Jo, de gran, vull ser com un hippy

Un dels meus somnis per quan sigui gran passa per arreplegar una motxilla, uns quants calers, un mapa d’Europa i una furgoneta amb un matalàs a la part del darrere, i llençar-me a rodar carretera enllà. Ja sé que hi ha qui ho fa de jove, això, però jo m'ho plantejo al revés; en comptes de cremar els meus últims dies, davant del televisor, assegut en una cadira que grinyola, mentre la memòria i les forces m'abandonen: fugir endavant, pitjant l'accelerador, però sense passar de 80, que no tindré pressa, seguint estels fugaços. [Aixó em recorda la frase de la peli La vida de Brian dels Monty Phyton: "No os ha guiado una estrella, os ha guiado una botella"; però bé, segueixo amb el somni] Recórrer carreteres secundaries i “rentar-me” en estacions de servei, o rierols; no dormir més de dues nits sota el mateix cel; anomenar constel·lacions, mentre coc una salsitxa en una mini-barbacoa portàtil, i em fumo un cigarret de tabac de liar; llegir a Bukowski o a Kerouak fins que em vingui el son (d’on creieu que ve això de On the road, sinó de l'obra del beat Jack Kerouak? Per molt que ara els d’aquell anunci l’explotin comercialment, aquest llibre segueix sent un himne, melancòlic i brillant, de la vida en llibertat, de la recerca de la pau interior i del fet d’estar sempre “en camí” com a principi i final de tot. O almenys aquesta va ser la lectura que jo en vaig treure); conèixer gent amb qui tenir intranscendents converses transcendentals, d’aquelles en que n'hi ha prou amb mirar-se als ulls per entendre’s, d’aquelles on una mirada perduda també és una resposta; dormir a la vora d’un bosc, a tocar d’un camp acabat de sembrar, prop d’un far en un penya-segat. En fi, un dels meus somnis per quan sigui gran és aquest; i l’altre dia, a Berlin, vaig comprar-me aquesta Volkswagen. No és preciosa? Ja m’hi veig, redéu... Tot i que potser quan m’arribi el dia, ja no hi haurà benzina, ni boscos.

Uff.