Vist i no vist. L’AVE per Martorell.

(Article publicat a L'Informador de Martorell, el 30 de maig de 2008.)

Copsar l’atmosfera d’uns segons determinats sembla un afer més propi de la poesia (d’un haiku, per exemple) o d’un informe científic que d’un article periodístic; però el cas és que, des de la redacció del setmanari van demanar-m’ho, i jo, que crec en la inspiració encara que sigui per encàrrec, vaig acceptar. Descriure, en un breu, «aquells segons fugissers» que dedica el tren d’alta velocitat a travessar Martorell, de camí a Madrid.

Poden tancar els ulls i comptar fins a set, sisplau? Jo m’espero. [Mentrestant, publicitat que no cobraré mai: «...en el punto más álgido de ese vuelo estás en suspensión, careces de velocidad, flotas; eres nada». Agustín Fernández Mallo, Nocilla Dream.] Ja està? Molt bé. Doncs pensin que (segon amunt, segon avall) aquesta estoneta que han passat a les fosques és el lapse de temps que triga l’AVE a creuar el nostre poble, 7 segons. En el trajecte de 2h 40 min, sense parades, que uneix l’estació de Sants de Barcelona amb la d’Atocha de Madrid, el comboi passa per Martorell a 238 km/h, i ho fa exactament 17 minuts després d’haver sortit de Sants.

I la seqüència és la següent: tres túnels (que, a la velocitat esmentada, provoquen un efecte intermitent de llum, foscor i llum, que desorienta) seguits d’un travelling lateral de 7 segons (que és quan, pròpiament, «es veu Martorell») que acaba amb un fos a negre, com a les pel·lícules, degut al túnel que recorre el subsòl del poble fins passat el Complex Esportiu del Torrent de Llops, a Can Cases. A gairebé 240 km/h, la postal resultant és efímera, fugaç; a primera línia, el riu Llobregat i els ponts dels altres dos amples de via que travessen Martorell (Ferrocarrils de la Generalitat i rodalies RENFE); de fons, emmarcats per la muntanya de les Torretes, els barris del casc antic, l’edifici dels Convents i l’autopista; després, la deixalleria; i, seguidament, la foscor del túnel senyalat, que se’ns empassa. Tot plegat, dóna per unes sis fotos, en mode ràfega; o una o dues, en mode tradicional. Poc més.

El tristament controvertit tren d’alta velocitat de la RENFE va que se les pela. I, per ara, sembla ràpid, net i silenciós, com els bons estilets (desafortunada metàfora, ho sé). Tan silenciós, que sembla que llisqui per sobre de tots els escàndols de «socavones, esquerdes, tremolors, partías y doblás» que s’han anat succeint mentre duraven les obres del tram Madrid-Barcelona. Malgrat tot, i parlant estrictament com a viatger, haig d’admetre que algun dia repetiré; quan pugui tornar a estalviar per fer-me amb un dels luxosos bitllets de la Classe Turista.