El bastó del que camina

Ja tinc la Credencial del Camí que expedeix l'Arquebisbat de Barcelona, amb les meves dades i el segell de la parròquia de Martorell, com a "segell d'origen". I se suposa que emprenc el Camí per "motius religiosos i/o espirituals". I és que sense aquesta credencial no tindria els descomptes promesos, a les pensions i els albergs que aniré trobant-me en el decurs de l'itinerari. Amén, per tant.

Qui em coneix sap que els meus "motius" són uns altres. El que m'aboca a abandonar les comoditats de la vida quotidiana són precisament aquestes comoditats, que sovint em repel·leixen. I el que m'atrau d'aquesta via de pelegrins i penitents és el seu component social, de persones que comparteixen un destí i s'ajuden, sense més [que n'arriba a ser de màgic, aquest fet tan simple], i el component d'aventura, tan física com mental.

Però quin és el veritable Jordi? ¿El que viu gairebé tot l'any envoltat de motors, xips, resistències, fluorescents, antenes, piles, bateries i tubs d'escap? ¿O el que es llença a l'aventura, de tant en tant, amb una motxilla, un impermeable, aigua i una muda de recanvi? ¿El que té pressa i horaris fixes que l'ofeguen? ¿O el que sap que l'únic timing que importa és la cadència de les seves passes i de la seva mirada, reposada i curiosa (la mirada del que camina)?

Crec que sóc tots dos Jordis. El què passa, espero, és que el Jordi pelegrí [l'innocent, curiós, somiador, pacient, caminador, valent i fort] és qui regeix les passes de l'altre, el Jordi nerviós, estressat i, per tant, potencialment perillós.

Per això serveix el bastó (el "bordón") del que camina, per mantenir a ratlla al psicòpata.