tuc deth Pòrt de Vielha (2.605 m)

Si la climatologia no ho envia tot a la merda, cosa que passa més sovint del que voldríem, diumenge pujarem al tuc deth Pòrt de Vielha (2.605 m). Un dos mil sis-cents que la guia 50 CUMBRES FÁCILES PARA TODO EL MUNDO (un suplement especial de la revista PIRINEOS) descriu com de “fuerte subida, aunque fácil y muy bien balizada”. Tinc un amic que per picar-nos diria que som “unes maricones”. Ell prefereix els tres mil de renom, o les ascensions que impliquin corda i arnés. I un altre que sempre diu que això de "fàcil" s'ho passa ell pel forro, que a la muntanya no hi ha res fàcil, perquè certs desnivells, per poc exposat que quedi el camí i més enllà de la dificultat tècnica, s'han de suar. A mi, el que sempre m'ha interessat és anar-hi, sol o amb amics, notar el pes de la motxilla i el tacte de les botes i tot aquest rotllo que sempre dic... Fugir de la ciutat, allunyar-me’n i perdre’m (encara que només sigui per unes hores) a les alçades, into the wild, com el llibre de Krakauer; que, per cert, m’estic llegint un altre llibre seu, La febre del Cim, que narra la tràgica ascensió a l’Everest, que va viure en carn pròpia quan li havien encarregat un article sobre les expedicions comercial al Cim del Món, l’any 96. Que es veu que allò fa anys que és com una casa de putes. Però això és una altra història. Tornant al Pirineu Oriental... L’al·licient addicional de l’ascensió al tuc deth Pòrt de Vielha és que sembla que, a mitja pujada, trobarem algun niu de metralladores de la Guerra Civil. S’endevina la típica foto freaky, vaja. Història contemporània i muntanya, tot en el mateix pack. Què més es pot demanar.