Realitats i ficcions

Acabo de fer una mica d’exercici sobre l’alfombra del menjador. Descalç i despullat, i amb el Wa yeah! dels Antònia Font de fons. Buscava una dosi ràpida d’endorfines, i l’he tinguda. (Com m'estressa la ciutat, i com trobo a faltar la muntanya.) Ara, ja dutxat, bec cervesa directament de la llauna i rosego una mica de formatge, mentre coc un plat de pasta, que, amb una mica més de formatge, pernil dolç, una poma i un bocinet de pa, serà el meu dinar. Vale, els que em coneixen saben que això de «bocinet» és una llicència literària, que jo no en menjo només un bocinet, quan menjo pa. Però, ¿què no és una llicència literària quan escrivim així, a boca de canó, moguts només per l’afany de compartir aquests moments quotidians amb la resta de Companys de Viatge? Mentre escric això, sona Frantic, d’Ennio Morricone. És una mica cursi, però té la seva cosa. Estic content, sembla que comencem a ser una bona colla de cronistes desesperats (en tots els sentits de la paraula desesperació, fins i tot els bons), deixant que ens gotegi l’ànima aquí, sobre la pantalla... compartint realitats i ficcions. M’agrada.