Sota les faldilles de la Torre (Crònica inventada)

(escrit a finals de 2005)

“La gloria está en el movimiento y en la osadía”.

Charles Bukowski.

Abans d’entrar el meu amic em dóna un carpeta i em diu: “Si el vigilant et pregunta, digues-li que vens de l’empresa Colours a fer una mostra de colors. Però deixa’m parlar a mi primer”. I entrem a la torre Agbar per una de les portes de servei al semisoterrani.

Quan ens acostem al de seguretat jo penso que haig de saber interpretar el meu paper: sóc el representant d’una empresa de pintures que ve a fer una mostra de color. I per tant, haig d’estar tranquil i natural. Resumint, el representant no posaria cara de representant, perquè això no existeix. Una persona que realment va a fer aquesta feina està pensant en qualsevol cosa excepte en el què ve a fer: que si la dona li ha dit que diumenge dinen a casa els sogres; que si ha de posar benzina perquè va amb la reserva; que si el jefe és un gilipolles que el té putejadíssim, i ja n’està fins els collons. El meu amic saluda al vigilant i aquest el reconeix. Em mira a mi i jo, subjectant la carpeta, dic: “Buenas”. Amb naturalitat. Cinc segons després travessem unes portes de seguretat ignífugues. I creuem un passadís buit, fins que parem davant d’un dels ascensors. Té una pantalla tàctil. El meu amic prem el 25. Esperem fins que la porta s’obre. Entrem. I jo miro al meu amic i li dic: “Gràcies, muchacho”. Ell somriu. Comencem a pujar, i noto que allò va realment de pressa. Pugem els 25 pisos en uns 30 segons. I a través del vidre de l’habitacle que dóna a l’exterior veiem com els carrers de la ciutat es van fent més i més petits. Un amic pintor m’acaba de colar dins de la torre Agbar, aquell fal·lus gegant i multicolor que han erigit a tocar de la plaça de les Glòries.

Falta un setmana perquè la inaugurin oficialment. Una setmana perquè vingui el Rei expressament a saludar i fer-se la foto amb l’alcalde, l’arquitecte i el president de les Aigües de Barcelona. I jo estic a punt de pujar al punt més alt de la torre. Uns metres per sobre del pis 31. Uns metres per sobre del mirador cobert (tot finestrals, i amb un terra lluent i verge) només pels VIP. Em sento com un nen que fica el dit al pastís abans d’hora, i se’l llepa, i li agrada perquè sap que ho té prohibit. I això només és el principi.

L’arquitecte francès Jean Nouvel va unir (o això diuen) els deliris gaudinians amb la morfologia de les agulles de la muntanya de Montserrat per definir la forma de la torre. El que serà l’emblema de les Aigües de Barcelona s’aixeca com un guèiser que pretén fondre’s amb el blau del cel... Confondre’s amb el paisatge. D’aquí les 59.619 làmines de vidre translúcid que cobreixen tota l’estructura, i el joc de colors que en resulta. Sota els vidres: xapes d’alumini lacat de verd, marró, taronja, gris i blau que es descomponen conforme es guanya altura. Cada dia, cada minut, segons com hi piqui el sol, tindrà una tonalitat diferent. Una taca camaleònica que envolta tot l’edifici.

I jo que surto per una de les finestres de la planta 25 i començo a caminar per l’espai (a penes un metre) que hi ha entre les plaques d’alumini i les làmines de vidre. Segueixo el meu amic pintor. Prefereixo no mirar gaire entre les làmines, per evitar-me marejos. Les alçades i jo mantenim un relació inestable, no sempre cordial. Però no puc evitar-ho: Marina, el Teatre Nacional, Montjuïc, el port, el mar. Impressiona, a pesar de saber que és físicament impossible que pugui escolar-me entre les làmines. Caminem, voltant la torre en el sentit de les agulles del rellotge, amb les plaques d’alumini a la dreta i les làmines de vidre a l’esquerra. Sento el vent que bufa pels espais oberts de l’estructura. Just a l'altra banda hi ha 25 pisos de caiguda. Fins que trobem al company del meu amic, que està pintant una de les plaques amb un color taronja bastant lleig. Però ja se sap, a vegades allò que en conjunt resulta fascinant pot estar format de centenars de parts que per si soles no valen un duro. Em saluda, deixa el rodet al pot i diu: “Què, anem cap dalt?”. I entenc que això va en serio.

A no ser que siguis un peix gros o formis part del cos de seguretat de l’edifici, no hi ha una altra manera d’accedir a la planta 31 que no sigui aquesta que seguim nosaltres (la dels treballadors: neteja vidres, pintors, personal de manteniment). S’ha de sortir “a l’exterior” per les finestres de la planta 25 i començar a escalar plantes amb l’ajuda d’unes escales metàl·liques que volten tota l’estructura, aprofitant l’espai que separa les plaques d’alumini i les finestres del vidre. Comença el meu amic, segueixo jo, i el seu company tanca l’expedició. Som com tres grangers pujant a la part de dalt del seu paller, si els pallers tinguessin escales metàl·liques i fessin 142 metres d’alçada. Salvem una planta i caminem una mica en el sentit de les agulles del rellotge per trobar el següent tram d’escales. I així planta per planta. Ajudant-nos de mans i peus, d’esquena a la vista de la ciutat.

Jean Nouvel va néixer a França l’any 1945. Actualment és l’arquitecte francès amb més projecció internacional. Va concebre la torre Agbar com un campanar que presidiria la plaça de les Glòries. N’hi ha que diuen que sembla un coet; una bala; un supositori; una polla. N’hi ha que diuen que no és res més una demostració de força, un acte desagradable d’ostentació perpetrat pels poderosos que, a més, trenca el perfil de la ciutat; que no hi pinta res aquest cipote aquí al mig, vaja. I d’altres asseguren que la torre Agbar era precisament el que necessitava l’skyline de Barcelona. (Noti’s que ningú deia skyline abans que els periodistes que ens informaven del desafortunat incident de les Torres Bessones ens fessin adonar que existia aquesta veu anglesa a base de repetir-nos-la una vegada i una altra. Abans dèiem “perfil”, i punt.)

Arribats a l’alçada de la planta 31, queden dos trams més d’escales que ens han de portar a la part més alta de l’edifici. Per sobre del mirador cobert; immediatament per sota del cim de la cúpula. La particularitat d’aquests dos trams extres és la seva inclinació. No estan drets com els altres, sinó pràcticament en diagonal, que no saps si passar-los dret o mig ajupit. Llavors arribes dalt. I tot són ferros, i vent; no et tomba, però es nota que no estàs a peu de carrer. I aquí ja no hi ha plaques d’alumini de cap color, només l’estructura i les darreres làmines de vidre. I val a dir (ara que ho he vist) que la torre Agbar està escapçada: té un forat. És com el canó d’un vaixell pirata que apunta directament als núvols. Però el diàmetre del forat és el d’una d’aquelles piscines que es munten als jardins a l’estiu pels nens.

I sí, vaig fumar-me un piti allà dalt. Mentre veia la ciutat per l’obertura que deixen les làmines de vidre. Tinc fotos d’aquell moment. Vam mirar a través d’un vidre rodó que forma part del sostre del mirador VIP, una planta per sota del lloc on ens trobàvem. I sí, el vidre tenia taques de fang de les darreres pluges. I posats a inventar-me aquesta crònica, podria afegir que vam travessar l’estructura per un punt on hi faltava una de les làmines i vam grimpar cap al forat del canó. A dalt de tot de la torre. Per seure sobre aquelles barres i, ara sí, gaudir de la vista. No oblidaré mai el xiulet del vent allà dalt, i la claredat del cel d'aquella tarda, i la ciutat estesa sota meu, com una maqueta perfecta de si mateixa, amb el mar en una banda i la muntanya a l'altra.

Quan vaig sortir de l’edifici, ja no duia la carpeta. A l’arribar al cotxe, vaig mirar per última vegada cap a la torre. Allà, a la planta 25, hi havia dues siluetes blanques. El meu amic pintor i els seu company. Vaig xiular. I quan ell va saludar-me des de les alçades amb el seu barret vermell, jo vaig contestar-li amb la mà. La mateixa mà amb la que li havia aixecat les faldilles a la torre Agbar aquella tarda, des d’ara (es vulgui o no es vulgui) orgull del perfil d'aquesta ciutat tan bella i controvertida.