Mossos i criminals

El mateix mes que els Mossos d'Esquadra contestaven les manifestacions dels estudiants anti-Bolonya amb violència i una preocupant desproporció en l’ús de la força (març de 2009), Roca Editorial publicava Códex 10, l'opera prima d’Eduard Pascual (Barcelona, 1965). És un llibre de relats policíacs, escrit per un mosso. Però no un antidisturbis, ni un agent de tràfic, sinó un antic membre de la brigada d’investigació criminal de la Policia de la Generalitat, ocupació que Pascual va canviar per tasques administratives al mateix cos, l’any 2005, degut a una malaltia auditiva. Des de llavors, reserva unes hores al dia per escriure, amb la imaginació prolífica pròpia dels amants del gènere negre i el bagatge de qui ha viscut casos semblants en carn pròpia. I vet aquí la meva recomanació per la propera Diada de Sant Jordi. Que no tot han de ser escriptors nord-americans o suecs (malgrat que, insisteixo: la trilogia de Larsson és imprescindible). Eduard Pascual ha creat deu històries curtes sobre violacions, assassinats, atracaments, necrofàgia i d’altres activitats delictives, amb la brigada d’investigació dels Mossos d’Esquadra de l’Alt Empordà com a protagonista coral. Deu relats, de ritme i acció trepidants, que es poden llegir per separat però que funcionen com una novel·la. I que segons Paco Camarasa, propietari de la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta i autor del pròleg, tenen el mèrit d’estrenar al nostre país les «novel·les de procediment», que mostren la realitat quotidiana de les investigacions policíaques. Malgrat ser un autor novell, Pascual ha aconseguit una obra àgil, madura i molt ben travada, que, com diu Camarasa, demostra que «ha vingut per quedar-se». Per això li hem preguntat pel seu futur com a escriptor. I ens ha dit que ja té el manuscrit del pròxim llibre, i que aquesta vegada serà una novel·la amb format clàssic: principi, nus i desenllaç. De fet, el darrer relat de Códex 10 es limita a encetar el cas que tindrà resolució en la futura entrega. «Tenim Josep Flores per estona, perquè com a escriptor em va enamorar», assegura l’autor, parlant d’uns dels personatges principals d’aquest debut. I no és per menys. Les peripècies professionals i personals del caporal Flores el converteixen en un candidat idoni per convertir-se en el protagonista carismàtic que necessita tota saga de novel·les negres. Pascual pot haver trobat el seu Pepe Carvalho, vaja. Fins i tot assegura tenir una tercera novel·la al cap.

També hem volgut conèixer el punt de vista de l’autor sobre la resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a les manifestacions dels anti-Bolonya. Li hem preguntat si pensa que els antidisturbis podrien ser retratats amb el mateix «romanticisme» que ha utilitzat ell per dibuixar els personatges de Códex 10. I la seva resposta és que sí, malgrat «la duresa de la seva especialitat professional». Pascual argumenta que «tots els policies son persones, ciutadans, veïns, germans, fills i amics, però, malauradament, no gaudeixen de la simpatia de la ciutadania». I sobre la tasca concreta d’esgrimir porres i fer-les servir, afegeix: «¿Algú es pensa que a la resta de policies els hi agrada anar a l’aixecament d’un cadàver en avançat estat de descomposició? ¿O que és agradable entrar en un cau de malfactors armats, en una operació de detenció, sense que ningú et garanteixi que en sortiràs pel teu propi peu? (...) Però algú ha de limitar els actes violents que destrossen el parament públic que tots paguem, o creen danys als béns de les persones. ¿Què creus que pensa el propietari d’un vehicle apedregat? ¿O el propietari d’una botiga a qui li trenquen l’aparador? Finalment, admet que «els danys col·laterals que es produeixen s’haurien de minimitzar, i segur que aquests policies ho intenten».

Està clar que s’han de minimitzar. Millor encara: s’haurien d’eliminar. Perquè estem parlant de persones (estudiants, periodistes i gent que passava per allà) que van patir la «desproporcionada actuació» dels mossos, en ple carrer i davant les càmeres, el passat 18 de març a Barcelona. No és descabellat pensar que la professionalitat que se l’hi suposa a la policia l’hi hauria de permetre trobar una alternativa a la brutalitat d’aquells dies. I algú podria opinar que he començat parlant de literatura però ara m’estic desviant del tema. Però mirin, algú va dir que sota les trames del gènere negre solen amagar-s’hi crítiques socials. I entenc per «crítica» l’acció d’assenyalar els defectes d’alguna cosa que no acaba de funcionar i que, per tant, és susceptible de millorar. Com en el cas que ens ocupa, vaja. Per això he cregut necessari «barrejar» lletres i porres en aquest article. Perquè trobo que el dret a manifestar-se sense ser apallissat per la policia és indispensable. Sinó no ens queda res. I perquè l’autor que ens ocupa era un interlocutor de luxe, a qui agraeixo la seva sinceritat i, sobretot, el seu talent literari, negre i criminal.
(Text: Jordi Benavente. Publicat a l'Informador de Martorell, 17 d'abril de 2009)