blog On the road

Martorell Negre, el meu nou blog

2010-10-28T09:35:00.000-07:00

El meu nou blog es diu Martorell Negre
i el trobareu en aquesta adreça:

http://martorellnegre.blogspot.com/

NOVA ADREÇA

2009-04-26T12:28:00.000-07:00

Amics, la nova adreça: http://monpetitphare.blogspot.com/

Pintorbcn.cat: l’ofici d’embellir façanes

2009-04-25T04:31:00.000-07:00

Pintorbcn.cat, treballs de pintura i estucs de calç.

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi, després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça; tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el què passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

(Text: Jordi Benavente. Foto: Xavier Pérez. Publicat a L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009.)

Mossos i criminals

2009-04-17T13:48:00.000-07:00

El mateix mes que els Mossos d'Esquadra contestaven les manifestacions dels estudiants anti-Bolonya amb violència i una preocupant desproporció en l’ús de la força (març de 2009), Roca Editorial publicava Códex 10, l'opera prima d’Eduard Pascual (Barcelona, 1965). És un llibre de relats policíacs, escrit per un mosso. Però no un antidisturbis, ni un agent de tràfic, sinó un antic membre de la brigada d’investigació criminal de la Policia de la Generalitat, ocupació que Pascual va canviar per tasques administratives al mateix cos, l’any 2005, degut a una malaltia auditiva. Des de llavors, reserva unes hores al dia per escriure, amb la imaginació prolífica pròpia dels amants del gènere negre i el bagatge de qui ha viscut casos semblants en carn pròpia. I vet aquí la meva recomanació per la propera Diada de Sant Jordi. Que no tot han de ser escriptors nord-americans o suecs (malgrat que, insisteixo: la trilogia de Larsson és imprescindible). Eduard Pascual ha creat deu històries curtes sobre violacions, assassinats, atracaments, necrofàgia i d’altres activitats delictives, amb la brigada d’investigació dels Mossos d’Esquadra de l’Alt Empordà com a protagonista coral. Deu relats, de ritme i acció trepidants, que es poden llegir per separat però que funcionen com una novel·la. I que segons Paco Camarasa, propietari de la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta i autor del pròleg, tenen el mèrit d’estrenar al nostre país les «novel·les de procediment», que mostren la realitat quotidiana de les investigacions policíaques. Malgrat ser un autor novell, Pascual ha aconseguit una obra àgil, madura i molt ben travada, que, com diu Camarasa, demostra que «ha vingut per quedar-se». Per això li hem preguntat pel seu futur com a escriptor. I ens ha dit que ja té el manuscrit del pròxim llibre, i que aquesta vegada serà una novel·la amb format clàssic: principi, nus i desenllaç. De fet, el darrer relat de Códex 10 es limita a encetar el cas que tindrà resolució en la futura entrega. «Tenim Josep Flores per estona, perquè com a escriptor em va enamorar», assegura l’autor, parlant d’uns dels personatges principals d’aquest debut. I no és per menys. Les peripècies professionals i personals del caporal Flores el converteixen en un candidat idoni per convertir-se en el protagonista carismàtic que necessita tota saga de novel·les negres. Pascual pot haver trobat el seu Pepe Carvalho, vaja. Fins i tot assegura tenir una tercera novel·la al cap.

També hem volgut conèixer el punt de vista de l’autor sobre la resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra a les manifestacions dels anti-Bolonya. Li hem preguntat si pensa que els antidisturbis podrien ser retratats amb el mateix «romanticisme» que ha utilitzat ell per dibuixar els personatges de Códex 10. I la seva resposta és que sí, malgrat «la duresa de la seva especialitat professional». Pascual argumenta que «tots els policies son persones, ciutadans, veïns, germans, fills i amics, però, malauradament, no gaudeixen de la simpatia de la ciutadania». I sobre la tasca concreta d’esgrimir porres i fer-les servir, afegeix: «¿Algú es pensa que a la resta de policies els hi agrada anar a l’aixecament d’un cadàver en avançat estat de descomposició? ¿O que és agradable entrar en un cau de malfactors armats, en una operació de detenció, sense que ningú et garanteixi que en sortiràs pel teu propi peu? (...) Però algú ha de limitar els actes violents que destrossen el parament públic que tots paguem, o creen danys als béns de les persones. ¿Què creus que pensa el propietari d’un vehicle apedregat? ¿O el propietari d’una botiga a qui li trenquen l’aparador? Finalment, admet que «els danys col·laterals que es produeixen s’haurien de minimitzar, i segur que aquests policies ho intenten».

Està clar que s’han de minimitzar. Millor encara: s’haurien d’eliminar. Perquè estem parlant de persones (estudiants, periodistes i gent que passava per allà) que van patir la «desproporcionada actuació» dels mossos, en ple carrer i davant les càmeres, el passat 18 de març a Barcelona. No és descabellat pensar que la professionalitat que se l’hi suposa a la policia l’hi hauria de permetre trobar una alternativa a la brutalitat d’aquells dies. I algú podria opinar que he començat parlant de literatura però ara m’estic desviant del tema. Però mirin, algú va dir que sota les trames del gènere negre solen amagar-s’hi crítiques socials. I entenc per «crítica» l’acció d’assenyalar els defectes d’alguna cosa que no acaba de funcionar i que, per tant, és susceptible de millorar. Com en el cas que ens ocupa, vaja. Per això he cregut necessari «barrejar» lletres i porres en aquest article. Perquè trobo que el dret a manifestar-se sense ser apallissat per la policia és indispensable. Sinó no ens queda res. I perquè l’autor que ens ocupa era un interlocutor de luxe, a qui agraeixo la seva sinceritat i, sobretot, el seu talent literari, negre i criminal.
(Text: Jordi Benavente. Publicat a l'Informador de Martorell, 17 d'abril de 2009)

Inglourious Bastards, la nova de Tarantino

2009-04-12T01:59:00.000-07:00

Per qui vulgui veure el trailer.

Miranda July

2009-04-12T01:33:00.001-07:00

Hi ha històries que t'entren millor quan estàs sol, i aquella noia passa de tu, i necessites motius per llevar-te cada matí, etc. Recordo quan vaig veure la pel·li Me and you and everyone we know per primera vegada. Aquella paia de les ungles negres no podia estar amb mi perquè encara tenia l'altre al cap, i per això només em deixava abraçar-la, res de sexe (que per això se m'inflaven les bosses dels ous, provocant-me un dolor insuportable) fins que va cansar-se fins i tot d'això, quan ja no necessitava que la consolessin, i va tornar-se'n amb ell. En aquest estat de coses vaig anar al cine, com qui va al temple sagrat, a demanar clemència i/o una segona oportunitat. La foscor del cine em protegiria; la història de vida dels personatges de la pantalla em portaria molt lluny d'allà i, el que és més important, molt lluny de mi mateix i del seu record, la mare que la va parir. La pel·li era el debut al cine d'aquest artista nord-americana (videocreadora, performancer, pintora, etc) anomenada Miranda July. Me and you and everyone we know estava escrita, dirigida i protagonitzada per ella. I era la típica pel·li amb molts personatges singulars, que podrien ser el teu veí o la teva cosina, les vides dels quals s'entrecreuen de manera deliciosa, surrealista, romàntica i tràgica, com només pot passar a les pel·lícules (o a les nostres miserables vides). Mireu-la, si encara no ho heu fet. Fins i tot la banda sonora és inoblidable. La qüestió és que ahir vaig llegir al diari que la July ha publicat també un llibre de relats que ens acaben de traduir. Vaig córrer al FNAC a comprar-lo. Els tristos, els pessimistes, els romàntics, els idealistes, i fins i tot els nihilistes, tenim en aquesta autora una amiga, d'aquelles que sempre tenen alguna historieta per explicar i fer-nos somiar, riure, plorar o, senzillament, emocionar, que tant és quan del què es tracta és d'oblidar-se d'un mateix.

EFE baixa el llistó

2009-04-08T02:57:00.001-07:00

Cada vegada estem pitjor. Ara és Efe qui rebaixa el llistó. La professió està malament, i el sector s'enfonsa, i, és clar, els taurons aprofiten que l'aigua és plena de sang per posar-se les botes.

Els ulls freds

2009-04-03T06:32:00.001-07:00

Estimats addictes a Lost, aquí teniu un post genial, escrit pel Casciari, dedicat al fred i apassionant Ben Linus, un dels personatges que fan que aquesta sèrie sigui el què és.

Larsson i el marketing de la mort

2009-04-03T06:21:00.000-07:00

Trist però real. Una de les causes de l’èxit de la genial trilogia Millennium (Ed. Columna o Destino) és el fet que el seu autor morís abans de conèixer les repercussions de la seva obra. El periodista d’investigació / escriptor de novel·la negra Stieg Larsson (1954-2004) va patir un atac de cor fatal, just després d’entregar el tercer volum i abans de veure publicat el primer. Sàviament utilitzat pel seu agent, aquest fet dissortat va convertir-se en un filó valuosíssim, en una societat com la nostra, avesada a convertir aquells que destaquen en màrtirs, herois o culpables, segons convingui. Un altre motiu són les circumstàncies de la seva mort, amb les què alguns amics seus i uns quants amants de les conspiracions teoritzen des d’aquell fatídic dia. Larsson era redactor d’Expo, una publicació mensual sueca, especialitzada en corrupteles polítiques, trames econòmiques fosques i activitats delictives de grups d’extrema dreta; fins i tot havia rebut amenaces de mort per alguna de les seves investigacions. Aquell darrer dia, una averia a l’ascensor de la seu de la revista on treballava va obligar-lo a pujar uns quants pisos a peu. Un cop dalt, va començar a trobar-se malament; els seus companys van avisar una ambulància que arribaria tard. Hi ha qui parla dels mals hàbits dels seus darrers mesos de vida. Treballava a Expo durant el dia, i de nit redactava les novel·les que el farien cèlebre, alimentant-se únicament de menjar ràpid, cafè i cigarrets. D’altres parlen de l’estrès provocat per les amenaces i les indagacions que l’ocupaven. I alguns mesclen els dos factors, i ho sumen a la possibilitat que el mecanisme de l’ascensor hagués estat sabotejat. Embolica que fa fort. Quan es barregen en un sol home una mort prematura en circumstàncies dubtoses, una activitat professional tan arriscada com interessant, i més de quatre mil pàgines de literatura negra d’alt voltatge, l’èxit de vendes, i un seient al costat dels escriptors inoblidables, està assegurat. Els seguidors de les aventures del periodista Mikael Blomkvist (romàntic àlter ego de Larsson) i de la hacker Lisbeth Salander (fosca i apassionant heroïna postmoderna) compten les hores que falten perquè arribi el juny (o el maig, segons alguns llibreters) i puguin llegir la tercera i forçada última part d’aquesta saga que provoca addicció.

(Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell el 3 d'abril de 2009).

Brutalitat policial contra els estudiants

2009-03-19T00:57:00.000-07:00

Avui és pintura negra, però si els Mossos continuen picant amb aquesta brutalitat, demà podria ser sang. Perquè dels lamentables incidents d'ahir se'n compten un 20 ferits, entre estudiants, periodistes i gent que passava pel carrer. Però què passarà el dia que se'ls hi escapi (encara més) la mà i haguem de lamentar una vida? Mireu-vos aquest video; i aquest altre, que il·lustren d'allò més la brutalitat de què parlem. El primer és d'ahir al matí, a la Plaça Universitat de Barcelona. El fatal desenllaç del desallotjament dels estudiants anti-Bolonya de l'edifici mític de la Universtitat. El segon és el final de la concentració pacífica que va convocar-se al vespre, precisament per contestar la brutalitat policial del matí. La marxa no va arribar a Plaça Sant Jaume, la van trunca a cops de porra en plena Via Layetana.

and it burns, burns, burns...

2009-03-15T14:33:00.000-07:00

The Ring of Fire del gran Johnny Cash.

Platós fantasma, buits de persones i d'idees.

2009-03-15T02:56:00.000-07:00

Casciari és com un Monegal però en castellà, més jove i, a sobre, freak de les sèries nord-americanes fins a la mèdul·la. Escriu una columna cada setmana a l'EP3 d'El País. I l'últim dia feia una reflexió sobre els realitys que vull compartir amb vosaltres. El que més m'agrada és com barreja criteri, traca, crítica i literatura en els seus textos. Em va recordar el (penúltim) llibre del gran Chuck Palahniuk, Fantasmas, en el qual un grup d'aspirants a escriptor es tancaven en una casa abandonada, per crear sense interrupcions de cap mena... tot i que, al final, és clar, acabaven embogint. Us deixo amb el fragment de la columna de Casciari.

(...) En 2002 hubo un engendro llamado “Estudio de actores”, en donde Antena 3 quiso imitar el éxito de “Operación Triunfo”. No funcionó. Dicen las malas lenguas que los participantes de aquel reality siguen allí, encerrados en un plató fantasma. Se rumorea que nadie se atreve a decirles que el programa duró dos semanas. Ellos creen que ‘todaspaña’ los está viendo, están convencidos de que el éxito ya va por la séptima temporada. No importa si esto es verdad.
Lo cierto es que todas las cadenas siguen metiendo gente en sitios cerrados con el ingenuo objetivo de que ocurra algo. Y casi nunca ocurre nada. Lo mismo pasa cuando los creativos de las cadenas se encierran a tener ideas en los despachos, sospechamos: no se les ocurre nada desde hace años. ¿Qué tal un reality de directivos para la próxima temporada?

Hernán Casciari.

Bolonya i els Mossos d'Esquadra

2009-03-14T08:27:00.001-07:00

Tinc companys a la facultat que saben treure-li suc al periodisme, i converteixen els seus textos en veritables eines esmolades que informen, contrasten opinions, contesten afirmacions categòriques i fan avançar els debats que, no per estar més emboirats, deixen de ser més transcendentals i necessaris. I, a més, ho fan amb un estil acurat, clar i precís. Un d'aquest companys és el Jordi Gabarró. I el seu darrer article podeu llegir-lo aquí mateix. Olé, Gabarró.

ARROPIERO, el vagabund de la mort.

2009-03-08T11:56:00.000-07:00

Ahir a la nit vaig anar als Méliès. Érem cinc persones a tota la sala 2. La pel·li, un documental imprescindible: ARROPIERO, EL VAGABUND DE LA MORT, de Carles Balagué. Explica l'increible cas d'un dels assassins en sèrie més prolífics que ha parit Espanya. Es calcula que va matar unes 35 persones, potser més. Un home que tenia un cromossoma de més, un XXY, xapero, violador, necrófil, lladre, psicòpata, assassí, megalòman. Va acabar els seus dies confinat en un hospital psiquiàtric, alienat mentalment, gairebé amnèssic, i fumant de manera compulsiva. Va morir el 1998, i Balagué li ha dedicat un documental impressionant que no utilitza veu en off, no té narrador, perquè els narradors són tots els testimonis que hi apareixen: forenses, psiquiatres, advocats, policies, coneguts de l'assassí. El rastre de sang que va deixar l'Arropiero els anys 60 anava de Cádiz a Barcelona, passant pel Garraf, Roma, Marsella, París. El més increible és que un cop van detenir-lo, un grupet de polícies va haver d'acompanyar-lo, per refer el seu periple i reconstruir alguns dels seus crims. I un cop en van tenir prou (sense haver aclarit tots els crims) van entregar el dossier a les autoritats pertinents, i van tancar-lo a la presó, a la espera del judici. Un judici que no va arribar mai. El seu expedient va perdre's (parlem de principis dels anys setanta) fins que, tres anys després, i davant la impossibilitat de païr el reguitzell de morts que havia provocat l'Arropiero i la cagada d'haver-lo oblidat tant de temps, van ressoldre tancar-lo en un hosptital psiquiàtric, on moriria, gairebé trenta anys després.

Barcelona plora a Pepe Rubianes

2009-03-05T23:53:00.000-08:00

Ha mort de càncer de pulmó un dels actors més estimats del país. Nascut a Galícia fa 61 anys però criat a Barcelona, on va fer-se persona i artista. Aquesta setmana la ciutat el plorava amb mostres espontànies de dol, per exemple en forma de flors i missatges improvisats a la porta del teatre on havia actuat els darrers anys. Viatger compulsiu i enamorat de Cuba i del continent Africà, on s’escamparan les seves cendres, Rubianes era un actor genial, idealista i irrepetible. Malparlat però encertat. I tan hàbil fent-nos riure que molts encara no creiem que aquella gràcia i aquella incontinència verbal s’hagin apagat. Deu ser allà on sigui que van a parar els bons (Capri, Gila, Lorca...) quan cau el taló. I també serà al nostre imaginari, això segur, per sempre més.
(Foto i text: J.B. Publicat a L’Informador de Martorell, 6 de març de 2009)

Enoteca Divins: «Te’n privaràs?»

2009-03-02T04:18:00.000-08:00

Enoteca Divins (Mercat de Les Bòbiles i Pl. Joan Serrats 5 i 7)
Aquesta setmana contesta les QC el Toni Albiol, encarregat de la direcció tècnica i copropietari, amb la Montse Pascual, de l’Enoteca Divins. Un negoci que des de 1996 obre les seves portes, tots els dies menys diumenge, als amants del vi entès com a cultura i com a plaer. Una bodega assortida amb ampolles de totes les denominacions d’origen, nacionals i internacionals; blancs, negres, rosats, dolços, escumosos. I també copes, decantadors i articles de gastronomia selecta. Ideal per aquells que ja són coneixedors i apassionats del «nèctar» de les millors vinyes (i d’altres alcohols), i també per aquells que s’hi vulguin introduir. A Divins s’hi organitzen jornades per descobrir l’art de l’enologia. Per tenir més informació al respecte, podeu consultar la seva web: www.edivins.com, o anar-los a veure personalment. Amabilitat, professionalitat, constància i amor per allò que venen, són algunes de les seves credencials.
En Toni diu que no té cap canal de TV preferit i que no suporta els serials però que s’empassa tots els programes on hi corri una pilota. «Perico fins a la mort», aquest enòleg autodidacta, incombustible i polifacètic també fa un programa de divulgació de la cultura del vi: «El tirabuixó», tots els dimecres a les 12 del migdia a Ràdio Martorell (100.3 FM). El seu personatge històric favorit és el Che. Una cançó que li dóna bon rotllo, «Born to run» de Bruce Springsteen. Una pel·li, «Casablanca». L’últim llibre que ha llegit, com no, «El celler» de Noah Gordon. Però si ha de triar un autor, diu que es queda amb Milan Kundera.
Segons explica, la seva feina consisteix en «mirar de ser feliç, i alhora fer una mica més feliços als demès». El seu client ideal «són tots, però els que confien plenament en els teus consells són els més agraïts d’atendre», admet. De petit volia ser «geòleg», però la seva vocació frustrada és la de cantant.
Diu que el que més venen al llarg de l’any és «vi, cava i whisky», i el que menys, «aigua». Que, de vacances, està bé a tot arreu, però que si pogués viure en un altre lloc, li agradaria Sant Sebastià. Que quan es mira al mirall constata que «al contrari del que passa amb el vi, el pas del temps no millora als humans». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva es «destaparia un Chateau Petrus», per celebrar-ho, i seguidament s’agafaria un any sabàtic «per conèixer tots els indrets vitivinícoles del món» i reposar, lluny de tot, uns mesos.
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 27 de febrer de 2009)

Taules parades per res

2009-02-23T11:00:00.000-08:00

Al final no van haver-hi celebracions. Només corredisses, crits, xiulets i paraules dites a mitja veu, en sales subterrànies encara en construcció. Per cert, que algunes de les fotos que vaig fer aquell dia, han acabat al blog d'uns companys de classe, un blog curiós, si més no.

"Is this Atlantis?"

2009-02-23T09:41:00.000-08:00

Google podria haver resolt el misteri que va encetar Plató fa 2.500 anys, descobrint la situació exacta de l’Atlàntida. Ho ha rebel·lat el sensacionalista The sun, segons el qual el nou giny de rastreig via satèl·lit de Google (Google Ocean) ha trobat unes traces gegants, a les profunditats de l’oceà Atlàntic, no gaire lluny de les Illes Canàries, precisament on Plató situava el continent perdut, als seus Diàlegs. Llàstima que els mateixos responsables de Google hagin assegurat que les marques descrites pel tabloide anglès no són les restes de la mítica illa, sinó el traç que deixen els vaixells mentre recopilen les dades que després utilitzen per “dibuixar” els fons marins.
[The Sun, va llençar l'exclusiva. Jo ho he llegit a 233Grados, que se'n riu una mica, però explica que fins i tot el prestigiós New York Times se n'ha fet ressò.]

Vals con Bashir: Mentre hi hagi guerres serà necessari el cine anti-bel·licista

2009-02-22T11:04:00.001-08:00

Hem anat a veure Vals con Bashir. Una pel·li de dibuixos animats que recorda (ara de manera onírica, ara realista) la matança de Sabra i Shatila durant la Guerra del Liban de 1982. Està nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. No sé si se'l mereix, però el que segur mereix és una mica de publicitat. Mentre hi hagi guerres serà necessari el cine anti-bel·licista.

Deixar-se portar (en somnis) pel petit fill de puta

2009-02-21T03:44:00.000-08:00

Abans d'ahir vaig somiar que em fumava un piti (dos anys i pico després de deixar-ho). Recordo que estava somiant, conscient que era un somni. I amb aquesta sensació de falsa realitat, vaig deixar-me fer i vaig fumar-me'l tranquil. Contemplant un cop més tots aquells petits moviments que abans m'eren tan quotidians i (falsament) estimats. Treure'l del paquet amb una sola mà. Col·locar-me'l als llavis, com si fos un joc. Agafar l'encenedor amb les dues mans, torçar el gest "com si fos Bruce Willis" al cinema, i fer-ne brotar una flama amb un cop sec, per donar-li vida al petit fill de puta. Inhalar la primera calada. I, al cap d'uns segons màgics, exhalar-la, sense presses. I així, tranquilament, fins al final... Només era un somni, repeteixo. I millor que sigui així.

Racons foscos del cervell humà

2009-02-18T05:46:00.000-08:00

Segueixen caient xarxes de pederastes organitzats que trafiquen amb milers de fotografies i videos de contingut pedòfil. El cervell humà i els seus racons foscos. Notícies com aquesta conviuen amb aquella d'Anglaterra, d'un nen de 13 anys i una nena de 15, que ja han tingut descendència. I amb el cas andalús de pressumpta (el noi ha confessat però encara no s'ha demostrat) violència de gènere. El seu germà i uns amics l'haurien ajudat a desfer-se del cos al Guadalquivir, i a netejar la sang i eliminar proves. La foto vaig fer-la a la Gran Via, abans del nadal, mentre muntaven una fira de joguines. Ara Barcelona desmunta monuments a José Primo de Rivera, i jo em pregunto: ¿en aquests casos, no seria millor "no eliminar les proves", deixar-ho i posar-hi una bona placa o el què sigui que expliqués qui vas ser aquest paio, què va ajudar a fundar i què va significar pel nostre país? Per allò d'aprendre dels errors. I per si fos poc, a l'Atlàntic hi xoquen dos submarins (un anglès i un francès, com en un acudit) amb armament nuclear, mil vegades més destructiu que la bomba d'Hiroshima, pel què he llegit, i tot queda en un "parte" amistós. Com si no fos flagrant que existeixin aquests submarins, hipòcrites de merda, en comptes de dedicar els calers a d'altres coses més necessàries i menys mortals... per exemple a investigar tecnologies capaces d'apagar incendis ràpidament (com el recent infern d'Austràlia). Que segur que es deu poder fer, dic jo. En fi, racons foscos del cervell humà.

Parental Advisory: Love is in the air, i el preciadíssim cony pelut de la Madonna

2009-02-14T07:53:00.000-08:00

Aquest matí, dia de Sant Valentí (Sant Corte Inglés, com molt bé diuen alguns) m’ha saltat al damunt una notícia mentre llegia El País. Dijous passat, algú va comprar una foto de la Madonna per 23.000 euros, a la famosa sala de subhastes Christie’s de Nova York. En temps de crisi, trobo que té el seu què. L’autora de la fotografia és Liz Friedlander. I la imatge, de 1979, no té preu (bé, sí que en té): la cantant i ballarina Madonna, als seus 20 anys, despullada i sense depilar... en un elegantíssim blanc i negre.

Un premi més per a l’escriptor condemnat

2009-02-12T23:16:00.000-08:00

La ploma ha fet enrabiar l’espasa, tant que li va la vida. Perquè un llibre, per sí sol, no canvia res, però pot aixecar el llençol que cobria la merda, deixant-la al descobert, a la vista de tothom, i provocar sinèrgies. És el cas del reportatge novel·lat, «Gomorra», del periodista i escriptor Roberto Saviano (Nàpols, 1979), que desvetlla gran part de les activitats delictives de la Camorra, la màfia napolitana. Pocs mesos després de la seva publicació (maig de 2006), el seu autor va rebre amenaces de mort. Havia explicat massa coses, molta gent l’havia llegit i, precisament per això, la màfia el va sentenciar. Des de llavors viu amagat i lluny de tothom. El ministre d’Interior italià va declarar-lo símbol de la llibertat d’expressió, i com a tal va decretar que se l’havia de protegir. Avui, pràcticament no li queda ni vida ni intimitat. (Vegin el magnífic reportatge «La no vida de Roberto Saviano», escrit per Miguel Mora a «El País Semanal» del 08/02/2009) Fins i tot quan tanca la porta de casa seva, que canvia contínuament de lloc per raons evidents, Saviano sap hi ha algú, amb armilla antibales i una arma automàtica al cinturó, a l’altra banda de la porta; un dels cinc membres de la seva escorta personal de carrabiners, que vetlla per la seva seguretat. Aquest és l’home que la setmana passada va rebre el cinquè Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, a la trobada literària BCNegra, dedicada al gènere criminal. Dels actes d’aquesta darrera edició, en destacaven el Premi Pepe Carvalho a Michael Connelly, pel conjunt de la seva obra, i la inauguració de la plaça Vázquez Montalbán, al Barri del Raval. Però un dels moments més esperats era la taula rodona: «Gomorra. Un llibre, un fenomen, una persona», i l’entrega del premi al mateix Saviano, que ho té molt clar: «Si un home no està disposat a arriscar res per les seves idees, o és que les seves idees no valen res, o qui no val res és ell». En boca d’una persona sentenciada a mort per la màfia, l’afirmació pren una transcendència tan sinistre com heroica. «Gomorra» ha centrat l’atenció de mig món en un territori molt concret del sud d’Itàlia, on l’extorsió, la corrupció i la violència campen lliurement. Amb tot, l’incansable Saviano adverteix que la màfia és un problema de tot Europa, no només d’Itàlia. Incombustible, compromès i de mirada tràgica, aquest escriptor perseguit de 29 anys va tenir el coratge de parlar alt i clar sobre un tema que molts prefereixen ignorar. Hi ha massa gent implicada, i massa vides i diners en joc. Diu que sap que tard o d’hora acabaran amb ell. Però alhora confia que mentre mantingui l’atenció dels mitjans de comunicació estarà bé. Acaba de publicar dos relats de ficció autobiogràfica, sota el títol «El contrari de la mort». I no deixa d’acudir a tot arreu on el conviden a parlar d’allò que l’ha fet cèlebre i maleït al mateix temps, el seu llibre sobre la Camorra napolitana i les seves implicacions en la societat actual, dins i fora d’Itàlia.
(Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el 13 de febrer de 2009)

Grànter: «Moda per totes les talles»

2009-02-12T23:12:00.000-08:00

Boutique GRÀNTER (c/ Francesc Santacana, 30)
Aquesta setmana contesta les QC la Mª Teresa Parera, propietària i dependenta de «Grànter», una boutique de roba femenina de totes les talles, situada just davant de la Casa de Cultura de la Vila, i que, irònicament, ocupa el local que va deixar lliure l’antic «Dolç i Sec», mítica botiga de llaminadures, pastetes i fruits secs, que segur que molts dels nostres lectors recordaran. La Mª Teresa va obrir el negoci l’any 1995, amb la intenció de combinar elegància, moda i mides «reals», de la 38 a la 60. Que no tot són talles 36, a la vida. Ens explica que sempre li havia interessat la moda, i que de més jove va aprendre a cosir i tot, i que, finalment, la inspiració va venir-li d’una parella d’amics de Gavà, propietaris d’una botiga de roba, que van donar-li l’embranzida definitiva. I ja porta 14 anys. Diu que el seu client o clienta ideal, «tant pot ser una persona amb les idees molt clares, com una que no ho tingui tant clar, però es deixi aconsellar». I que si pogués ser la seva pròpia clienta «no pararia de comprar, perquè m’encanta estrenar» I, amb un somriure, afegeix: «Però amb coneixement». Quan li pregunto per les seves aficions, em diu que la botiga li ocupa tantes hores que pràcticament ho considera el seu hobby. I és que ella ho fa tot: porta els números, fa les previsions, tria la roba, munta aparadors diferents i atractius cada setmana, i alhora administra aquella psicologia inherent a tota botiguera, «escoltar i mirar d’entendre als clients, i trobar-los-hi allò que necessiten». Tot un repte, i «molts mals de cap», que assumeix sense por, i amb la passió de qui «ja de petita jugava a ser mestressa d’una botiga». Quan troba una mica de temps lliure, li agrada anar a ballar, al teatre o al cine, «m’encanten les pel·lícules d’intriga i les d’amor». L’última que ha vist és «Australia», amb Nicole Kidman. El seu canal de TV favorit és TV3, i la seva sèrie, «Ventdelplà». En quant a llibres, li agraden els «que expliquen coses reals, com “El alma está en el cerebro”, de l’Eduard Punset». Diu que va néixer en aquest poble, i que no s’ha plantejat mai en quin altre lloc li agradaria viure, perquè ja s’hi troba bé, aquí. Somnis? Diu que sí, que en té uns quants... però no me’ls explica, «del què es tracta és d’anar-los acomplint». I alguna mania? També, segons el seu marit, es veu que «algunes». Diu que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva els compartiria amb els seus. I que la vida és una lluita constant, «encara que soni tòpic, és així».

(Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el 13 de febrer de 2009)

Saviano a El País Semanal i a El Club de TV3

2009-02-10T10:07:00.000-08:00

L'entrevista que va fer-li l'Albert Om (a El Club de TV3)

I el reportatge d'El País Semanal, sobre el dia a dia de Roberto Saviano, l'autor de Gomorra. A continuació us n'enganxo el principi:

No sé si estoy medio muerto o medio vivo. Lo que sé es que la amenaza de los Casaleses me ha convertido en peor persona. Más desconfiado, más egoísta. Siento odio por los amigos que me abandonaron cuando salió el libro, entre una partida de Playstation y una de la Liga Fantástica. Apenas salgo de casa. No puedo usar tarjeta de crédito. Vivo escoltado 24 horas al día. Ya no soy un hombre, soy un equipo. Los muchachos son fantásticos, son napolitanos como yo, hacemos deporte juntos, boxeamos en el gimnasio... Pero echo de menos Nápoles, aquellos retrasos eternos del tren en la estación... El tiempo se ha deformado, los minutos son extraños, cada movimiento banal requiere un día entero. Y no puedo hacer las cosas mínimas: pasear, tomar algo en un bar, comprar una nevera. Ayer fuimos al supermercado y fue patético. Los carabineros alrededor del carrito, todos opinando sobre la pasta que debía coger. La gente se asustó, nos abrieron paso en la caja para que nos fuéramos rápido. Cuando salimos les dije a los chicos: 'No volvemos".

Pujols i Vázquez Montalbán, a 10 minuts

2009-02-06T12:14:00.000-08:00

Francesc Pujols i Manuel Vázquez Montalbán estan més a prop que mai. El passat dimarts 3 de febrer, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va inaugurar la Plaça de Vázquez Montalbán, a l’actual Barri del Raval, l’estimat «Barri Xino» de l’escriptor i periodista barcelonès. Fa poques setmanes, un dels carrerons del Barri Gòtic barceloní va ser rebatejat amb el nom del filòsof de la Torre de les Hores (segur que recorden la pàgina que va dedicar L’Informador de Martorell a l’esdeveniment). Doncs aquesta setmana ha estat el torn del pare del detectiu Carvalho. L’acte d’inauguració de la plaça s’emmarcava dins la programació del BCNegra ’09, el certamen que la ciutat comtal dedica a la novel·la negra i al gènere policíac en general. Algunes veus han fet notar que Vázquez Montalbán no reconeixeria el seu antic «Barri Xino» en aquest experiment urbanístic en què s’ha convertit el Barri del Raval, però ningú discuteix que aquest barceloní il·lustre, cronista lúcid i mordaç del seu temps i el seu país, mereixia un homenatge com aquest. La plaça queda a l’ombra del modern Hotel Barceló Raval, que s’alça a una de les vores de la Rambla del Raval. I està a quatre passes del mític restaurant Casa Leopoldo, on tantes vegades s’hi havien llepat els dits l’escriptor i el seu detectiu.

(Text i foto: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el 6 de febrer de 2009.)

La màgia d'Ibai Acevedo, l'artista de www.miabuelanoloentiende.com

2009-02-02T13:42:00.001-08:00

A Barcelona hi ha molts fotògrafs (homes i dones) genials... però només un, d'entre tots ells, sap fer autèntica màgia. I ho fa basant-se en "somnis reals", com ell mateix diu.
És l'Ibai Acevedo.

Podeu trobar-lo a:
http://www.flickr.com/photos/miabuelanoloentiende
http://www.fotolog.com/noabuelano
http://www.miabuelanoloentiende.com/

Procés per bruixeria. Àngela Benaca, 1619

2009-02-01T07:42:00.000-08:00

L’Àngela tenia un escarabat marró amb el qual endevinava el futur. Li havia donat un segador d’una masia dels voltants del poble. El tenia dins d’una olla petita i rovellada, i només el deixava sortir d’aquell cau metàl·lic algunes nits. Li lligava un fil amb molta cura i el posava sobre la taula de l’estança principal de la casa; ho feia a l’hora fosca, quan el seu marit roncava al jaç de l’habitació del fons, abatut després de tot un dia de treballar el camp; quan els carrers del poble eren plens d’ombres espesses i humides, i únicament quan algun veí o veïna s’havia acostat fins allà, cobert per les tenebres, per demanar-li consell. Llavors l’Àngela, que era sàvia i hi veia més enllà del moment present perquè havia pactat amb el diable, desplegava les seves arts i llegia el futur.
En aquests termes o pitjors van denunciar-la unes veïnes del poble al Tribunal de la Santa Inquisició, un dia fred i blanc de gener de l’any 1619. Martorell, tancat a les muralles del que avui és el nucli antic, amb prou feines tenia 700 habitants. Però, com va escriure Michelet a propòsit de la paranoia que alimentava la brutal cacera de bruixes de les èpoques medieval i moderna: «en tota vila murmuradora, en tot poble envejós, ple d’odis veïnals, els testimonis abunden». I, a més, solien tenir la imaginació encesa. Així que també van acusar-la de saber «fer que les guineus no s’acostessin a les gallines», per molt desprotegides que estiguessin aquestes al seu pati, com de curar malalties «pronunciant oracions en llengües estranyes». I també asseguraven que havia estat el seu mateix marit, en Gaspar Benac, qui, abans de morir, havia esclafat l’escarabat que ella cuidava amb tant de zel perquè no li havia agradat una previsió que li havia fet. Desconeixem els motius que tenien aquelles senyores per dir tot això, i fins i tot si deien la veritat.
Segons el procés inquisitorial que hem pogut consultar a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, l’Àngela Benaca havia nascut a la parròquia de Sant Esteve Sesrovires però vivia a Martorell. I quan va ser denunciada a la Inquisició, acusada de bruixeria, tenia 45 anys i era viuda. El que no queda clar és quant de temps hauria passat entre que el marit hauria trepitjat l’escarabat i la seva pròpia defunció. Tampoc coneixem ni les causes ni les circumstàncies de la mort de l’home, ni com va viure ella el dol. Les fonts documentals de la parròquia de Santa Maria de Martorell també guarden silenci al respecte. Parlem d’uns personatges de principis del XVII, i ja se sap que la documentació d’aquests segles sovint és més escassa del que voldríem, si no inexistent.
El que sí que es desprèn dels papers consultats és l’odi profund d’aquells dits arrugats i despietats que van assenyalar l’Àngela, amb les conseqüències que això podia comportar, acusant-la de saber tot el que volia a través del seu escarabat, de curar recitant estranyes lletanies, de mantenir a ratlla els animals salvatges, d’haver tingut tractes amb el maligne i, fins i tot, d’haver tingut més d’un «familiar». En aquell context de supersticions, un «familiar» era un esperit o follet amb poders màgics, que prenia la forma externa d’un animal petit (gats, gripaus, ratolins, escarabats, etc.) i que el diable li atorgava a la bruixa perquè se’n servís.
Els càrrecs, doncs, eren importants; i l’època, propícia. Feia dècades que els inquisidors havien sistematitzat l’art de fer confessar els acusats, mitjançant les pitjors tortures imaginables, en manuals com el tristament cèlebre Malleus Maleficarum o Martell de Bruixes, del segle XV, obra dels dominics Kramer i Sprenger. Va vessar-se la sang com si fos aigua, assegura Michelet. Però, malgrat tot, l’Àngela es va salvar. Pel que hem pogut llegir, aquella vegada la follia inquisitorial no va acabar arrossegant-la a la foguera. Sembla que en van tenir prou ficant-li la por al cos. La van empresonar i van portar-la davant d’un fiscal, que va interrogar-la durant tres dies. Tres llargues jornades de preguntes i qui sap si també de turment físic. La qüestió és que l’Àngela va negar-ho tot i, el que és més important, sembla que se la van creure. Va dir que no havia tingut mai cap escarabat amb què endevinés el futur, ni res semblant; que les capacitats curatives que tenia li venien dels remeis que havia aprés d’un metge de la cort reial, a qui havia demanat consell una vegada que «s’havia allotjat a casa seva, amb motiu d’una visita del rei (Felip III) a la muntanya de Montserrat». I així consta a les actes del procés. Va desmentir aquelles que l’havien acusat i, almenys aquella vegada, el fiscal va fer-li confiança. Desconeixem si les tres acusadores també van ser cridades a testificar, i si el resultat d’aquestes indagacions hauria ajudat a declinar la balança de la credibilitat a favor de la nostra protagonista. Sigui com sigui, després de tres dies d’interrogatori van deixar-la lliure i sense càrrecs, però amb una advertència pesada i fosca com una làpida negra: si tornava a usar «oracions estranyes i supersticions seria castigada amb rigor». Havia evitat la foguera i se’n tornava cap a casa.
No sabem com devien reaccionar les veïnes que l’havien acusat, ni com ni quan va acabar els seus dies l’Àngela. Després d’aquest emocionant i perillós capítol de la seva vida, li perdem la pista. Ara bé: si és veritat que va fer alguna de les coses per les quals se l’acusava, potser tenia els seus motius. Michelet va escriure que, segons com, en aquell temps la vida podia arribar a ser tan horrible que el veritable infern semblaria un asil. Així que nosaltres estem amb ella. Amb ella i amb aquell escarabat marró que tenia atrapat en un cau de ferro, i que només veia la llum (de les espelmes) algunes nits, quan el deixava sortir per desvetllar amb la seva saviesa antiga els misteris del demà.
GRÀCIES a Jules Michelet, pel llibre La Bruja; a Juan Blázquez Miguel, per La Inquisición en Catalunya, on vam descobrir l’Àngela; a l’historiador local Ferran Balanza, que deia que «una bruixa que es digués Àngela no podia ser dolenta», i demanava (proposta a la qual ens adherim) que es donés el nom d’aquesta bruixa bona a un dels carrers de Martorell, ja que aquest poble «té Pont del Diable, però també ha tingut bruixes i bruixots», i al genealogista i investigador Ramon Benavente, que ens ha facilitat còpia de l’acta del procés que va seguir el Sant Ofici contra aquesta viuda tan especial, el gener de 1619, l’original del qual es troba a l’AHN de Madrid.

(Text: Jordi Benavente. Publicat al Butlletí de l'Ajuntament de Martorell del mes de febrer de 2009.)

L'herba del petit dels Obama, la Galicia barcelonina i els nassos vermells del fotògraf Gabriel Tizón

2009-01-31T12:14:00.001-08:00

M'acabo d'assabentar que al germà petit del president Barack Obama l'han detingut per possessió de marihuana... Ja em diràs tu amb què s'entretenen els serveis secrets nord-americans, com si no hi haguessin coses més importants, desmantellar guantánamos i abu ghraibs, per exemple, controlar que els fans de les caputxes blanques i les torxes no atemptin contra el nou dirigent del seu país, per posar un altre exemple, etc. Bé tant és, aquest post era per comunicar-vos que "tinc" un nou blog , que compaginaré amb aquest. Una bitàcola sobre cultura i gastronomia gallega a Barcelona, que mantinc amb dos companys de la uni (de fet, és una mena d'obligació, ja que en principi el fem com a exercici pràctic d'una assignatura sobre periodisme a internet). Encara està a les basseroles, però de mica en mica ens anirem posant les piles. Passeu-vos-hi, si us ve de gust veure què tal va. I res, ahir vam anar a la inauguració d'una expo de fotos d'un fotògraf gallec, al que li vam fer una entrevista i tot, que ben aviat publicarem al blog de marres (tot i que tenim algun tema que va abans, com un concert amb ball inclòs, al Centro Galego de Barcelona, que també vam cobrir). Gabriel Tizón, que així es diu el fotògraf, diu que vol reivindicar el somriure, i ajudar a que ens prenguem les coses, i fins i tot a nosaltres mateixos, amb més sentit de l'humor. I per això va posar un nas vermell de pallasso a una colla de personalitats del món de la cultura gallega (l'escriptor Manuel Rivas, l'actriu Mabel Rivera o el cantant Manu Chao, entre d'altres). Jo, per la meva banda, no vaig poder evitar de posar-me'n un, també, i fer-me aquest autoretrat a l'ascensor de casa. Al cachondeo!

Potser ha arribat l’hora de començar a conduir sense cordar-se el cinturó

2009-01-25T03:31:00.000-08:00

El meu corrent filosòfic és el Pessimisme. És l’únic corrent filosòfic que no necessita ser demostrat amb grans discursos o teories, n’hi ha prou amb no ser cec.

La vida pot semblar macabra. I, sovint, ho és. La resta són pics –moments, preciosos i efímers com una papallona– de felicitat. S’ha d’aprendre a viure amb això. O saltar...

Saltar.
Tallar-se les venes.
Estampar el cotxe contra un mur a 180 per hora.
Beure cianur, lleixiu, sosa càustica o tres litres de suor.
Plantar-se al costat d’una via i... fer un pas, justament quan passa el tren.
Fotre’s un tret a la boca.
I etc., suposo que ja ens entenem. Tot porta al mateix lloc.
I el més fotut –que cabrona és la vida– és que potser aquesta tampoc és la solució.

Hi ha tres tipus de persones: els suïcides, els suïcidats i els inconscients. Envejo els últims; entenc els segons; brindo amb i pels primers. Però continuo caminant, què collons.

(Fragments d'un text meu, antic i inèdit; les paraules ferides d'un amic m'hi han fet pensar.)

Postals Ficcions: "Pseudònims"

2009-01-22T11:50:00.000-08:00

L’altre dia vaig trobar-me un amic que anava al Centre Cultural disfressat de pseudònim. Portava ulleres fosques, un barret i gavardina. Més que un pseudònim, semblava un espia de la Guerra Freda o un exhibicionista d’incògnit, però vaig preferir no fer cap comentari al respecte. Es disposava a presentar un relat curt als Premis Vila de Martorell. Per si els hi interessa: les bases són a la pàgina web de l’Ajuntament. Hi ha temps fins a finals de mes per participar-hi. Jo ja hi he anat. Vaig fer servir perruca rossa i vestit jaqueta.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el 23 de gener de 2009.)

Artista!

2009-01-18T12:28:00.000-08:00

Un artista versionant un clàssic:

àngels i dimonis

2009-01-18T11:38:00.001-08:00

Aquest matí he anat al Mercat de Sant Antoni. Buscava llibres nous de l'Stephen King (amb "nous" vull dir "que no tingui ja") i l'Àngels i Dimonis del Dan Brown (el d'El Código Da Vinci, sí, què passa) però al final només he aconseguit El retorno de los brujos (3 euros) de Jacques Bergier i uns Itinerarios por la Cataluña Mágica (2 euros), del Miguel G. Aracil. Ahir, en una llibreria de vell de sota de casa, vaig comprar-me Posesión. Historia de un exorcismo, (5 euros) de Thomas B. Allen, un periodista dels anys 90 que va investigar el cas real dels anys 40 que va inspirar al senyor Blatty per escriure El Exorcista els anys 70. Fa por, la veritat. Pel què he llegit, el joc de la Ouija sempre està a l'origen de tot. Sembla que aquesta taula amb números, lletres, el "SÍ" i el "NO" és una clau terriblement efectiva per obrir la porta al reialme de les ombres. L'últim llibre que m'he llegit és precisament El Exorcista, el de 1973 de Blatty, que va inspirar la pel·li; abans d'aquest, va caure Carrie, d'Sthephen King; i abans havia caigut La Bruja de Jules Michelet, una petita obra mestra d'aquest historiador francés del segle XIX que, a part d'escriure la història del seu país en uns quants volums, i algunes coses més, va dedicar un dels seus llibres a les supersticions de l'època medieval. I tot per un article que estic escrivint pel Butlletí de l'Ajuntament, sobre una bruixa martorellenca del segle XVII, que va ser jutjada per la Inquisició, i perdonada... Però això ja ho llegireu, aviat.
(La foto la vaig fer no fa gaire, a l'entrada d'una esglèsia que hi ha al carrer Aragó.)

QÜESTIONS COMERCIALS: «No deixis passar el temps...»

2009-01-17T10:34:00.000-08:00

Perfumeria AURORA (c/ Francesc Santacana, 17)
Aquesta setmana, contesta les QC la Marisa Olivet, l’actual propietària d’aquest petit però veterà establiment situat al cor de La Vila. Un d’aquells negocis de tota la vida (fa més de 25 anys que funciona) amb clients i clientes fidels, i, alhora, amb l’energia, la capacitat i les ganes de donar-se a conèixer als nouvinguts que es vulguin deixar aconsellar per una esteticista, la Marisa, amb més de 19 anys d’experiència assessorant clients per oferir-los-hi exactament allò que els convé. Perfums, cremes hidratants, relaxants, revitalitzants, per combatre l’estrès, les arrugues o l’envelliment; que fan «de tot menys miracles, vaja», fa broma, la Marisa. Bellesa i salut (la primera depèn de la segona) servida en flasconets, ampolletes i capsetes de tots els colors, mides i marques. Pensats per tenir cura d’un mateix i per presumir. Ideals per regalar o per regalar-se. La Marisa diu que sempre ha estat una enamorada de la música, cosa que possiblement li ve de la mare, que n’era professora i tocava el piano; però, professionalment, ha seguit les passes del seu pare, que es dedicava al comerç. És una dona elegant, sensible i una mica tímida, amb un hobby curiós però comprensible, tenint en compte el seu ofici: col·lecciona flascons de perfums en miniatura. Quan li pregunto, admet que la seva cançó és «The great pretender» (la versió dels «The Platters» o la de «Freddie Mercury»). De la tele, en tria el mític programa sobre el mar, «Thalassa». Parlant de llibres, diu que, últimament, n’està llegint un del polític i filòsof gironí, Alexandre Deulofeu (1903-1978), sobre «la matemàtica de la història» (teoria segons la qual les civilitzacions segueixen “cicles naturals” semblants als dels éssers vius, que, ben sistematitzats, ajudarien a preveure i evitar els conflictes bèl·lics), que li «sembla molt, però que molt interessant». Si pogués, diu que li encantaria viure a la Cerdanya. Si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva «viatjaria més, sens dubte, tot i no dominar gaire els idiomes». Diu que l’eslògan ideal pel seu negoci seria: «No deixis passar el temps, la pell s’ha de cuidar i protegir». I que la vida és... una carrera d’obstacles.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el 16 de gener de 2009. Text i foto, Jordi Benavente)

«Un dels sastres mítics del poble» El sastre Parellada.

2009-01-16T11:43:00.000-08:00

Si el senyor Francesc Parellada (Martorell, 1925) hagués fet cas a la professora de música que tenia quan era un marrec, ara podríem estar parlant d’un pianista. Ella ho veia clar, el Francesc tenia la sensibilitat necessària a les mans i al cor. Però el seu instint va fer que s’acabés decidint per la cinta mètrica, el fil, l’agulla i els patrons. L’art de confeccionar vestits a mida.
Un sastre ha de saber prendre mides, dibuixar, tallar, cosir, però també planxar, per donar la forma desitjada als teixits. I per aquí va començar el nen de les mans de pianista, pel més baix, planxant a cal Pau de l’Aurora. Feia res que havia acabat la guerra. La família Parellada regentava una botiga de comestibles, que havia estat d’un matrimoni «molt tranquil, que mai tenia pressa», segons explica el mateix Francesc, cosa que va motivar el motiu de la casa, «Cal Tranquil», que després van «heretar» els Parellada. Després d’aquesta primera experiència, el Francesc entra de mosso en una gran casa de Barcelona que confeccionava vestits per aquells que encara s’ho podien permetre. Agafava el primer tren del matí i tornava amb l’últim de la tarda, «era molt dur», massa, i per això no va durar gaire. Finalment, el jove aprenent de sastre torna a Martorell i entra d’aprenent d’un altre artesà del ram, en Quimet, que no li pagava ni un cèntim perquè estava convençut, o almenys això deia, que li acabaria «prenent la clientela». «Que és el que va passar», puntualitza el seu germà, orgullós.
En aquesta entrevista hi dos apuntadors de luxe: on no hi arriba la memòria de l’un, hi arriba la de l’altre. El seu germà Valentí, pintor vocacional, i la seva dona Pilar («tot el que tenim ho hem aconseguit entre els dos» destaca el Francesc). M’han rebut al menjador de casa seva, just a sobre la botiga de roba de treball que tenen al carrer del Mur. M’ofereixen cafè... i els seus records. És un matí de desembre, fred però assolellat. Hi ha una tauleta plena de fotografies que fins avui dormien en una capsa de cartró; mostren algunes de les feines que va dur a terme en Parellada; models de l’època («caballeros exhibidores») mudats i elegants. També hi ha el programa d’una desfilada organitzada per l’Ajuntament el 1974 en benefici de l’«Hospital asilo de San Juan de Dios»; s’hi presentaven creacions de Roser Pujol, Conxita Vilamitjana i Beach S.A., i també dels sastres Collell, Salvi i el mateix Parellada, entre d’altres; presentava l’acte l’Alberto Nadal de Radio Barcelona. Segons Parellada, desfilades d’aquestes, se n’havien fet a l’Enrajolada, el Círcol i el Progrés, i «eren un èxit perquè s’hi mostrava la feina dels creadors locals».
Però tornem a principis dels 40. El Francesc m’estava dient: «Això de planxar vestits és tot un art, cada roba precisa unes atencions especials». I això és el que aprenia del sastre Quimet, a mimar cada gènere. Fins que un dia el seu pare (que havia canviat la botiga per una petita fàbrica de sifons i gasoses) l’envia a Mataró a buscar essència de llimó. I és allà on el Francesc decideix jugar fort. Pregunta per la millor sastreria de la ciutat (Can Serres) i per com anar-hi. Un cop allà descobreix que necessiten un oficial. I ell, que només és un aprenent, s’hi ofereix. «No m’haguessin agafat, sinó, i a la vida s’ha de ser atrevit», afirma. I com que la fortuna somriu als valents, resulta que se’l queden. Però, com era d’esperar, l’engany es descobreix el primer dia i l’acomiaden. Ell, però, no es rendeix: «els hi vaig dir que si me’n tornava a casa tan aviat, el pare m’estovaria, i, crec que per pena, van deixar que m’hi quedés una setmana». Set dies que van convertir-se en tres anys. I és que aquell aprenent desvergonyit treballava fort, s’hi estava «dues hores més cada dia», diu; sense cobrar-les, s’entén. I és així, a base de galtes i temps, que hi aprèn l’ofici, i en surt convertit en oficial.
La carrera d’aquest futur sastre començava a agafar embranzida. De Mataró passa directament a entrar d’oficial a la sastreria Santa Eulàlia del Passeig de Gràcia (anomenada «la degana de les sastreries de Barcelona», encara existeix, i ha vestit a personatges tan variats com Botín, Samaranch, Carreras o Zubizarreta.) També s’hi està uns quants anys. Començava la dècada dels 50, el Francesc rondava els 30 i li faltava fer el pas definitiu... per fer-se sastre. Llavors (i aquí és on la història agafa aires de pel·lícula de Frank Capra interpretada per James Stewart) es troba un bitllet abandonat i arrugat a la butxaca interior d’una americana. L’utilitza per comprar loteria, i li toca. S’ho reparteix amb els companys, se’n compra un altre i (Que bonic que és viure!) torna a tocar-li, i aquesta vegada utilitza els diners per pagar-se les classes a l’acadèmia de Mestres Sastres «La Confianza» on obté un «sobresaliente con distinción» i el diploma acreditatiu que té emmarcat a casa seva. Corria l’any 1952. El somni es materialitzava. Va casar-se amb la Pilar i va muntar la seva pròpia sastreria... on ha passat gairebé quaranta anys inventant vestits a mida, amb els seus dits màgics, de pianista.

(Publicat al Butlletí de l'Ajuntament de Martorell, el gener de 2009. Text i foto recent, Jordi Benavente)

Los últimos cartuchos de la nostalgia - Por ELSA FERNÁNDEZ-SANTOS

2009-01-11T09:36:00.001-08:00

Por ELSA FERNÁNDEZ-SANTOS. El País, 11/01/09
La desaparición definitiva de las películas Polaroid cierra una página en la historia de la fotografía - Un movimiento espontáneo reclama su salvación
El ritual era sencillo: se apuntaba al objetivo, se disparaba apretando al botón y la película, acompañada por una ruidosa arcada, salía como una lengua negra de las tripas de la cámara. Luego, llegaban los 60 segundos de espera, que a veces resultaban eternos, en los que parecía brotar de la nada la imagen que había captado la Polaroid. Un momento que también se perderá en el tiempo.
En 2009 se enterrarán definitivamente los últimos cartuchos de una cámara que cambió
el curso de la historia de la fotografía, del arte y de la vida cotidiana de millones de personas de todo el mundo. "Polaroid inventó la primera técnica que se saltaba el cuarto oscuro, ofrecía una imagen inmediata y totalmente documental", dice el artista Joan Fontcuberta, cuya obra ha estado estrechamente ligada a una técnica que supuso una revolución por dos motivos: "el aspecto lúdico de la cámara: es un juego de manos. Y por otro, la gran privacidad que permitió al hacer fotos únicas que nadie más tenía por qué ver".
Fue el capricho de una niña lo que en 1944 cambió el rumbo de la historia de la fotografía. La hija de Edwin Land, el creador de las cámaras Polaroid, se quejaba de que en verano tenía que esperar demasiados días para ver las fotografías de sus vacaciones. El invento no se hizo esperar. "Fue como si todo nuestro trabajo hasta entonces sólo hubiese sido una preparación para lograr el proceso de una fotografía seca en un solo paso", escribía Land.
El modelo más popular, la S-X 70, llegó en los setenta. En 1972 la revista Life le dedicaba una portada. El título: "La cámara mágica". El diseñador Charles Eames escribió, rodó y filmó una película de 11 minutos en los que se explicaba el sencillo uso del aparato. Los actores más populares la anunciaban, era una cámara alegre. Y hasta el Museo del Vaticano la utilizaba para mostrar sus trabajos de restauración en las estancias de Rafael, también era una cámara seria. En definitiva, era algo que nadie podía perderse. A mediados de la década ya se habían vendido más de seis millones. Sólo era el principio. En manos de Andy Warhol (que realizó miles de retratos con ella) se convertiría en otro icono pop.
Polaroid dejó de fabricar en 2007 su cámara instantánea ante el auge de las digitales. A partir de mediados de los años noventa las ventas millonarias de la empresa habían empezado a caer, hasta que en 2001 se declaró en bancarrota. En 2008 vino el anuncio del cierre de las fábricas de sus carretes. Ante la oleada de foros (de www.savepolaroid.com a páginas especiales en Facebook y otras redes sociales) que pedían salvar la vida de los cartuchos, la empresa dejó abierta la posibilidad de vender la licencia. Hace unas semanas presentó su nuevo producto: la impresora de revelado instantáneo de bolsillo PoGo.
Rafael Doctor, director del Museo de Arte Contemporánea de León (MUSAC) y destacado experto en fotografía, cree que el fin de la vieja Polaroid está enmarcado dentro de la desaparición de la fotografía analógica, reflejo de un mundo "en el que desaparece la magia del objeto cotidiano. Y supongo que la gente de mi generación, los que rondamos los cuarenta, no estábamos acostumbrados a enterrar algo tan cotidiano". Doctor también tuvo su Polaroid: "Con ella participábamos de la magia de la fotografía, la sorpresa de lo instantáneo, era un laboratorio en una pequeña caja". Como el cineasta Ivan Zulueta, que en una exposición en La Casa Encendida en 2005 reunía 2.000 de sus 10. 000 polaroids. El cineasta comparaba el efecto de la cámara con el del Súper 8. Trabajar sin pretensiones comerciales, rodando por rodar y fotografiando por fotografiar. Zulueta dijo entonces: "Aquella maquinita tenía unas posibilidades enormes. Sólo había que leer el prospecto: No haga esto que entonces pasará aquello. Yo lo hice todo".
Empujados por la filosofía de su creador, Polaroid fue además una empresa que desde el principio quiso acercar su invento al arte. "Hay tantas cosas que se podían hacer con una Polaroid, tantas posibilidades manuales", señala Barbara Hitchcock, una de las responsables de la Fundación Polaroid y autora del libro que sobre sus fondos publicó la editorial Taschen. Andy Warhol, Helmut Newton, Luciano Castelli, Robert Rauschenberg, Chuck Close, David Hockney, Walker Evans... decenas de artistas buscaron otras formas de expresión con sus polaroids. "Las manipulaban, las recortaban, las pintaban, eran capaces de inventarse mil maneras de trabajar con la película. Hace unas semanas en una conferencia en Nueva York, uno de nuestros grandes fotógrafos, Ralph Gibson, decía que hoy tenemos que hablar de fotografía y de fotografía digital porque la técnica es determinante. Quizá él es mayor, pero no le falta razón".
Hitchcock recuerda como Aaron Siskind, ya anciano, encontró en la Polaroid, la respuesta a sus ojos cansados: "veía mal, no podía enfocar con una cámara normal, y entonces descubrió la Polaroid, podía fotografiar casi sin ver, sin enfocar... es algo hermoso. ¿No?" Polaroid ha mantenido durante años un programa cultural que facilitaba material a escuelas y creadores. "Una filosofía ejemplar", dice Joan Fontcuberta. "Era un perfil de empresa que cuidaba sus productos. Yo empecé con una de bolsillo, en los ochenta, que hacía fotos tamaño cartera. Al manipularla los efectos eran muy interesantes. Luego trabajé con la Positive/Negative 55, que era en blanco y negro y de la que salía una copia en negativo y otra en positivo. Por aquellos años Polaroid había ganado la batalla de la patente instantánea a Kodak y con el dinero que ganaron empezaron a mover por todo el mundo las actividades de su Fundación. Trajeron a España su cámara gigante, que sacaba unas instantáneas de gran formato y con la que también pude trabajar". Para Fontcuberta el fin de la Polaroid forma parte del "darwinismo tecnológico". "Lo curioso fue que al acabar con esa magia alquímica del cuarto oscuro, la Polaroid ofrecía algo totalmente inmediato y documental. Era una imagen absolutamente carente de trampas y de trucos. Era una cámara capaz de dar el testimonio exacto de nuestra vida".
David Hockney logró con la cámara instantánea un diálogo con su propia pintura. Los mismos paisajes frente a frente. Andy Warhol (que también adoraba el juego de otra reliquia del pasado: el fotomatón) tomaba hasta 60 polaroids de sus modelos antes de retratarlos. Luego escogía cuatro de las instantáneas y las mandaba al laboratorio. De ellas se quedaba con una, la recortaba y la manipulaba, hasta, finalmente, ampliarla y serigrafiarla.
En los años setenta, Polaroid envió su popular S-X 70 y cajas y cajas de película gratis a una leyenda de la fotografía: Walker Evans. El fotógrafo que había retratado como nadie los rostros de la Gran Depresión ya era un hombre mayor, divorciado y de salud frágil. En sus manos, las pequeñas polaroids paseaban por un pastel mordido, un buzón o un pobre maniquí. Evans hizo una selección de 120 instantáneas para su libro Polaroids, un elocuente ejercicio de nostalgia documental que hoy representa el viaje sin retorno de un fotógrafo que, obsesionado con la perfección, prefirió despedirse con un guiño a la belleza de lo imperfecto.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/ultimos/cartuchos/nostalgia/elpepucul/20090111elpepicul_1/Tes

Qüestions Comercials: «Calçat de somni i sandàlies alades»

2009-01-03T04:32:00.001-08:00

Calçats i Estil, Hermes S.L. (C/ Lluís Gaya, 2-A)
Aquesta setmana contesta les QC el Toni Cruz, gerent i dependent d’aquesta sabateria amb nom de déu de la mitologia grega, que calça martorellencs des de l’any 2000. És un espai concebut i decorat amb molt de gust, i presidit per l’escultura d’una de les sandàlies alades d’Hermes (protector dels caminants i déu, entre d’altres coses, dels encontres inesperats), obra de l’artista martorellenca Mari Diego. S’hi pot trobar calçat esportiu i de vestir, elegant i modern, seleccionat amb una fórmula secreta... que el Toni ens ha revelat en exclusiva. Només ven allò que prèviament l’ha enamorat a ell (consell que va donar-li un representant d’una prestigiosa firma de sabates mallorquina en una fira de mostres del ram, fa uns quants anys). Obert de dilluns a dissabte, el seu poètic eslògan és: «Habito tus pasos, sueño tu andar, camino contigo». ¿Què els hi havia dit, estimats lectors? Calçat de somni. El Toni diu que el seu canal favorit és Cuatro, el seu programa, «Callejeros», i la seva pel·li, «Un paseo por las nubes». Que li agrada «la pluralidad que existe en estos momentos» a Martorell, però que escurçaria «las distancias que se crean entre ambos espacios del río». Que el seu autor favorit és García Lorca. I que el futbol li és indiferent, al contrari que Sean Connery, que li encanta, o les cançons de Juanes, que li donen bon rotllo. Que quan era petit, de gran «quería ser yo mismo». Que la seva vocació és «ser feliz», i el seu hobby muntar a cavall. Que si ha de triar un personatge històric, es queda amb Alexandre Magne. Que el millor per anar de vacances és combinar platja i muntanya, i que per desaparèixer uns dies no hi ha res com l’Empordà. Que quan es mira al mirall veu «alguien que busca crecer día a día». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva intentaria ajudar aquells que s’estima i muntaria una ONG per la gent gran. I que la vida és «una sorpresa».
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 2 de gener de 2009. Text meu; foto de Fernando Hoya)

Postals Ficció: Res a perdre

2009-01-01T14:04:00.000-08:00

En J viu a Martorell i treballa en una fàbrica del ram de l’automoció on 50 persones estan a punt de perdre la feina a causa d'un expedient de regulació. Ara l'empresa els hi regateja els dies per any treballat que han de cobrar amb la liquidació. J i els seus companys demanen el que estableix la llei; l'empresa n'ofereix la meitat. Els treballadors s’hi juguen poder pagar la hipoteca; els directius, no tant. Les reunions són llargues i estèrils i, per ara, no auguren una sortida positiva pels interessos de la plantilla. Els comentaris que s’hi creuen són ofensius. Per una banda, la contundència d’aquells que ja no tenen res a perdre, i per l’altra, la prepotència d’aquell que sap que si no produeix aquí, se n’anirà a un altre país més barat, i llestos. «I ens acusen de mal educats», diu en J. «Fan fora a 50 treballadors i encara volen que els tractem de vostè. Qualsevol de nosaltres podria ser el següent, però volen que somriguem. ¿Que potser ens faran fora dues vegades, si no ho fem? Mira, potser així cobraríem dues liquidacions».

(Publicat a L'Informador de Martorell, el 2 de gener de 2009.)

Sang de veritat

2008-12-27T12:51:00.000-08:00

Brutal la foto dels darres atemptats a Bombay. Crec que és de Reuters, i la vaig treure del Pais Semanal del diumenge passat. Es curios, la sang, sovint tan fascinant a la ficcio, té un color insuportable quan sabem que és real.

Bons desitjos

2008-12-24T12:15:00.000-08:00

Bones Festes (des de la Bretagne, per aixo falten accents) a tots i totes els que, poc o molt, passeu per aqui alguna vegada.

like a bird

2008-12-24T02:14:00.000-08:00

En un dels meus somnis recorrents hi surt un dels meus amics, un tal Carlos, fent de Nelly Furtado; i per tant, en el somni, és ell qui canta i balla i mira a càmera en aquest videoclip. Tot plegat deu tenir una explicacio freudiana que se m'escapa. Sigui com sigui, la canço sempre m'ha posat de bon humor. Serveixi doncs com a nadala... gènere que, per altra banda, m'avorreix moltissim. Salut i bones vacances d'hivern a tothom.

Este tipo estafó al universo _ por Francisco Peregil

2008-12-22T10:10:00.000-08:00

El enorme fraude de Bernard Madoff tiene una explicación: su habilidad, el exceso de confianza de sus millonarios clientes y el pésimo control de los reguladores
FRANCISCO PEREGIL 21/12/2008
Hace diez días el agente del FBI Theodore Cacioppi llamó a un apartamento de Manhattan. Sabía que la persona que estaba al otro lado de la puerta no sólo era el hombre que modernizó la Bolsa de Nueva York y consiguió que los intermediarios cambiaran el teléfono por el ordenador, con lo que las operaciones empezaron a cerrarse en segundos en vez de minutos y se podía ganar más dinero en menos tiempo.
No sólo había sido el presidente del Nasdaq, el mercado electrónico de acciones de EE UU. Ahora era el director de una empresa que se dedicaba a la intermediación bursátil y de otra, Bernard Madoff Investment Securities, que asesoraba a grandes inversores particulares y a gestoras de fondos. Su empresa ostentaba el récord de haber pagado beneficios superiores al 8% anual durante 72 meses consecutivos.
Bernard Madoff era, a sus 70 años, un sabio de Wall Street. Pero además, era un buen donante de las campañas electorales del Partido Demócrata y un generoso filántropo. Junto a su esposa, Ruth, dirigía la Fundación Madoff, que el año pasado donó 19 millones de dólares al grupo voluntario Kav Lachayim para que trabajase en escuelas y hospitales de Israel.
Él agente sabía todo eso y Bernard Madoff sabía a qué venía Cacioppi. Según consta en la denuncia por fraude masivo presentada por el investigador del FBI, una vez que el magnate les invitó a pasar a su casa el agente le advirtió:
-Estamos aquí para averiguar si hay una explicación inocente.
Y Madoff le contestó:
-No hay ninguna explicación inocente.
Madoff había empezado a juntar sus primeros ahorros como socorrista en las playas neoyorquinas de Long Island mientras estudiaba Derecho. A los 30 años, sin haber terminado la carrera y con 5.000 dólares en el bolsillo, fundó la empresa que llevaría siempre su nombre. Diez años después incorporó a su hermano Peter al negocio. Y después llegarían sus dos hijos y una nieta abogada.
El jueves 11 de diciembre, frente al agente Cacioppi, el gran sabio de las finanzas reconoció que durante 40 años tuvo a todo el mundo engañado. Que montó su empresa con un esquema fraudulento, que había cometido una estafa por valor de 50.000 millones de dólares (37.470 millones de euros) y que estaba arruinado y dispuesto a ir a la cárcel.
El agente había hablado dos días antes con dos directivos de su empresa. Ellos le contaron cómo a primeros de diciembre Madoff los llamó a su despacho para decirles que se veía obligado a devolver a ciertos inversores unos 7.000 millones de dólares y tenía dificultades para hacerlo. Los ejecutivos creían hasta ese momento que la empresa de Madoff disponía de una liquidez de entre 8.000 y 15.000 millones de dólares para responder a cualquier emergencia.
El martes nueve de diciembre Madoff los llamó de nuevo para comentarles algo aparentemente contradictorio con esa falta de liquidez: quería adelantar a diciembre la paga de los bonos que la compañía pagaba a sus trabajadores en febrero. ¿Por qué? Madoff les advirtió de que no le era posible abordar el asunto en la oficina y los invitó a su apartamento en Manhattan. Una vez allí, el jefe se quitó la careta. Les dijo que su negocio de asesoría financiera era "un fraude", que no tenía "absolutamente nada" de dinero y que antes de entregarse a la policía quería repartir los 200 o 300 millones de dólares que le quedaban entre empleados y familiares. Todo había sido "una gran mentira" sostenida durante cuarenta años sobre un "gigantesco esquema de Ponzi".
El inmigrante de origen italiano Carlo Ponzi (1882-1949) logró ingresar en los manuales de economía cuando en 1919 arruinó a 20.000 personas en Estados Unidos, a las que robó nueve millones de dólares. Ponzi se hizo millonario devolviéndole a algunos clientes el doble de lo invertido en sólo 90 días; eso sí, pagaba con el dinero de otros miles de clientes a los que nunca devolvió nada. En ese sistema, los últimos que llegan son los que están condenados a perder todos sus ahorros. Y los que llegan primero y saben retirarse a tiempo ganan un dinero fácil. Pero el sistema es ilegal, está basado en el engaño. A diferencia del fraude piramidal, en la estafa Ponzi es sólo una persona la que mantiene contacto directo con los inversores, mientras que en la pirámide la víctima también se convierte en estafador.
"Madoff fue más listo que Ponzi", indica un economista afincado en Estados Unidos, "porque él no prometía intereses del 30% ni del 40%, y mucho menos del 100% en tres meses, como Ponzi. Sus fondos de inversión daban unos beneficios de entre el 10% y el 15% al año, lo cual es algo extraordinariamente bueno, pero no escandalosamente bueno. Y aunque lloviese o nevase fuera, él aseguraba ganancias cada mes".
"El alza de la Bolsa y de la vivienda ha permitido todos estos años atrás ocultar muchos errores de gestión", explica el consultor financiero de Washington Isaac Cohen, de 68 años. "El dinero que ingresaba Madoff lo usaba para pagar a algunos de sus clientes. Y cuando dejó de entrar dinero se cayó la escalera. Se quedó sin ingresos para cubrir con las obligaciones".
Tras oír la confesión del jefe, los dos directivos, que en la denuncia del agente Cacioppi aparecen citados como "empleado senior número uno" y "empleado senior número dos", delataron a su jefe. En realidad, los empleados de Madoff eran sus hijos Andrew, de 42 años, y Mark, de 44. Ambos aseguran haber invertido varios millones de dólares en la empresa del padre y desde aquella conversación le retiraron la palabra, según fuentes citadas por la agencia Bloomberg. La policía no ha emprendido acciones contra ellos, pero sí contra Ruth, la esposa de Madoff, por supuesta connivencia en los desfalcos.
Madoff confesó al agente Cacioppi que el fraude podría alcanzar los 50.000 millones de dólares. También le dijo que estaba arruinado. "Pero yo no me puedo creer que 50.000 millones se puedan haber esfumado así como así. Madoff debe haber comprado algo y algún dinero se recuperará", indica Arturo Porzecanski, de 59 años, profesor de finanzas internacionales de la American University, en Washington, quien trabajó durante 30 años en instituciones de Wall Street.
Lo cierto es que no se conoce ni cuánto dinero robó Madoff ni a cuánta gente. La Securities Investor Protection Corporation (SIPC), el organismo que tratará de recuperar el capital de los inversores, ha advertido que se puede tardar hasta seis meses en aclarar las cuentas de Madoff. Hay miles de pensionistas adinerados y docenas de entidades financieras entre los afectados. El Banco Santander ha sido uno de los más perjudicados. La imagen de sus sucursales con su logotipo rojo se han mostrado a menudo en los informativos de los principales canales de televisión en Estados Unidos.
No había transcurrido ni medio año desde que la revista Euromoney otorgara en junio al Santander el premio al mejor banco del mundo. Su presidente, Emilio Botín, envió a la ceremonia celebrada en Londres ante los representantes de las principales entidades financieras británicas un discurso pronunciado en inglés. Sus palabras resultaron premonitorias en verano y se han vuelto contra él en invierno: "Como ustedes saben, el Banco Santander es una de las pocas entidades financieras que ha atravesado exitosamente las turbulencias financieras del año pasado sin que se viera afectado por los productos tóxicos. Ustedes pueden preguntarse cómo fue eso posible. Bien, déjenme explicárselo: Si no entiendes completamente un producto, no lo compres; si no comprarías un producto para ti mismo, no lo vendas; y si no conoces a tus clientes muy bien, no les prestes dinero. Si haces estas tres cosas serás un mejor banquero, hijo mío".
El banco Santander pareció seguir bien la primera máxima (si no entiendes completamente un producto, no lo compres), porque apenas invirtió 17 millones de euros en la empresa de Madoff, pero desatendió el segundo precepto (no vendas lo que no comprarías para ti), porque invirtió 2.300 millones con el dinero de sus clientes.
Entre los miles de afectados se encuentra Alicia Koplowitz, una de las mujeres más ricas de España, quien ha podido perder unos 10 millones de euros, y el empresario Juan Abelló. Entre las firmas españolas que invirtieron en Madoff destacan M&B Capital Advisers, de Javier Botín (hijo de Emilio) y Guillermo Morenés (marido de Ana Patricia Botín, hija del presidente del Santander); el BBVA y el propio Santander a través de Optimal, su gestora de hedge funds.
Otras víctimas son el asesor financiero de los famosos de Hollywood, Gerald Breslauer, quien a su vez invirtió dinero del director Steven Spielberg, y entidades humanitarias, además de otros bancos como el británico HSBC, con casi 750 millones de euros, o el BNP, el mayor banco francés por valor de mercado, con unas potenciales pérdidas de 350 millones de euros.
Hay periodistas judíos que han lamentado el daño que Madoff ha infligido a su pueblo y han recordado que entre los estafados también hay organizaciones benéficas judías.
Después del descalabro surge la pregunta: ¿Cómo pudo engañar a Bernard L. Madoff durante casi 40 años a todo el mundo? ¿A sus dos hijos, a su hermano Peter, a PwC, KPMG y Ernst & Young, tres de las cuatro mayores auditoras del mundo, a medios como The Wall Street Journal, bancos como el Santander, a la comisión de valores de EE UU (Securities and Exchange Commission, SEC), en cuya plantilla de 3.000 empleados hay 400 técnicos cuya misión es precisamente velar para que no se perpetren fraudes cómo éste? Hubo periodistas especializados en hedge funds, como Michel Ocrant, que en 2001 entrevistó durante varias horas a Madoff porque tenía ligeras sospechas sobre su negocio. Y lo vio tan sereno y seguro de sí mismo que salió convencido de que Madoff, sencillamente, había dado con una gran fórmula de hacer dinero.
Es verdad que Madoff poseía una gran capacidad de convicción. Para meter la mano en los bolsillos mejor protegidos del mundo tuvo que limarse bien las uñas. Madoff transmitía riqueza, pero no excesiva ostentación. Seguridad, pero no codicia. Cada vez que visitaba su barbería predilecta en la avenida Worth de Palm Beach (Florida) se gastaba el equivalente a 15 euros en manicura, 45 en el corte de pelo y 27 en el afeitado. Vive en un piso que compró en 1990 a diez manzanas de su oficina por 3,3 millones de dólares; tiene otra casa frente a las playas de Long Island, donde solía invitar a sus empleados, y es propietario también de una vivienda valorada en 21 millones de dólares junto a las canchas de golf del Palm Beach Country Club. Y posee un yate de 16 metros de largo que compró en 1977 por 462.000 dólares. En definitiva, tres casas, un yate y el abono de socio a unos selectos clubes de golf, donde solía jugar junto a su esposa.
"Todos los tramposos son simpáticos. Y él lo era hasta el punto de que iba a los funerales de sus inversores", explica el consultor Isaac Cohen. Es verdad que el aura de triunfador ayuda a convencer a los demás, pero no basta para explicar por qué cayeron tan ingenuamente en sus redes tantísimos expertos financieros. ¿Cómo pudo, entonces, engañar a todos? En la pregunta está la trampa. Se trata de uno de los mayores fraudes financieros de la historia, si no el mayor. Pero Madoff no engañó a todos.
Hubo alguna entidad, como la francesa Société Générale, que cumplió con su deber de supervisar el lugar donde pensaba invertir el dinero de sus clientes. Hace cinco años, cuando todo lo que rodeaba a Madoff olía a prestigio y solvencia, un equipo del banco acudió a la oficina de Manhattan para efectuar una supervisión rutinaria. Y vieron que los números no cuadraban. Lo mismo ocurrió con Aksia, una empresa neoyorquina especializada en asesorar sobre fondos de inversión. La gente de Aksia, tras 18 meses de inspecciones, averiguaron el año pasado que la contabilidad de la empresa de Madoff la llevaba la compañía Frieshling & Horowitz. Y detrás esa empresa sólo había tres personas. Una de ellas tenía 78 años y vive en Florida y la otra era una secretaria.
Además, hubo gente como el financiero Harry Markopolos, de Boston, que trabajaba en una empresa rival y venía remitiendo cartas a la SEC ¡desde 1999! en las que denunciaba que Madoff estaba actuando ilegalmente con un sistema Ponzi. "Yo fui el chico que gritó que viene el lobo", declaró Markopolos esta semana. A Markopolos le espolearon sus jefes para que consiguiera los mismo resultados que Madoff.
Pero era imposible. No disponía de pruebas corroborables, pero escribió en el año 2000 una carta que comenzaba diciendo: "Soy un idiota por hacerles perder el tiempo" y en las que pedía que se investigara a Madoff. La carta llegó a Edward Manion, un empleado de la SEC en Boston, que le confió por teléfono: "Esto parece serio". Al año siguiente, la investigación de la SEC en Boston pasó a Nueva York. Pero Manion pidió a Markopolos que siguiera remitiendo informes a la sede central de la SEC. Y así lo hizo durante ocho años.
Por fin, en junio de 2006, la SEC abrió fin una investigación sobre Madoff. Ese mismo año, Eric Swanson, un funcionario de la SEC de nivel medio, conoció a Shana Madoff, una nieta del financiero que trabaja como abogada en la empresa de Madoff. Swanson dejó su puesto en la SEC y se casó el año pasado con Shana. En noviembre de 2007 la SEC concluyó su investigación afirmando que no había evidencia de fraude en la empresa de Madoff. Hay quien se pregunta si en la actitud de la SEC influyó en algo la relación del funcionario Eric Swanson con la nieta de Madoff. Puede incluso que alguien de la SEC cobrara no ya por mirar hacia otro lado -cosa que era imposible puesto que la investigación tenía como objetivo descubrir se había producido un fraude de sistema piramidal-, sino por mentir a sabiendas. O puede que sólo influyera el hecho de que los inspectores de la SEC creían en la magia de Madoff. Los intereses que supuestamente repartía iban hacia arriba cuando todo el mundo se precipitaba hacia el fondo de la crisis. Y Madoff siguió jugando al golf y reclutando clientes.
En un acto de asunción de responsabilidad sin precedentes, el presidente de la SEC, Christopher Cox, reconoció que durante casi una década hubo "específicas y creíbles" denuncias contra la empresa de Madoff a las que la Comisión de Valores no prestó atención. Cox ha puesto en marcha una investigación interna. Pero antes de empezarla ya se sabe que la SEC se conformó con estudiar los libros que el propio Madoff le facilitaba, libros que estaban llenos de datos falsos, según reconoce ahora el propio Cox, sin solicitar una autorización judicial para inspeccionar todas las cuentas. Esta semana el presidente electo, Barack Obama, ya nombró a la que será sustituta de Cox en la SEC, Mary Schapiro.
Madoff tampoco logró engañar, probablemente, a algunos inversores que supieron retirarse a tiempo. "Y esos estarán ahora bien calladitos, pero seguro que ganaron un buen dinero", indica un economista afincado en Washington que prefiere no revelar su nombre. Esta fuente del sector considera que el Santander pecó de negligencia. "Se produjo algo parecido a lo de las hipotecas subprime. Un intermediario deposita su confianza en otro, que a su vez la deposita en otro... y al final se evapora el dinero de los clientes del Santander. Es cierto que vivimos hoy en una sociedad en la que todo el mundo se especializa y subcontrata a alguien. Pero si yo dejo mi dinero en el Santander es porque confío en que vaya a hacer el trabajo de supervisión en los fondos que yo no puedo hacer".
Hay quien se pregunta también si de verdad engañó Madoff a sus propios hijos. La empresa de asesoría de Madoff, desde donde se venía cometiendo el fraude, se encontraba en el piso 17 del edificio Lipstick, y la de corretaje, donde trabajaban el hermano, los hijos y la nieta, en los pisos 18 y 19. Las empresas usaban sistemas informáticos distintos y Madoff guardaba los libros de contabilidad bajo llave. Mientras la empresa de arriba ofrecía una transparencia absoluta, la de abajo era opaca.
¿Por qué confiaron tantos inversores en que de en esa oscuridad del piso 17 su dinero estaba a buen recaudo? El agente Cacioppi deja entrever una posible respuesta citando un párrafo que aparecía en el portal de Internet de la empresa de Madoff: "En la época de las organizaciones sin rostro que pertenecen a otras organizaciones igualmente sin rostro, Bernard L. Madoff Investment Securities vuelve a una época anterior en el mundo financiero: El nombre del propietario está en la puerta. Los clientes saben que Bernard Madoff tiene un interés personal en mantener el intachable historial de retorno sobre las inversiones, negocios justos y altos estándares éticos que siempre han distinguido a esta empresa".
O lo que es lo mismo: la palabra de un hombre es su contrato. A pesar de ser un adalid de los avances electrónicos, Madoff no abría el sistema informático del piso 17 para que los clientes comprobaran la evolución de sus propias inversiones. A cambio, Madoff les vendía su gran aura de persona con acceso a las informaciones más confidenciales de Wall Street. Su nombre estaba en la puerta. Parecía tan fiable que le apodaban el judío de las Letras del Tesoro. Pedirle que desvelara sus métodos, según The Economist, era como pedirle a Coca-Cola que enseñara su fórmula mágica. Madoff cultivaba con tanta convicción su imagen de tipo selectivo que se permitía rechazar clientes adinerados.
Madoff ha pagado una fianza de 10 millones de dólares y ha de llevar un brazalete metálico. Vive ahora bajo un arresto domiciliario que le obliga a permanecer en casa desde las siete de la tarde a las nueve de la mañana. Uno de los principales humoristas del país recordaba que no parece un castigo muy duro para una persona de 70 años pasar la noche en casa. Lo máximo que le puede caer por el fraude cometido son el pago de una multa equivalente a 3,4 millones de euros y 20 años de cárcel.
Entre las muchas explicaciones que puede ofrecer Madoff para contar lo que hizo, no hay ninguna inocente. -
Francisco Peregil _ El Pais_

Aclaración - Por Juan José Millás

2008-12-20T10:55:00.000-08:00

A ver si nos ponemos de acuerdo con el significado de las palabras porque esto empieza a parecer la Torre de Babel. Esos chicos que se encadenan a las puertas de una reunión del G-8 no son antisistema. Por el contrario, lo fortalecen al dar trabajo a la policía. Antisistema es el que bombardea un país entero amparado en una documentación falsa fabricada por él mismo. Antisistema es el cómplice de esa acción. Antisistema es el que colabora en el traslado ilegal de seres humanos secuestrados a punta de pistola para ser torturados en agujeros antisistema como Guantánamo. Antisistema es el juez que en vez de comportarse como un poder del Estado hace declaraciones propias de un tonto del culo. Antisistema es el que pretende convertir a la Universidad en la correa de transmisión de los intereses empresariales. Antisistema es el banquero que da préstamos a personas que no tienen ninguna posibilidad de devolverlos. Antisistema es el tasador que valora en 100 un piso de 70. Antisistema son las personas de orden como Madoff, con el que hasta hace cuatro días querían cenar hasta los obispos. Antisistema, por cierto, son los obispos y arzobispos pederastas y quienes les protegen para que no vayan a la cárcel. Antisistema es, por ejemplo, el presidente de la Comunidad de Valencia, que ha estado boicoteando durante tres meses una asignatura (dos, si contamos el inglés) que forma parte del currículum escolar. Antisistema es quien pone sus intereses particulares por encima de la lucha antiterrorista (Aguirre, sin ir más lejos). Antisistema son los supervisores, los gestores, los auditores y los custodios que han estado mirando hacia otro lado. Antisistema es el que presta el dinero gratis, revelando así su auténtico valor de mierda. Antisistema, en fin, es el sistema, que viene a ser lo mismo que si el hígado fuera antihígado.
(Juan José Millás, El País, 19-12-2008)

marcant el pas

2008-12-18T02:02:00.000-08:00

Sempre tinc algun article per escriure, alguna foto per editar, algun post per penjar, alguna llista per anar al súper, boletes de pols que llisquen pel terra i em demanen, mínim, que passi l'aspiradora, una panxa que demana que surti a córrer més sovint, una polla que diu que m'oblidi de la panxa, que ella és l'única que importa, coses que haig de fer o llegir o escriure o subratllar per la uni, llibres que m'haig de llegir, llibres que em vull llegir i llibres a dins dels quals m'agradaria viure, gent amb qui quedar, gent amb qui desquedar, pel·lis que haig de veure sí o sí, i pel·lis que tal vegada veuria, si ja hagués vist les que haig de veure sí o sí, i rellotges, un grapat esfereïdor de rellotges, d'esfera o amb numerets, rellotges per tot arreu, que em fan marcar el pas.

Però jo em llevo cada dia més despentinat, i cada dia amb menys ganes de pentinar-me.

L'onze de setembre de Ken Loach

2008-12-16T02:03:00.000-08:00

El gran Ken Loach. Ahir vaig veure el curt que forma part d'aquella pel·li que van fer onze directors d'arreu del món, amb la tragèdia del 11-S de 2001 a Nova York de fons, on cada un va rodar un curt d'onze minuts, nou segons i un fotograma. I, evidentment, la gran biblioteca d'Alexandria d'imatges que és Youtube, ens l'ofereix per la patilla. Que gran, el senyor Loach, i que gran i necessari, això d'aprofitar l'oportunitat que li brindaven per parlar del 11-S de 1973 a Chile.

Buisán Art

2008-12-14T11:32:00.000-08:00

Coneixeu l'obra d'aquest xaval? Peazo artista. M'encanta.

Qüestions Comercials: Cal Parellada.

2008-12-14T11:20:00.000-08:00

Roba de Treball PARELLADA, C/ Mur, 45.
Aquesta setmana contesta les QC el Francesc Parellada (Martorell, 1925), un dels sastres mítics del poble, que els anys 90 va tancar la sastreria per muntar aquesta botiga de roba de treball, amb l’ajuda de la seva dona Pilar i el seu germà Valentí. Granotes de mecànic, armilles amb butxaques, pantalons, jerseis i jaquetes reforçades, i tot tipus de roba i complements resistents. El senyor Parellada té 82 anys i els genolls tocats, però segueix ple d’energia. Diu que es lleva a les 8 per obrir la botiga a quarts de 10. Que els programes que més li agraden són els telenotícies, i que a casa hi miren «TV3, el 33 i 8TV, perquè són en català i nosaltres som catalans». Que al cine «fa dies» que no hi va, però que, si no fos per les cames, el que faria és anar-se’n a ballar amb la seva dona, «perquè m’encantava ballar». Que tot i haver estat un sastre reconegut i amb molts encàrrecs fins a l’últim dia, la seva vocació secreta era la música, «havia tocat el piano, m’agradava i se’m donava bé». Que un dels llibres de la seva vida ha estat «Heraldos del porvenir. Siempre adelante», per les «vides exemplar que s’hi podien llegir». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, primer se’ls faria amagar «ben amagats, no fos cas...», i després plegaria. «Tot i que, mentre n’hi hagi per viure, ja en tenim prou», afegeix. I que la vida és «treballar o estudiar, però esforçar-se sempre, i ser atrevit, per tirar endavant».
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 12 de desembre de 2008)

Enjuto Mojamuto

2008-12-14T10:34:00.000-08:00

El forat negre era Madoff

2008-12-13T07:05:00.000-08:00

¿Recordeu aquella màquina infernal que estava construint la comunitat internacional de científics a Ginebra, sota terra, aquella que havia de provocar l'apocalipsi recreant big bangs en miniatura? ¿Recordeu que hi havia qui deia que si fallava podria crear forats negres? Doncs es veu que va fallar -sí, sí, tal com ho sents, tu... Clic! Ai, coi, això no va, tu- a pocs dies de posar-la en funcionament. Que per què ho sé? Perquè avui he llegit al diari que comencen a arreglar-la de nou:

Los ingenieros del Laboratorio Europeo de Física de Partículas (CERN, junto a Ginebra) han empezado a reparar la grave avería que sufrió el nuevo gran acelerador LHC el pasado 19 de septiembre por un contacto eléctrico mal soldado. Un total de 53 imanes (39 de ellos de varios metros de longitud) del túnel que aloja el LHC tienen que ser reparados; 25 de los imanes están ya en los talleres del CERN. El plan es reinstalarlos antes de finales de marzo de 2009 para enfriar el sistema y poder iniciar las pruebas de encendido del acelerador a finales de junio.

¿Que bé que sona això de un contacto eléctrico mal soldado, eh? A mi em dóna una seguretat que t'hi cagues, vaja. De fet, fins i tot estava pensant, mentre llegia el mateix diari, que el forat negre que hipotèticament hauria provocat aquesta màquina és real, que ja existeix i es diu Fons d'Inversió de Mr. Madoff, i sembla que s'està fotent (o s'ha fotut) milers de milions de dòlars. Embolica que fa fort.

Hipòcrites paradoxes. Spots sublims

2008-12-12T12:34:00.001-08:00

No vull parlar del fet que existeixin drogues legals i drogues il·legals, ni de la hipocresia de la paradoxa que suposa que els governs puguin utilitzar diners recaptats amb impostos directes que graven el tabac per finançar campanyes en contra del tabac. [Pausa dramàtica.] Només volia penjar un spot que m'ha semblat senzillament genial. La idea, la realització i, sobretot, aquesta veu en off inimitable, la veu de Silenci?.

El què em sembla ridícul és el paternalista "truca'ns i t'ajudarem a deixar de fumar" del final. Com si fos tan fàcil, o com si realment es necessités ajuda per fer-ho. Com deia aquell gurú del Deixar de fumar és fàcil si saps com, que va morir de càncer de pulmó perquè se n'havia arribat a fotre tres paquets diaris, "només hi ha una manera de deixar de fumar, i és no tornar a fumar".

Cada casa és un món, i darrere de cada porta s’hi amaguen monstres i princeses

2008-12-10T11:29:00.000-08:00

Tinc un veí a l’escala que sempre que em veu em pregunta que què tal, que com va tot i que com estem, i somriu, mentre espera la meva resposta. I quan jo li dic que tot bé, gràcies, ell afegeix que se n'alegra molt, doncs, i que ara feia dies que no ens vèiem, i que ja ens veurem, que tingui un bon dia, etcètera, etcètera, i marxa escales amunt o escales avall o cap al carrer, sense perdre ni el somriure ni la mirada amable. Quan em veu carregat de bosses o amb el carro de la compra sempre pregunta si pot ajudar-me, o si pot obrir-me la porta o si necessito res. I somriu. Sempre somriu quan em pregunta qualsevol d’aquestes coses, o després de deixar anar alguna de les seves frases cordials. És així d’agradable, l’home. I amb la meva companya fa el mateix. De fet, pel què sé, ho fa amb tots els veïns del bloc. Sempre que te’l creues a l’escala o a la porta del carrer o de l’ascensor, et dedica somriures i bones paraules. Sempre que pensa que pot fer alguna cosa per ajudar, s’hi ofereix. I no se l’ha vist mai renegar, ni discutir amb ningú, al contrari, sempre saluda amb alegria. Té uns 40 anys i viu en un dels pisos del bloc amb el seu germà i la seva mare. És simpàtic i considerat. El veí ideal, vaja, tan atent. De fet sembla tan bona persona que resulta... insòlit. I precisament per això costa de creure que sigui de veritat. I la gent se’l acaba mirant com si estigués amagant alguna cosa. Se l’acaba posant en dubte. Tothom contempla la possibilitat que en el fons sigui un criminal sense escrúpols o un boig perillós amb grans dots d’actor. Un llop vestit d’ovelleta, que amaga uns ullals esmolats i pudents darrere d’aquest somriure de dibuixos animats que duu penjat d’orella a orella. En suma, una d’aquelles persones tan amables que quan al final acaba passant alguna cosa grossa, i es descobreix la veritat, no ho haguessis dit mai. D’aquelles que perpetren actes bruts i deplorables en la intimitat de la seva habitació. A les fosques, amb la porta tancada i un sobrenom per conservar l’anonimat i no deixar rastre a internet. Això o alguna cosa encara pitjor. La paranoia (o la raó) ens fa imaginar monstruositats allà on només hi ha bones intencions (i viceversa), perquè sinó no ens quadra. I jo em pregunto qui està realment en perill, entre tants monstres i tan poques princeses.

"Si no existiese la publicidad..."

2008-12-09T10:53:00.000-08:00

Una altra manera de dir Bon Nadal. (Tan gran com sempre, el Roto.)

10 ANYS SENSE EL CINE NOU

2008-12-08T09:56:00.000-08:00

Aquest novembre ha fet 10 anys que «el Cine Nou» va tancar les seves portes. Llorenç Guich (jubilat entranyable i polifacètic, nascut a Horta, Barcelona, el 1937) va ser el darrer propietari d’aquesta sala que va funcionar 55 anys, convertint-se en El Cine de moltes generacions de martorellencs. Air force one, amb Harrison Ford, va ser l’últim film que s’hi va exhibir.

Comencem pel «THE END». La periodista martorellenca Llum Saumell recorda l’última sessió: «Érem poquets. En acabar, vaig donar un tomb per la sala. Vaig ajudar a tancar portes. I vaig pensar que era trist que Martorell es quedés sense cinema». Havia de ser-ho: la sala de cine d’un poble és un espai vital pel desenvolupament cultural i social dels seus habitants. Però el sistema capitalista demana rendibilitat, i el mateix Guich admet que si va tancar és perquè, com a negoci, el cine ja no es podia salvar. Els motius són variats: proliferació de centres comercials amb multicines, arribada massiva de televisors i vídeos a les cases, i el fet que ja no calia anar al cinema per estar còmodes i calentons o fresquets, segons l’època de l’any, cosa que, pel què m’han explicat, era determinant els primers temps.
Flashback als orígens. El 1943 Llorenç Mateu funda el «Cine Salón Martorell». Un any després se’l ven als germans Lluís i Agustí Guich, acabats d’arribar de Barcelona, tiet i pare, respectivament, del nostre Guich, que llavors era un marrec. Eren els temps del NO-DO, de menjar cacauets o pipes dins la sala i dels programes dobles. Primer la propaganda del Règim, després la pel·lícula dolenta, que solia ser una espanyolada folklòrica, i finalment la bona, normalment americana. Tot i que algunes espanyolades eren èxits assegurats, pel magnetisme de personalitats com les de Manolo Escobar, Lola Flores, Carmen Sevilla i Luis Mariano. «Al final de l’última sessió d’El Último Couplé, amb Sara Montiel, els assistents ens exigien que la tornéssim a passar», recorda Guich. A Martorell, ja es feia o s’havia fet cine a l’Ateneu, El Progrés, «El Círcul» o al Cine Millàs. I és en contraposició a tots aquests altres «cines vells», que el «Cine Salón Martorell» no va trigar a ser conegut pel «Cine Nou».
Escoles i Terror. El Cine Nou també va fer d’escola, gràcies al valor didàctic de pel·lícules com El oso, Los dioses deben estar locos, El bosque animado i algunes altres. El mateix Guich, emprenedor i amant del setè art, preparava sinopsis i exercicis didàctics i organitzava cicles matinals per les escoles. Es feien un matí cada trimestre i el preu era simbòlic. (I, esclar, pels nanos era millor que anar a classe!) Un altre invent d’èxit amb funció social de la factoria Guich va ser el «Festival Tarzan», que es programava a finals d’estiu, oferint als pares l’oportunitat de portar els seus fills al cinema «quan ja no sabien què més fer amb ells». O el cicles Germans Marx, Luis de Funes o Cine Español. Però un dels més inoblidables, sens dubte, va ser la Nit del Terror, idea que Guich admet haver copiat de les 12 hores de terror de Molins de Rei. La fórmula era projectar set pel·lícules de terror en una sola nit, aprofitant que el Festival de Sitges caldejava l’ambient. La Nit del Terror era una festa, i va fer-se durant 13 anys. Encara que, sovint, el públic majoritàriament adolescent que hi assistia interpretés a la seva manera la idea de «festa» que tenia l’organització. Joan Pérez hi anava «amb una motxilla plena de galetes, patates, pipes, gominoles i Coca-Cola, per aguantar tota la nit veient pel·lis de por que no feien por. Però la qüestió era “liar-la”, tirar coses als de les altres files i tornar boig al “Linterna”, el pobre acomodador d’aquell temps. Si estaves assegut al pis de dalt ja eres el rei. Havien arribat a volar llaunes plenes».
Títols de crèdit. I és que un cine de poble és això. Un temple pagà i fosc, on s’hi pot veure de tot, dins o fora de la pantalla. Una caverna de Plató, amb butaques vermelles i crispetes. Una estranya maquinària que projecta màgia, somriures i llàgrimes. On hi vola la imaginació... o les mans, sota les faldilles. I on hi campen tot tipus de mites. Sara Montiel, Humphrey Bogart, Vivien Leigh, Bruce Willis, Maribel Verdú, Marilyn Monroe, Robert Englund. I, parlant de noms, haig de dir que el senyor Guich va passar-nos la llista de tots els maquinistes, acomodadors, taquilleres, encarregats de la barra o la neteja, que van treballar-hi. Si no els anomenem a tots és per una qüestió d’espai. Que 55 anys de Cinema donarien per un llibre. Que ara hi ha una pista de bàsquet, però qualsevol martorellenc nascut abans dels 90 recorda el Cine Nou. Perquè, encara que cap al final el seu aspecte deixés molt a desitjar, no deixava de ser «el cine del poble» que trobem a faltar. Jo recordo haver-hi vist Abierto hasta el amanecer, un divendres a la nit, tot sol i en una sala gairebé buida (tot un luxe). El pitjor era que ja feia unes quantes setmanes que l’havien estrenat a Barcelona; el millor, el privilegi de poder-hi anar a peu. Però vaja, segur que tothom té una o vàries sessions gravades a la memòria, ja sigui per la pel·lícula o per la companyia. O no?

(Publicat a la secció Els Arxius del Record del Butlletí d'Informació de l'Ajuntament de Martorell)

"Profeta con guitarra" - Por Diego Manrique

2008-12-08T04:14:00.000-08:00

DIEGO MANRIQUE a El País, del 08/12/2008
Encuentro en la revista The New Yorker un sorprendente reportaje sobre Prince. Antes de la elección de Obama, posibilidad respecto a la cuál no manifiesta mayor entusiasmo, invitó a la periodista Claire Hoffman a recorrer su mansión de Berverly Hills. Muchas curiosidades, como el dato de que Prince usa música new age para ambientar su salón.
Prince explica que se instaló en California para entender la mentalidad de las gentes de la industria musical. Lo extraordinario es la actual visión moral del antiguo profeta del hedonismo sexual.
Hace siete años, confiesa, se convirtió en miembro activo de los Testigos de Jehová, tras largas discusiones con el veterano bajista Larry Graham. Prince asegura incluso que cumple la obligación del proselitismo y que periódicamente va casa por casa llevando "la palabra divina". Me gustaría verle llamando a ciertas direcciones de Los Ángeles, para informar a sus ocupantes del error de la homosexualidad. Se lo explica así a la Hoffman: "Dios vino a la tierra y vio que la gente estaba metiéndola por cualquier lado y haciéndolo con cualquiera. Y lo limpió todo. Dijo basta".
Me indigno... brevemente. Conozco esa sensación de haber mordido algo repugnante. Recuerdo un librito, editado en Madras por el pintor Francesco Clemente, con fragmentos de los parlamentos que Bob Dylan soltaba en sus conciertos de 1979 y 1980, durante su etapa de cristiano fundamentalista. Mensajes apocalípticos, que anunciaban una próxima guerra en Oriente Próximo contra los ejércitos de Gog y Magog (Irán y Rusia), con cristianos y judíos unidos en la victoria.
Y más casos. El pasmo de ver a Joe Tex, uno de los soulmen más efervescentes, vestido con el uniforme de miembro de Fruit of Islam, tan parecido al de un jefe de estación salido de una opereta. Es decir, el simpático Joe Tex convertido en uno de esos implacables Musulmanes Negros que denominan "diablos" a los blancos.
Me molesta sentir decepción, frustración, furia ante esos ejemplos de venenosa militancia religiosa. No somos inmunes a la mitificación de las estrellas del rock, un proceso que comenzó con los primeros números de Rolling Stone. La revista de San Francisco tenía mucho espacio por llenar e instauró el formato de las entrevistas en profundidad: páginas y páginas de declaraciones. La novedad residía en que podían hablar sobre lo humano y sobre lo divino. Su campo de especialización no se limitaba a lo musical: pontificaban sobre la sociedad, los nuevos usos amorosos, sus aventuras con las drogas y sus concepciones religiosas. Se había abierto el llamado "supermercado espiritual" y las estrellas picaban aquí y allá, compartiendo sus descubrimientos con el pueblo llano.
Imperaba el brillo del misticismo oriental pero aparecieron igualmente los Jesus freaks, que reinventaban al nazareno como hippie perfecto. También se colaron numerólogos, astrólogos, lectores de cartas y todo tipo de resolvedores de incertidumbres.
Cuarenta años después, me ratifico en lo que intuía: que el mejor músico puede ser el mayor lerdo en asuntos políticos o religiosos. Que su sensibilidad creativa no les evita espejismos. Que sus experiencias cotidianas les incapacitan para valorar la realidad. Que me quedo con aquella advertencia del Dylan irreverente: "No sigas a líderes, mejor vigila el parquímetro".

Postals Ficcions: Ovnis al Pont del Diable

2008-12-06T08:26:00.000-08:00

L’origen i la descripció dels diminuts objectes voladors detectats prop del riu varia segons les fonts consultades. Que si naus espacials minúscules, provinents d’una galàxia tan llunyana com menuda. Que si microavions espia nord-americans en proves. Que si una variant russa del mosquit tigre, que és com aquest mosquit però vestit amb un (mini)abric de pells. I la tesi més engrescadora: que són follets voladors, emissaris dels Reis Mags d’Orient, que examinen l’indret per on ses Majestats entraran al poble (i a tot Catalunya, per TV3) el proper 5 de gener.

(Publicat a l'Informador de Martorell, el 5 de desembre de 2008)

EL DIOS DE ABAJO – Por Juan José Millás

2008-11-30T11:22:00.000-08:00

Sobrecoge vivir en un país lleno de tumbas clandestinas. En las Transición, que fue un pacto con rehenes, hubo que aparcar el tema. Pero pasado el peligro hay que bajar al sótano.
Decía un personaje de Woody Allen que la comedia era tragedia más tiempo, o algo así. Los muertos del franquismo (a los que algunos llaman « muertecitos ») están ya amortizados para muchos, de ahí que hagan risas con ellos (fíjense lo que en algunos periódicos dió de sí el fusilamiento del abuelo de Zapatero, que es para troncharse, je, je). También la Ley de la Memoria Histórica provoca sus ironías y sus chistes por eso, porqué han pasado los años y la comedia es tragedia más tiempo. A otros, sin embargo, todavía nos sobrecogen las fosas comunes como la de la fotografía. Pone los pelos de punta la idea de vivir en un país lleno de tumbas clandestinas, pues las hay en los caminos, en los campos, en los cementerios, en los patios de las iglesias. Esos esqueletos fueron los cimientos de la dictadura, las bases sobre las que se edificó una España Grande y Libre. Si buscas en los sótanos del franquismo, encontrarás cadáveres de todos los tamaños. Como el monstruo de Amstetten, Franco era el Dios de abajo. Sus dominios eran los calabozos de las comisarías, los sótanos de los cuarteles, las bodegas del Ministerio del Interior. De vez en cuando bajaba al sótano y violaba, rompía piernas o mataba. Luego tomaba té con pastas en la parte de arriba. ¿Por qué no se desenterraron estos muertos durante la Transición? Porque no se pudo, caramba, porque aquello fue un pacto con rehenes y a veces hay que negociar con los atracadores. Pero pasado el peligro conviene bajar al sótano y contabilizar esas víctimas antiguas, aunque no tanto como para burlarse de ellas.
(Juan José Millás. Pág. 13. El Pais Semanal. 30/11/2008)

Qüestions Comercials: "Una petita perla a La Vila"

2008-11-29T02:00:00.000-08:00

MURA, Francesc Santacana, 31
Aquesta setmana, contesta les QC l’Oscar, un dels dos socis de MURA, aquesta rara botiga (com rares són les perles que es formen a l’interior de les ostres) nascuda el 2007 i «dedicada al Japó». S’hi poden trobar tot tipus de te, teteres, espelmes decoratives, xocolates, encens, llibres de temàtica oriental i regals singulars. (Ja saben què regalar per Nadal?) I també té una petita terrassa interior, com les d’aquelles encantadores botiguetes del barri Gòtic de Barcelona, on podem degustar-hi els seus tes... L’Oscar diu que es lleva a quarts de nou per no perdre el tren (ve de Badalona), i que la seva hora d’anar-se’n a dormir depèn de si xateja o fa l’amor fins molt tard, però que els ulls solen tancar-se-li a mitjanit. Diu que no mira gaire la TV perquè «la cosa está muy mal». Que l’últim llibre que s’ha llegit és la «Guía de Fez y Marrakech». Que no té autors de capçalera perquè la seva vida «ya es un gran libro», i ell n’és l’autor. Que això de triar entre Barça i Espanyol, l’avorreix. Que no té personatges històrics favorits, però que «Calígula y Cleopatra se lo pasaron bomba». Que quan era petit, de gran volia ser de tot, però que es tracta de ser persona i de llegir tant com puguis. Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, primer passaria pel notari, no fos cas que el banc els perdés... i, després, a gaudir! Que la seva feina consisteix en «vendre», tot i que ell prefereix dir-n’hi «satisfacer las necesidades del cliente; y no estoy hablando de sexo», aclareix. I que la vida és «maravillosa, si no tomas Prozac ni otras drogas, y no has perdido a un ser querido».

(Publicat a l'Informador de Martorell, el divendres 28 de novembre de 2008)

Larsson, el fred i els peus descalços

2008-11-26T12:47:00.000-08:00

Avui que estic encostipat i sento fred a pesar d'estar a casa amb l'estufa encesa, i del jersei de llana que porto, em venia de gust penjar aquesta foto de l'estiu, així de senzill. Que no és que, com que vaig curt de calés i estic aprofitant roba d'altres temporades, vagi mal abrigat. Segueixo tenint la meva the north face (que no me cogerán vivo, vaja). I amb això ja tiro. Amb els pocs bitllets que toco, prefereixo comprar-me llibres, les seves pàgines m'escalfen més, malgrat el virus que estic incubant. Ara estic amb un dels grans, l'Àgueda s'enfadarà perquè no, encara no estic amb Bolaño..., estic amb un suec, investigant la desaparició, fa molt anys, d'una noia de casa bona. Un cas molt enrevessat, que té lloc a la Suècia contemporània, entre personatges molt ben dibuixats, alguns d'ells inoblidables, i escrit de tal manera que la seva lectura esdevé addictiva. [Coneixeu la trilogia i el que ens ha arribat de la vida del senyor Stieg Larsson, no?] [Santy, si lees esto, y aunque sea tarde, acepta un "tenías toda la razón, maestro", de mi parte] I això que només puc llegir al llit, de nit, perquè de dia vaig a la uni, i després al curro, i després estudio i escric cosetes pels diaris del poble o treballets que haig d'anar entregant, que tinc els exàmens a sobre. Per això tampoc actualitzo molt per aquí. Sóc més al flog. En fi. Cuideu-vos del fred, ok?

--------------------------------------------------------------

-¿Y todo esto pasó con el gobierno de derechas?

–No metas a los políticos en esto. Se trata de dinero e importa una mierda si los que designan a los ministros son socialistas o de derechas.

Del llibre Los hombres que no amaban a las mujeres, de Stieg Larsson.

Catxinnng!

2008-11-23T12:14:00.000-08:00

Doncs a mi m'agrada aquest xaval. Au, que bon final de diumenge.

Postals Ficcions: La mirada dels arbres

2008-11-21T04:50:00.000-08:00

Els dirigents dels països més poderosos del planeta van reunir-se a Washington el cap de setmana passat per reformar el Capitalisme, diu el pi de l’esquerra (de la foto) en l’antiquíssima llengua dels arbres. La resta de pins se l’escolten. Però malgrat tots els parlaments i tots els àpats que van celebrar, em temo que tot continuarà igual, afegeix l'arbre sense apartar la vista de la plana que s’estén als peus de la seva muntanya. Té la mirada fixa en una gran xemeneia metàl·lica que mentre ell parla no deixa de vomitar fum blanquinós al cel. Perquè el veritable problema, conclou el pi, no és tant el sistema econòmic com la mateixa naturalesa humana.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el 21 de novembre de 2008)

La crisi, que la paguin els rics

2008-11-16T13:24:00.001-08:00

Allò d'ahir va ser una concentració amb alguns parlaments de diversos col·lectius afectats (treballadors, sindicalistes, estudiants, immigrants; tots nosaltres, vaja) i una mini-mani al voltant de la plaça de Catalunya (la veritable mani serà el dissabte 29 de novembre per la tarda) sota el lema del títol del post. Que jo preferia alguna cosa més directa, tipus "¡Dirigents mundials, banquers, empresaris i especuladors, putos pallasssos!", però suposo que això no seria tan fàcil de corejar com "¡Que-la-crisi-la-paguin-els-rics!". En fi. El millor, sens dubte, ha estat el "Good bye" amb somriure de "ja us ho fareu, que jo me'n vaig" que va deixar anar ahir mateix George W. Bush a l'acte de clausura de la cimera anti-crisi celebrada a Washington. La mare que el va parir.

Postals Ficcions: «Zipi y Zape… Manson»

2008-11-16T12:55:00.000-08:00

En un vagó de rodalies on ja no hi cap ningú més, hi ha una mare amb dos nens maquíssims, que són com una mena de «Zipi y Zape» postmoderns. Juguen amb els cromos d’uns dibuixos animats japonesos, i ho fan cridant, com si fossin dos obrers en una sorollosíssima cadena de muntatge. Estem així des de que hem sortit de Barcelona, però la mare no els hi dius res: o tant se li’n fot, o no sap com fer-s’ho, o ja està absolutament immunitzada. La resta de passatgers intercanviem mirades nervioses però ningú es belluga. Alguns miren la mare amb ulls acusadors, i uns altres es reprimeixen les ganes de cometre un infanticidi, mentre els petits angelets segueixen jugant i bramant com si fossin nebots de la família Manson. I jo, com que no puc concentrar-me en el llibre que tinc a les mans, decideixo deixar-lo i aprofitar per repassar mentalment la llista de la compra: iogurts, cerveses, pomes, pa, suavitzant, xocolata, no tenir fills...
(Publicat a L'Informador de Martorell el 14 de novembre de 2008)

A new life begins

2008-11-14T04:08:00.001-08:00

Recordo haver anat a sopar a casa d'una companya de la uni, érem 15 o 20 en una mena de festa privada sense tiquet ni mot de pas, recordo la cervesa tèbia, i el whisky, primer un de car, després el què hi havia, recordo com s'anaven desfent els glaçons en un got que ningú tocava, i l'olor d'unes espelmes blaves, i que algú va comentar alguna cosa sobre la lluna i el seu resplandor... i més imatges soltes, i acudits i comentaris graciosos, mirades, insinuacions, companyerisme.
I avui em llevo i em molesta la llum... del sol. Sento un sabor estrany a la boca, a la llengua. I alhora em sento fort i àgil [acabo de fer equilibris amb el sofà de dos places que tenim al menjador, posant-me'n una de les potes a sobre del dit índex de la mà dreta] i tinc la sensació que oloro i sento coses que abans ni tans sols imaginava [coses petites i livianes que passen a l'habitació on estic o coses que passen fora, més enllà de la finestra tancada del menjador; és com si pugués sentir les passes del gos que algú passeja a dos semàfors de distància, a baix de tot, al carrer] i, ara, em miro el mirall i veig això [no parlo del meu aspecte general, sinó d'aquests dos petits incisius... tan curiosos].

A new life begins, sens dubte.

Les dues fotos que formen el collage d'avui ("Criatures de la nit") van ser fetes per un servidor... sense que es maltractés cap animal, etc.

el misteri d'un dia de lluna plena, però plena, plena i de fotos a 800 ASA

2008-11-13T12:10:00.000-08:00

Avui he sortit a córrer fins al mar, per allò de desconnectar una estona de mi mateix i ser lliure d'aquesta gàbia humana (perdoneu), i allà m'hi ha rebut una lluna enorme, que semblava el putu focus de les torre de guaita de les presons de les pel·lis, de tant que enlluernava... I era tan maca que tothom, però és que tothom a la platja estava fent-li fotos. I jo, que avui portava la càmera del mòbil, també n'he fet una. Però no la penjo, perquè no tinc el cable. Quines coses, no? Sigui com sigui, avui ha estat un dia estrany... Estrany però per bé. I, de moment, deixe-m'ho aquí.

Postals Ficcions: Hedera Helix Attacks!

2008-11-12T11:52:00.000-08:00

Un dels dipòsits del Servei d’Aigües Potables del poble està a punt de ser engolit per la natura. Com en l’hipotètic film de Sèrie B, «L’Atac de les heures devoradores d’instal·lacions municipals». Potser és que ja ha començat, «La venjança de La Terra» que anunciava Lovelock (no confondre amb Lovecraft, un altre mite del Terror Còsmic). I alguns diran que es veia a venir. Que tant fotre’s del reciclatge i abocar coses als rius, i tant abusar del cotxe o de l’aire condicionat, ens havia de passar factura. O potser és que l’heura és així, i si la deixes fer, va creixent, fins que s’ho acaba empassant tot; ja sigui un mur, un dipòsit municipal, un cotxe abandonat o una d’aquelles persones que, de tan sedentàries, sembla que no es moguin.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el divendres 7 de novembre de 2008)

Qüestions Comercials: «Si no ho tenim, t’ho portem»

2008-11-12T11:48:00.000-08:00

CA L’AUGUSTO, Plaça de la Vila, 50.
Aquesta setmana, contesta les QC la Mª Agustina Porcel, que és qui regenta actualment aquest negoci centenari, que va començar com una esparteria el 1905 i que avui és una botiga de cistells, marcs de fotos, articles de viatge, objectes de fusta i vímet, i carteres de pell, entre d’altres productes. (Jo en recordo els cotxes Majorette que hi venien quan era petit.) Ella diu que hi porta 33 anys, i que hi treballa de dilluns a dissabte, amb tres setmanes de vacances l’any, més Festes. Que el seu programa favorit és el 30 Minuts. Que l’últim llibre que ha llegit és «L’Omnibús de la mort: parada Falset», perquè l’autor, en Toni Orensanz, és del seu poble. Que és del Barça. Que Paul Newman l’hi tenia el cor robat. Que el seu personatge històric favorit es la Mare Teresa de Calcuta. Que quan era petita, de gran volia ser «modista». Que els seus pares eren pagesos. Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva «els repartiria». Que per anar de vacances prefereix la muntanya. I que la vida és «viure cada dia».

(Publicat a L'Informador de Martorell, el divendres 7 de novembre de 2008)

Aquell ingredient

2008-11-08T11:50:00.000-08:00

El seu ritual era una repetició del que ja havien posat en pràctica el seu pare i el seu avi abans que ell. Les alimentava amb pa, sucre i aquell ingredient que no podia ser desvetllat; no pas als profans. I allò els connectava més enllà del pla físic, fusionant l'home amb els animals de tal manera que els secrets de l'un esdevenien els dels altres, i viceversa. I, amb els secrets, també s'intercanviaven certes capacitats físiques. Uns segons després que jo fes aquesta foto, l'home va mirar enlaire i, sense pensar-s'ho dos cops, va alçar el vol agitant els braços com si allò fos el més normal del món, perdent-se cel enllà, amb la resta de gavines de la platja. Van desaparèixer entre crits i xiulets, direcció llevant... [M'encanta aquesta foto. Ja fa més d'un any que la vaig fer. Fa més d'un any que aquell senyor va fotre's a volar davant dels meus ulls.]

Com dos coloms

2008-11-08T04:54:00.000-08:00

Dues senyores van sortir volant
com dos coloms per la porta
principal del claustre del monestir.
I no cal buscar-li un sentit
(tot i que jo vaig intentar-ho),
perquè va ser així mateix... i punt.

"Donde las dan las toman"

2008-11-07T01:21:00.000-08:00

El dibuix (incontestable!) de El Roto, ahir a El País.

Afiladas verdades

2008-11-06T14:04:00.001-08:00

"Del interior de las personas sólo vemos lo que queremos ver y lo que nos quieren mostrar."

De la sèrie

Dexter.

It's so quiet

2008-11-05T11:55:00.000-08:00

Hi ha dies en els que em sento cridanerament bé, com la Björk en aquest tros de videoclip dirigit pel gran Michel Gondry. I, en canvi, hi ha dies en que et lleves amb el peu que no toca i tot pren un caire fosc que ja es veu que no pot acabar bé. En el meu cas, avui la cosa ha acabat desembocant, ves a saber perquè, en un (mini) episodi de pànic a l'aula. Estava dalt la tarima dels professors, presentant el powerpoint d'un treball que hem hagut de fer en grups de 4 sobre un dels grans grups mediàtics europeus (nosaltres havíem triat Mediaset, d'en Berlusconi) quan l'agulla del tocadiscos de la meva vida s'ha aixecat bruscament. M'he quedat blanc i en blanc. Incapaç d'articular paraula. Embarrancat. Sense poder avançar ni tirar enrere per tornar a agafar embranzida. He mirat davant meu i tenia TOTA la classe i la professora mirant-me amb enormes interrogants vermells dibuixats als rostres. Al meu costat, els meus tres companys, que no entenien per què jo (que ahir vaig ser escollit per defensar el treball del grup davant de tothom) m'havia quedat mut, sense motius ni explicació aparent. Han sigut uns segons eterns en que he tingut temps de pensar de tot. He viatjat al passat, a aquells anys en que l'ansietat i jo érem pràcticament germans; i he viatjat al futur, on espero no trobar-m'hi mai més aquesta sensació tan asfixiant que et deixa completament grogui; he anat i he vingut, mentre notava que el cor se m'accelerava i la temperatura corporal començava a pujar-me perillosament. Per un moment he pensat que l'única sortida era aixecar-me de la cadira del profe on estava i marxar corrents al passadís, a plorar. Però llavors... en fi, llavors he pensat que no, que si ho feia, seria com creuar una línia, i donar-me per vençut definitivament. He convidat a un dels meus companys a seguir per mi. I després de mirar-me amb cara de "això no sortia al guió" ha començat a dir alguna cosa. S'ha estat uns cinc segons intentant agafar un fil que jo havia extraviat. Just els segons que sembla que necessitava jo per sortir del pou i agafar les regnes de nou. Finalment he pogut acabar i no hem hagut de lamentar danys personals ni materials. Al final, me n'he sortit, doncs. Però, encara que només hagi estat per un moment, tinc clar que aquest matí he tornat a mirar directament als ulls de certs fantasmes del passat que creia definitivament enterrats. Sempre, sempre estem a la puta corda fluixa (i l'abisme que s'obre sota els nostres peus és la bogeria). En fi.

Postals Ficcions: Relacions Interestel·lars

2008-11-05T11:34:00.000-08:00

Aquesta petita construcció... podria ser un giny de procedència extraterrestre amb increïbles dots mimètiques. Els fanals laterals serien càmeres d'alta resolució o antenes capaces de rebre i enviar informació a planetes que estan a milers d’anys llum de distància. La porta blava seria l’entrada a una altra dimensió. O a un forat negre, ara que aquella joguina de la comunitat científica internacional, amb forma de túnel circular de 27km, que recrea big bangs de butxaca, els ha posat de moda. ¿Hi ha crisi, també, a les altres dimensions? ¿Quin deu ser el preu del metre quadrat, en un forat negre? ¿I a on condueix, la porta groga?

(Publicat a L'Informador de Martorell, 31 octubre 2008)

Qüestions Comercials: «La vida és una tómbola»

2008-11-05T11:27:00.000-08:00

FRANQUESA, Pl. De l’Església, 4.
Aquesta setmana, contesta les QC la Conxita Garrigó. Casada. Dos fills. Una de les dependentes d’aquesta casa de maletes, motxilles, bosses de mà, moneders, etc. Simpatiquíssima, xerraire, venedora de pura raça. La Conxita diu que es lleva a les 7 i se’n va a dormir a mitjanit. Que la seva sèrie de TV preferida és «La Señora» de TV1, però que, si ha de triar, es queda amb TV3. Que l’últim llibre que ha llegit és «El juego del ángel» del Ruíz Zafón. Que, «si aquest val», el seu personatge històric favorit és «el Capitán Alatriste del Pérez-Reverte». Que quan era petita, de gran volia ser «botiguera, mestressa de casa, infermera, secretària». Que està enamorada de l’actor Hugh Grant. Que la seva feina és «entretinguda i ben pagada, i consisteix en trobar el complement adient per a cada client». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, malgrat tot, deixaria de treballar. Que un bon eslògan pel negoci seria: «Si a la moda vols anar, a la Franquesa has d’entrar». I que la vida és «una tómbola».

(Publicat a L'Informador de Martorell, 31 octubre 2008)

Forum: territorio comanche. (Obama, Obama, Obama. II)

2008-11-02T10:54:00.001-08:00

La filmació al Forum ha anat genial. Hem acabat de fang fins a les celles (pels diluvis intermitents que han anat caient durant tot el dia) però ha anat de puta mare, cosa que espero que quedi reflexada a la pràctica que hem enregistrat. Quatre fotos de mostra que he pogut fer durant les petites treves que ens concedia la pluja.

Secrets de muntanya: barraques de pagès

2008-11-01T11:40:00.000-07:00

(Publicat al Butlletí de Informació Local de Martorell, el novembre de 2008 a la meva secció Els Arxius del Record)

Si Martorell fos Castle Rock (Maine) i jo l’Stephen King, m’inventaria una història de bruixes o vampirs per explicar l’origen ancestral d’aquestes construccions de pedra, amagades entre la vegetació de la Serra de l’Ataix. Però no. Aquestes barraques les van construir uns pagesos del poble amb uns coneixements tècnics fabulosos, però la seva utilitat era més aviat pràctica. Deixar-hi els estris del camp, segons la temporada, per no haver-los de transportar cada dia. Guardar-hi l’esmorzar i la beguda del dia. Resguardar-s’hi quan els sorprenia una tempesta. Senzilles però fermes i fascinants, han resistit el pas del temps i totes les alteracions que ha anat patint el nostre paisatge.

Traiem plànol i brúixola, pels que no coneixen l’indret o per refrescar la memòria als que fa temps que no hi pugen: parlem de la muntanya que queda al sud, sud-oest del nucli urbà, on es penja la senyera per la Diada. Serra de les Torretes, serra de l’Ataix, Montgoi, Rocafort. S’hi accedeix pel camí que neix sota l’autopista, al barri Rosanes, o per un dels caminets que pugen des de la carretera de Gelida. Però aquesta petita excursió precisa que ens moguem també en el temps. En concret al darrer quart del segle XIX, quan si un alçava la vista des de la Vila, en direcció muntanya, només veia el convent dels caputxins, les torretes, pins, ginesta i vinyes. Fileres de ceps, organitzades en llenques de terra esglaonades, formant terrasses. Aquell va ser el moment de màxima activitat de les barraques de pagès. Fins que la fil·loxera, aquella malaltia de la vinya amb reminiscències de plaga bíblica, provocada per un insecte volador homònim, va esborrar les fileres de ceps del mapa. En poc temps, les vinyes de la muntanya van perdre’s i l’activitat humana va anar-hi disminuint, fins a desaparèixer. Les barraques i els marges, també meticulosament construïts amb pedra seca, van anar quedant ocults sota la nova capa de verdor salvatge, fruit de l’abandó. Però els incendis de l’estiu de 2005 van deixar-ne una al descobert. La mateixa llengua de foc que va tenyir de vermell les parets medievals del Castell de Rocafort, va netejar totes les males herbes del voltant de la barraca. Les conseqüències de l’atac de la fil·loxera les havia enterrat. I un incendi (barreja d’estupidesa i ambició humanes) va tornar-les a treure a la llum.

Actualment, ja no hi queden pagesos allà dalt. Només excursionistes, buscadors d’espàrrecs, arqueòlegs, constructors de gasoductes, individus motoritzats o en bicicleta, parelles a la recerca d’un racó apartat, persones que hi caminen o hi corren, i caçadors. I precisament van ser aquests últims, el darrer col·lectiu que va utilitzar alguna de les barraques, per reunir-s’hi i esmorzar-hi durant la temporada.

Segons un article publicat per l’historiador martorellenc, Isidre Clopas (a la secció «Postales de antaño» del butlletí «MARTORELL», el 19 de febrer de 1977), també hi ha barraques de pagès al Taió, al Pla del Bages o al Camp de Tarragona. I d’altres estudis monogràfics més recents, també en situen al Garraf o el Penedès. Amb lleugeres diferències estructurals i materials però amb idèntic propòsit. Eren de planta circular, amb murs gruixuts de pedra vermella o plaques de pissarra llicorella; sostres de volta cònica, de no més de 2 metres en el punt més alt, i portals amb irregulars arcs de mig punt o llindes de pissarra. Solien tenir un catre a l’interior per si una tempesta imprevista obligava als propietaris a passar-hi la nit. Una petita cavitat o dipòsit, al terra, per deixar-hi el càntir d’aigua o l’ampolla de vi «en fresc». Espai per guardar-hi les eines del moment. I, en alguns casos, fins i tot presentaven un banc de pedra a l’exterior, per ajudar a pujar al cavall. Petites meravelles arquitectòniques construïdes per pagesos amb uns coneixements magnífics de pesos i proporcions. «Lo cierto es que, en la actualidad a los payeses les falta práctica y conocimientos para reconstruir aquellas barracas con la cúpula hundida. Hace muchos años que los constructores de estos refugios circunstanciales desaparecieron. Debemos considerar a muchas de estas “barraques” auténticos monumentos, exponentes del arte popular», va escriure Clopas, que no dubtava que podien ser centenàries (segles XVIII o XIX).

Jo n’he trobat tres, però segur que n’hi ha més, silencioses, sota la vegetació salvatge. La de la foto és la més accessible. Les altres dues, en canvi, queden ocultes sota la volta que formen arbres i matolls al seu voltant, i la càmera no les capta bé, per falta de llum. La més allunyada del camí sembla treta d’un conte. Territori de senglars, vedat als humans. No hi hagués pogut arribar, si el meu amic Jorge i el seu gos Thor no s’haguessin inventat un camí entre la malesa, per portar-m’hi. Gairebé s’ha de gatejar per accedir-hi. Els esbarzers ens esgarrinxaven com si volguessin frenar-nos. Els arbres caiguts ens barraven el pas amb les seves branques podrides i farcides de formigues grasses i negres. Tota una aventura, al costat de casa. Un altre dels encants d’aquesta muntanya nostra, de mines abandonades, castells i torres de guaita medievals, fonts amagades, refugis de la Guerra Civil, i molt més.

Sota les faldilles de la Torre (Crònica inventada)

2008-10-31T08:24:00.000-07:00

(escrit a finals de 2005)

“La gloria está en el movimiento y en la osadía”.

Charles Bukowski.

Abans d’entrar el meu amic em dóna un carpeta i em diu: “Si el vigilant et pregunta, digues-li que vens de l’empresa Colours a fer una mostra de colors. Però deixa’m parlar a mi primer”. I entrem a la torre Agbar per una de les portes de servei al semisoterrani.

Quan ens acostem al de seguretat jo penso que haig de saber interpretar el meu paper: sóc el representant d’una empresa de pintures que ve a fer una mostra de color. I per tant, haig d’estar tranquil i natural. Resumint, el representant no posaria cara de representant, perquè això no existeix. Una persona que realment va a fer aquesta feina està pensant en qualsevol cosa excepte en el què ve a fer: que si la dona li ha dit que diumenge dinen a casa els sogres; que si ha de posar benzina perquè va amb la reserva; que si el jefe és un gilipolles que el té putejadíssim, i ja n’està fins els collons. El meu amic saluda al vigilant i aquest el reconeix. Em mira a mi i jo, subjectant la carpeta, dic: “Buenas”. Amb naturalitat. Cinc segons després travessem unes portes de seguretat ignífugues. I creuem un passadís buit, fins que parem davant d’un dels ascensors. Té una pantalla tàctil. El meu amic prem el 25. Esperem fins que la porta s’obre. Entrem. I jo miro al meu amic i li dic: “Gràcies, muchacho”. Ell somriu. Comencem a pujar, i noto que allò va realment de pressa. Pugem els 25 pisos en uns 30 segons. I a través del vidre de l’habitacle que dóna a l’exterior veiem com els carrers de la ciutat es van fent més i més petits. Un amic pintor m’acaba de colar dins de la torre Agbar, aquell fal·lus gegant i multicolor que han erigit a tocar de la plaça de les Glòries.

Falta un setmana perquè la inaugurin oficialment. Una setmana perquè vingui el Rei expressament a saludar i fer-se la foto amb l’alcalde, l’arquitecte i el president de les Aigües de Barcelona. I jo estic a punt de pujar al punt més alt de la torre. Uns metres per sobre del pis 31. Uns metres per sobre del mirador cobert (tot finestrals, i amb un terra lluent i verge) només pels VIP. Em sento com un nen que fica el dit al pastís abans d’hora, i se’l llepa, i li agrada perquè sap que ho té prohibit. I això només és el principi.

L’arquitecte francès Jean Nouvel va unir (o això diuen) els deliris gaudinians amb la morfologia de les agulles de la muntanya de Montserrat per definir la forma de la torre. El que serà l’emblema de les Aigües de Barcelona s’aixeca com un guèiser que pretén fondre’s amb el blau del cel... Confondre’s amb el paisatge. D’aquí les 59.619 làmines de vidre translúcid que cobreixen tota l’estructura, i el joc de colors que en resulta. Sota els vidres: xapes d’alumini lacat de verd, marró, taronja, gris i blau que es descomponen conforme es guanya altura. Cada dia, cada minut, segons com hi piqui el sol, tindrà una tonalitat diferent. Una taca camaleònica que envolta tot l’edifici.

I jo que surto per una de les finestres de la planta 25 i començo a caminar per l’espai (a penes un metre) que hi ha entre les plaques d’alumini i les làmines de vidre. Segueixo el meu amic pintor. Prefereixo no mirar gaire entre les làmines, per evitar-me marejos. Les alçades i jo mantenim un relació inestable, no sempre cordial. Però no puc evitar-ho: Marina, el Teatre Nacional, Montjuïc, el port, el mar. Impressiona, a pesar de saber que és físicament impossible que pugui escolar-me entre les làmines. Caminem, voltant la torre en el sentit de les agulles del rellotge, amb les plaques d’alumini a la dreta i les làmines de vidre a l’esquerra. Sento el vent que bufa pels espais oberts de l’estructura. Just a l'altra banda hi ha 25 pisos de caiguda. Fins que trobem al company del meu amic, que està pintant una de les plaques amb un color taronja bastant lleig. Però ja se sap, a vegades allò que en conjunt resulta fascinant pot estar format de centenars de parts que per si soles no valen un duro. Em saluda, deixa el rodet al pot i diu: “Què, anem cap dalt?”. I entenc que això va en serio.

A no ser que siguis un peix gros o formis part del cos de seguretat de l’edifici, no hi ha una altra manera d’accedir a la planta 31 que no sigui aquesta que seguim nosaltres (la dels treballadors: neteja vidres, pintors, personal de manteniment). S’ha de sortir “a l’exterior” per les finestres de la planta 25 i començar a escalar plantes amb l’ajuda d’unes escales metàl·liques que volten tota l’estructura, aprofitant l’espai que separa les plaques d’alumini i les finestres del vidre. Comença el meu amic, segueixo jo, i el seu company tanca l’expedició. Som com tres grangers pujant a la part de dalt del seu paller, si els pallers tinguessin escales metàl·liques i fessin 142 metres d’alçada. Salvem una planta i caminem una mica en el sentit de les agulles del rellotge per trobar el següent tram d’escales. I així planta per planta. Ajudant-nos de mans i peus, d’esquena a la vista de la ciutat.

Jean Nouvel va néixer a França l’any 1945. Actualment és l’arquitecte francès amb més projecció internacional. Va concebre la torre Agbar com un campanar que presidiria la plaça de les Glòries. N’hi ha que diuen que sembla un coet; una bala; un supositori; una polla. N’hi ha que diuen que no és res més una demostració de força, un acte desagradable d’ostentació perpetrat pels poderosos que, a més, trenca el perfil de la ciutat; que no hi pinta res aquest cipote aquí al mig, vaja. I d’altres asseguren que la torre Agbar era precisament el que necessitava l’skyline de Barcelona. (Noti’s que ningú deia skyline abans que els periodistes que ens informaven del desafortunat incident de les Torres Bessones ens fessin adonar que existia aquesta veu anglesa a base de repetir-nos-la una vegada i una altra. Abans dèiem “perfil”, i punt.)

Arribats a l’alçada de la planta 31, queden dos trams més d’escales que ens han de portar a la part més alta de l’edifici. Per sobre del mirador cobert; immediatament per sota del cim de la cúpula. La particularitat d’aquests dos trams extres és la seva inclinació. No estan drets com els altres, sinó pràcticament en diagonal, que no saps si passar-los dret o mig ajupit. Llavors arribes dalt. I tot són ferros, i vent; no et tomba, però es nota que no estàs a peu de carrer. I aquí ja no hi ha plaques d’alumini de cap color, només l’estructura i les darreres làmines de vidre. I val a dir (ara que ho he vist) que la torre Agbar està escapçada: té un forat. És com el canó d’un vaixell pirata que apunta directament als núvols. Però el diàmetre del forat és el d’una d’aquelles piscines que es munten als jardins a l’estiu pels nens.

I sí, vaig fumar-me un piti allà dalt. Mentre veia la ciutat per l’obertura que deixen les làmines de vidre. Tinc fotos d’aquell moment. Vam mirar a través d’un vidre rodó que forma part del sostre del mirador VIP, una planta per sota del lloc on ens trobàvem. I sí, el vidre tenia taques de fang de les darreres pluges. I posats a inventar-me aquesta crònica, podria afegir que vam travessar l’estructura per un punt on hi faltava una de les làmines i vam grimpar cap al forat del canó. A dalt de tot de la torre. Per seure sobre aquelles barres i, ara sí, gaudir de la vista. No oblidaré mai el xiulet del vent allà dalt, i la claredat del cel d'aquella tarda, i la ciutat estesa sota meu, com una maqueta perfecta de si mateixa, amb el mar en una banda i la muntanya a l'altra.

Quan vaig sortir de l’edifici, ja no duia la carpeta. A l’arribar al cotxe, vaig mirar per última vegada cap a la torre. Allà, a la planta 25, hi havia dues siluetes blanques. El meu amic pintor i els seu company. Vaig xiular. I quan ell va saludar-me des de les alçades amb el seu barret vermell, jo vaig contestar-li amb la mà. La mateixa mà amb la que li havia aixecat les faldilles a la torre Agbar aquella tarda, des d’ara (es vulgui o no es vulgui) orgull del perfil d'aquesta ciutat tan bella i controvertida.

metàl·liques i lluents

2008-10-30T07:18:00.000-07:00

Hi ha ganivets a la paret de l'habitació. Tants, que no els puc comptar. Però no clavats, sinó amb la punta cap en fora. I no sé com s'aguanten. Els mànecs són negres, i les fulles, metàl·liques i lluents. I no sabria dir quants n'hi ha, però sí que van del terra al sostre, i cobreixen tota la paret del fons. A què ve tot plegat, no ho sé. Però segur que se'm passarà. Deu ser el mega-plat de pasta que feia muntanyeta i tot, que m'he cruspit per dinar. No es pot fer la migdiada amb l'estómac tan ple, sense patir efectes secundaris.

Obama i el món

2008-10-29T08:40:00.000-07:00

Uns sospiten que tard o d’hora el mataran, i uns altres, directament, el voldrien mort. Molts somien que serà una mena de Salvador, mentre els més realistes senzillament esperen que si guanya les eleccions: els EUA deixin de ser aquest imperi impetuós, paranoic i amb complex de sheriff del oeste de tot el món. I alguns fins i tot aposten a que guanyarà però que, amb el temps, perdrà tota aquesta aurèola de «president negre que canviarà les coses per bé» i acabarà fent polítiques «de blancs» (en el pitjor sentit de l’expressió) i decebent tothom.

Sigui com sigui, està clar que desperta passions i interès. (Recordem a Lou Reed.) Fins i tot hi ha un artista que pretén dibuixar la cara del candidat en tota una hectàrea d’una de les platges de Barcelona, perquè es pugui veure des del Google Earth. És l'Obamamania, que ho impregna tot. A la foto: l'aparador d'una botiga de roba del centre de BCN.

Esperem que la hope que molts tenim avui no s'acabi aigualint ni enfangant com passa sempre.

pluja fina i constant

2008-10-28T12:01:00.000-07:00

Barcelona només m'agrada quan plou, i els diumenges al matí. Suposo que té a veure amb la poca gent que hi ha pel carrer i amb la meva naturalesa més aviat misàntropa. Avui he pujat la Rambla sencera sense haver de zigzaguejar. Oh redéu, ha estat tot un plaer. Caminar, tot simplement, sense haver-me de preocupar d'esquivar gent. Passeres sobre un terra mullat i net. Gotetes sobre la meva motxilla. I el baix dels pantalons xop. Però tant és. Tant era: aquesta tarda he descobert botigues i racons i arbres i papereres i fanals i cartells, que desconeixia, perquè sempre estan darrere d'algú. Era com pujar-hi de matinada però sense els borratxos i sense la merda que impregna les rajoles del terra. I, a més, la flaire de les flors de totes les paradetes de plantes de la rambla, regades per la pluja, imagineu-vos-ho, flotava en l'aire. Pluja fina i constant a la capital. Tot O.K. a la gran ciutat. Dia gris, vespre humit, llisquem cap a una nit fosca i freda.

Eduardo Benavente de Parálisis Permanente

2008-10-25T04:32:00.001-07:00

Un matí de dissabte més, tancat a casa, fent coses per la uni. No tinc temps per penjar grans posts perquè tampoc tinc temps d'escriure'ls. Però volia deixar constància d'una troballa recent. Bé, recent en el meu cas, perquè segur que aquells que tenen més cultura musical que jo (gens difícil) ja ho sabien, que va existir un tal Eduardo Benavente, líder del grup Parálisis Permanente, una de les bandes mítiques de la Movida Madrileña. Va morir jove en un accident de trànsit, tornant d'un concert a León. Tenia 20 anys i tota una carrera per davant. Havia sigut guitarra, cantant i compositor de Parálisis Permanente, i bateria d'Alaska y los Pegamoides, entre d'altres coses. Tot un punk o post-punk, d'allò més interessant. I potser érem parents, collons! Tenim el mateix cognom. I no és precisament Martínez o Pérez (amb tot el meu carinyo pels meus amics Martínez i Pérez). Estic segur que si jo fos el personatge d'una novel·la de Paul Auter m'obsessionaria amb aquesta remota (o no tan remota) possibilitat i començaria a investigar-ho de manera frenètica. Començant per baixar-me tota la seva discografia. L'escoltaria (devorant-la, amarant-me'n) i em preguntaria si són imaginacions meves o és possible que alguna metàfora, o alguna melodia, em resultin familiars. Sigui com sigui, i encara que tard, m'alegra haver descobert aquest personatge, que m'atrau molt més que el senyor Jacinto Benavente (aquell dramaturg de l'època franquista, per no dir-ho d'una altra manera, amb el que crec que no m'hi uneixen llaços de sang). Us deixo amb Autosuficiencia, l'Eduardo és el que canta.

Postals Ficcions: L'impecable capitalisme de pega

2008-10-24T07:27:00.000-07:00

«No és que el sistema capitalista estigui fallant –va dir fa poc per la tele un catedràtic d’Economia–, és cíclic, que vol dir que tan aviat pot pujar com pot baixar, i així successivament». Em va recordar aquella cançó sense fi, que va ensenyar-me el meu avi, de petit: «Una vegada un ciclista de pega, en un revolt, va caure dins del fang (patim-patam!) i es va fer, en el culet, un forat que se’l tapava amb un paper, i aquell paper, deia així: Una vegada un ciclista de pega...». I vaig pensar que la situació econòmica actual sembla aquella cançó: l’ensopegada del ciclista de pega és l’equivalent a la fatal relliscada dels crèdits de risc dels Estats Units, i nosaltres –i aixó és el més emprenyador– som els que anem amb el cul enlaire.

(Publicat a L'Informador de Martorell, 24 oct. 2008. Text i foto: J. Benavente)

"Sus imaginaciones domesticadas nunca hubieran concebido un espectáculo tan increíblemente brutal". (Clive Barker)

2008-10-21T14:41:00.000-07:00

Aquí estic, despert a mitjanit. Cosa poc habitual en mi. Però havia d'escriure una pràctica atrassada, i havia de ser ara.

I ja que hi som, un enganxo unes quantes línies del gran Clive Barker, ideal per les hores més fosques del dia. Un d'aquells escriptors que no deixen indiferent, que sap on i com clavar-les perquè facin el màxim de mal possible i que, a més a més, ens agradi. Bona nit i feliços somnis.

"El aire nocturno apestaba; no había viento que le refrescara las cansadas piernas. Estaba todo tan tranquilo fuera como dentro, como si todo el mundo se hubiera convertido en una habitación interior; una habitación sofocante tapada por un techo de nubes pintadas".

"Unos cuantos metros por delante de ellos el camino se oscurecía misteriosamente conforme una marea se acercaba al coche, una marea espesa y profunda de sangre. La razón de Judd se nubló y dio un vuelco para intentar darle a aquella visión algún sentido distinto al evidente. Pero no existía una explicación más cuerda. Era sangre, en eterna abundancia, sangre sin fin... Y entonces la brisa trajo el sabor a cadáveres recién abiertos: el olor de las profundidades del cuerpo humano, en parte dulce y en parte salado".

"...la mirada que había intercambiado con el Infierno comenzó a arder".

"Saber que las palabras que ponía sobre la página harían que la gente se parara en seco".

"La línea que separa lo que les da miedo de lo que les da placer no es mucho más delgada de lo que se imaginan".

Cliver Barker. Libros de Sangre, Vol. I.

"Milestones" - Miles Davis

2008-10-21T05:11:00.000-07:00

Una peça de jazz d'aquelles que és millor escoltar quan comença a fer-se fosc a la ciutat però encara ens queden coses per fer. Sortir a caçar. Sortir a suar. Sortir a alimentar-se. El què sigui. Són Miles Davis i la seva colla, engrescant al personal. Crec que van enregistrar-ho l'any 58, imagineu-vos si ha plogut, i la força que segueix tenint, malgrat tot. Feu-me un favor: pugeu el volum dels altaveus i cliqueu el PLAY, ja mateix. [De fet, l'important del post és la cançó, no aquestes paraules.]
Tant és si encara no s'ha fet fosc a la vostra ciutat (doneu-li temps a la nit) o si resulta que avui no esteu perquè us engresquin o si plou i teniu els vidres entelats o si heu menjat massa i us pesa l'estómac, simplement, deixeu-vos portar. Deixeu-vos penetrar pels ritmes i el vent. Enceneu el vostre join de rigor o el què sigui que fumeu, si fumeu, ompliu-vos un gotet del què us vingui de gust o senzillament estireu les cames i arrapengeu els peus a sobre d'algun coixí, què sé jo, poseu-vos còmodes, vull dir. I espero que us agradi. Avui això va dedicat a tots els que passeu per aquí i a mon avi, que avui fa anys, i ja en tenia 30 quan Miles Davis i els seus van gravar Milestones.

Un curtmetratge d'Edgar Burgos

2008-10-20T23:13:00.000-07:00

L'Edgar Burgos és un telentós amic d'una companya de classe. Desconec si n'ha fet més, de curts, però suposo que sí, seria una llàstima si no fos així. No us el perdeu.

Dos clips que animen el dia a qualsevol

2008-10-19T07:16:00.000-07:00

Jo no he sigut mai de mirar videoclips, per això ara quan en veig algun que m'agrada, per antic o conegut que pugui ser, corro a compartir-lo, perquè n'hi ha que són veritables petites obres mestres. Avui us en poso un parell. Tots dos animen l'esperit i fan pujar els ànims... tot i que sigui per diferents motius. Bon diumenge.

"Burn after reading"

2008-10-18T14:23:00.000-07:00

Carrers mullats i cel tapat a Barna. Hem anat al cinema... lliscant, a veure l'última dels germans Coen. I hem tornat a casa... flotant. Un puto luxe del pel·li. Joel i Ethan tornen a la fòrmula que els va fer mítics a Sangre Fácil o Fargo: aplicar la llei de Murphy als seus recargolats guions. És allò d'agafar tres o quatre personatges i aplica'ls-hi aquella màxima tan puta: "si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament... o pitjor", i muntar un pollo de tres parells de collons. Quemar después de leer (Burn after reading) és això, més aquell histrionisme surreal impagable d'una altra de les seves joies, El gran Lebowsky. No us la perdeu. Malkovich, Clooney i Pitt, grandiosos.

Qüestions Comercials: Cal «CASASAYAS», al c/Lloselles, 33.

2008-10-18T09:46:00.000-07:00

«La vida és una passejada»
Aquesta setmana, contesta les QC la Maria Dolors Casasayas. Casada amb el Juan. Dos fills. Regenta una botiga de tovalloles, tovalloletes, barnussos, roba interior, pitets, vetes i fils... i tot un món de colors i textures, que ja em fascinava de petit. La Maria Dolors treballa de dilluns a dissabte, i diu que la seva feina és «bonica». Que si li toquessin 10 milions d’euros a la Primitiva «descansaria». Que els dies laborables, es lleva a quarts de vuit i se’n va a dormir a mitjanit. Que entre platja i muntanya, prefereix no triar, i quedar-se amb les dues opcions. Que quan era petita, de gran volia ser «botiguera». Que els seus pares ja ho eren. Que l’últim llibre que ha llegit és «Un món sense fi» de Ken Follett. Que l’eslògan ideal pel seu negoci és «Entra, mira i compra». I que la vida és... «una passejada».

(Publicat a L'Informador de Martorell, 17/10/2008. Text i foto: J. Benavente.)

Postals Ficcions (3): Camí del cementiri

2008-10-18T09:40:00.000-07:00

Les canyes ballaven a càmera lenta, com els surfistes del Joan Miquel Oliver. La llum del sol del migdia estovava les perspectives i les allargassava. El camí del cementiri semblava un sender de somni. Les distàncies s’havien desdibuixat. Podia posar-me a córrer i no avançar ni un metre, o canviar de lloc sense fer una sola passa. Una sensació estranya però gens desagradable, que va durar a penes un segon, el temps de fer la foto. I vaig continuar caminant, direcció Can Abat.

(Publicat a L'Informador de Martorell, 17 octubre 2008. Text i foto: J. Benavente. )

el seu nom era Por

2008-10-18T07:10:00.000-07:00

Un dia, anant a la muntanya amb un amic, ens va parar una noia. Va dir-nos que havia perdut el seu gosset negre. Que si el trobàvem, portava el número del mòbil en una xapeta penjada del coll. Que era un gosset molt bo que s’espantava fàcilment i que, per això, el seu nom era Por. Aquell nom em va fer pensar en els Set Segells i en tota aquella parafernàlia del Dia del Judici Final. Em vaig quedar amb les ganes de saber com acabava la història. La de la noia, vull dir. El seu gosset es deia Por, i ella tenia uns ulls preciosos.

15:59

2008-10-18T06:57:00.001-07:00

"Riu, i el món sencer riurà amb tu. Plora, i ploraràs sol."

Proverbi oriental, molt suat però demoledorament cert.

Viatgers

2008-10-15T14:30:00.000-07:00

(Si l'any 2005, quan vaig escriure-ho, hagués tingut un blog, ho hagués penjat. Més val tard que mai.)

Són tres quarts d’una de la nit. Acabo d’arribar a casa, i abans d’entrar m’he trobat la dona d’un veí. Petitona, morena, bon cul, pits petits, simpàtica, periodista. (Ho té tot per posar-me molt tonto, fins i tot parella. Però aquest, avui, no és el tema del relat.) Passejava el seu gos marró d’orelles llargues i raça anglesa. M’ha dit que se li havia clavat una espina a l’orella i que el pobret s’estava tornant boig. El portava al veterinari, d’urgències. Li he desitjat que no fos res... i l’he perdut de vista.
I sóc conscient que aquest no és el to més apropiat per començar aquest relat, però ha anat així, i a vegades, enteneu-me, aquesta és la única explicació.
Encenc el catorzè piti del dia –els compto perquè cada matí quan em llevo prenc la determinació de no fumar-me’n més de deu.
I escric.
Per la finestra veig les escales que pugen al terrat i a la foscor.
Sona Bach per l’mp3 de l’ordinador.

Això va de persones que conec que han tingut experiències difícils d’explicar. Com la iaia d’una amiga que veu coses mentre dorm: coses que estan passant, o passaran, a quilòmetres de distància del seu llit. O el pare d’un col·lega, que té contactes amb persones mortes que el venen a buscar de nit perquè els acompanyi. O el somni d’un amic, que es complementava amb el somni que havia tingut un company de feina seu, aquella mateixa nit.
Això va de coses que necessiten d’un acte de fe per creure-les.
I no parlo d’una fe cega i dòcil com que la exigeix qualsevol dogma de qualsevol religió. Parlo d’un vot de confiança. Perquè hi ha persones que han vist coses que no s’expliquen, però tot i així les han vist. O les tractes de boges o tires d’acte de fe i TE LES CREUS.
No solc ser una persona crèdula en aquest aspecte. Tinc un amic que deia que ell només creia en l’estat del seu compte corrent. I un altre que diu: “A mi, el que m’agrada és que em mengin la polla, i el demés són tonteries”. I estic bastant d’acord amb tots dos. Però, tot i que la societat en la que vivim i els nostres instints ens converteixin en persones eminentment materialistes, hem d’admetre que, a vegades, sembla que hi hagi alguna cosa més. Aparicions, cares que es dibuixen a les parets de certes cases, crits, sospirs. Converses que no se sap d’on venen, ni de qui, ni de quan.

El pare d’un col·lega de la facultat assegura que té viatges astrals des d’abans que nasquéssim nosaltres. (Pels que no em coneixeu: aquest home assegura que porta més de 25 anys realitzant viatges d’anada i tornada, sense moure’s del llit.) Es veu que té unes deu o quinze llibretes d’anelles escrites a mà, per davant i per darrere, on hi anota meticulosament tot allò que recorda quan es desperta l’endemà.
El meu amic diu que potser algun dia les utilitzarà per escriure’n un bon guió. I no dubto que sigui així.
El pare del meu col·lega diu que s’ha vist volant per l’habitació mentre el seu cos dormia al costat de la seva dona. Diu que ha estat a llocs inexplicables, diferents a tot allò que haguem pogut veure o imaginar mai. Diu que ha vist colors que no pot entendre. Colors que no pot descriure amb les paraules que coneixem. I això no és com aquell rotllo dels cent i pico colors blancs que tenen els esquimals.
Això m’ho explicava un dia que estàvem fent unes pintes en un pub irlandès de Barna. El meu col·lega em mirava als ulls –anava content però no begut– , i em deia:
–Tío, tal y como te lo digo. Ya conoces a mi padre. Pues es así...
El pare del meu col·lega assegura que a vegades fa els viatges acompanyat d’esperits. Unes nits són esperits bons, que somriuen i li expliquen coses, i d’altres són dolents i tenen les faccions fetes malbé i uns ulls que acollonen.
Diu que en alguna ocasió ha tingut por de no poder despertar.
I el meu col·lega em deia:
–Al principio, mi hermano y yo preferíamos no saber nada de eso, éramos pequeños. Y mi padre nos mantenía al margen. Pero ahora, en casa, esto ya se vive como algo normal.
Jo recordo haver-me’l mirat com mai me’l havia mirat abans. Feia cinc anys que el coneixia quan m’ho explicava, i fins aquella nit no en tenia ni puta idea de tot allò.
I ell afegia:
–Una mañana, estaba yo en el lavabo lavándome los dientes y pasó mi padre y me dijo: “Gracias por lo de anoche, hijo”. Y yo le pregunté: “¿Por qué?”. Y me contestó: “Ayer, cuando volviste de fiesta, viniste a la cama y me deseaste buenas noches. Dijiste buenas noches, papá, y me diste un beso”.
I afegia:
–Y lo bueno es que yo aquella noche había llegado a las tantas, como él decía, pero había ido directamente a la cama.
Jo apurava la pinta, i ell afegia:
–Pero mi padre es así. ¿No te lo había contado, verdad?
El pare del meu col·lega és un guàrdia civil retirat. Però això, en principi, no hi té res a veure, ni és una explicació en si mateixa.

Són coses que et fan rumiar. Perquè una cosa son les pel·lícules o els llibres de terror, i l’altra és que una persona que coneixes, i saps que no s’ho inventa, t’ho expliqui com una vivència personal.

Una amiga molt especial va explicar-me que la seva iaia també ha tingut experiències d’aquest tipus. Des de ben jove. És d’aquestes persones que mentre dorm volta pel món, i veu coses. I a vegades es desperta sobresaltada al llit, tan convençuda del què ha vist com si hi hagués estat realment.
Es veu que un dia, mentre el seu fill feia el servei militar, va despertar al seu marit i va dir-li:
–Hem de fer alguna cosa, el Roger ha tingut un accident. L’he vist enmig d’un incendi. I no estic tranquil·la.
I era veritat. Hi havia hagut un incendi a la caserna. I per sort el seu fill n’havia sortit bé. Però havia anat així.
I de la caserna a la casa dels pares hi havia més de 150 quilòmetres.
Aquestes coses són així: la persona que té aquesta capacitat no ho demana. No s’estudia ni s’aprèn. Et toca i punt. La majoria de les persones vivim i morim perdent-nos tota aquesta ALTRA realitat. Però algunes persones no: algunes persones han nascut amb aquest do. I poden VEURE.
Això m’ho explicava un dia que anàvem conduint per una carretera poc transitada, de nit. Jo em feia el dur, ja sabeu què vull dir... Deia que no crec en aquestes coses. I llavors va explicar-me allò d’una tieta seva que tenia una amiga –una bona amiga que no li mentiria– que explicava que una nit, conduint per una carretera poc transitada, ella i el seu marit havien vist clarament com una silueta, que de sobte havia aparegut davant seu sobre l’asfalt, TRAVESSAVA el cotxe, així com sona, sense causar desperfectes. Havien vist la silueta d’una persona entrar per la part del motor, passar entre ells dos per sobre del canvi de marxes i sortir per darrere. Havien VIST això... i havien sentit un fred. De cop i volta. Entrar i sortir. Vist i no vist.
L’endemà, de tornada, era de dia. I van poder fixar-s’hi: més o menys allà on havien tingut aquella experiència la nit anterior, hi havia una creu de ferro, petita i coberta amb una corona de flors seques. La típica creu que posen els familiars d’una persona morta al costat de la carretera.
Jo vaig seguir fent-me el dur. Però cada mosquit que se m’enclastava al vidre em feia obrir més els ulls, escrutant la nit que omplia l’asfalt, el cel i els arbres del voltant.
Sembla que hi ha moltes coses que se’ns escapen, i no estic parlant de l’alta política o la manipulació dels mitjans de comunicació o la publicitat subliminal. Parlo d’allò que s’espera dins l’armari quan apaguem el llum cada nit.
O del que fa la nostra ment mentre dormim.
O d’una ànima insatisfeta, atrapada entre el nostre món i l’altre, buscant algú que tingui la capacitat d’escoltar-la. I seguir-la.
O de la relació que hi ha entre allò que somiem i allò que passa al món.

Tinc un amic que va tenir un somni premonitori compartit que, a dia d’avui, però, encara no s’ha complert. I esperem que continuï així. El meu amic va somiar amb un company de feina que feia un any que ja no treballava amb ell. El somni passava en una gasolinera de nit. Parava el seu cotxe al costat d’un sortidor disponible i quan es disposava a omplir el dipòsit, veia passar el seu excompany, en plena crisis nerviosa i la roba tacada de sang, en direcció a la caixa. Ni tan sols tenia temps d’aturar-lo per preguntar-li què passava. I només recordava això.
El contingut d’aquest somni no hagués passat d’anècdota escabrosa si no hagués estat perquè el matí següent, al arribar a la feina, un altre company de feina va comentar-li al meu amic, com de passada, que aquella mateixa nit havia somiat amb aquell excompany...
El meu amic no ho havia explicat a ningú, i va fingir sorpresa en sentir allò perquè l’altre continués explicant. El seu somni també passava en una gasolinera i de nit. I la única cosa que recordava era que havia vist com un desconegut apunyalava la dona d’aquell paio que feia un any que no veien.
Al sentir això, el meu amic va explicar-li a l’altre el seu somni. I al principi volien pensar que un dels dos feia conya. Però no era així.
A l’hora d’esmorzar van trucar a l’excompany.
Ningú va menjar-se l’entrepà fins que, al final de la conversa, van penjar el telèfon.
Ell i la seva dona estaven perfectament. I és més: la dona esperava un fill. Avui el nano té un any i mig i l’únic problema que té la mare és que, passat el permís de maternitat, van acomiadar-la de la feina de manera improcedent. Ara està criant el seu fill a l’atur. Però de moment, ningú l’ha apunyalat.
Ja he dit que això anava de persones que conec que han tingut experiències difícils d’explicar.

No tinc prous coneixements ni experiència en el tema com per arribar a cap conclusió. I tampoc és el que pretenc. Només feia temps, abans d’anar a dormir. L’escala que puja al terrat continua el seu camí cap a la foscor. La meva veïna ja deu dormir: el seu gos deu portar Vetadine a l’orella, i ella, una samarreta sense mànigues, i calcetes.
En fi, m’estic tornant a desviar del tema...
Volia dir que hi ha massa coses tangibles que em preocupen com per haver de perdre el son amb coses que no he vist mai.
(L’ordre és aleatori.)
–Trobar alguna feina que tingui una mínima relació amb el que m’agrada.
–Entendre una mica les dones, i entendre’m a mi: saber escoltar i explicar-me.
–Conservar els bons amics.
–Tenir més paciència amb els de casa.
–Evitar el càncer de pulmó, tenint en compte el que fumo.
–O que no se’m bloquegi un dia la direcció del cotxe, així sense més, i m’enclasti contra un mur.
APROFITAR MÉS EL TEMPS, vaja.
Hi ha massa coses tangibles que em preocupen com per haver de tenir por d’un gat negre que se’m creua pel carrer.
El veritable terror podem ser nosaltres mateixos.

De fet, el meu pare sempre diu que li encantaria contactar amb tots els nostres avantpassats. Fa uns quants anys que es dedica a la recerca genealògica. Ma mare i ell passen les vacances i el seu temps lliure visitant arxius, fotocopiant o microfilmant documents, intercanviant trucs amb altres freaks de la genealogia. Un dispendi enorme de temps i diners. Però tothom necessita una afició. Una persona ociosa és una persona que pot pensar. I pensar no sempre és recomanable.
La solució –assegura mon pare en conya– seria que els morts de la família s’apareguessin al despatx de casa, es posessin en fila, i li anessin cantant “Data de Naixement, Any de Defunció, etc”. Acabaria l’arbre en una nit.
Però això no es tria.
No es compra.
Ni es demana als Reis.
Suposo que això és com tenir una habilitat innata per les matemàtiques, o un cor d’atleta, o una polla de 30 centímetres.

Realitats i ficcions

2008-10-14T05:46:00.000-07:00

Acabo de fer una mica d’exercici sobre l’alfombra del menjador. Descalç i despullat, i amb el Wa yeah! dels Antònia Font de fons. Buscava una dosi ràpida d’endorfines, i l’he tinguda. (Com m'estressa la ciutat, i com trobo a faltar la muntanya.) Ara, ja dutxat, bec cervesa directament de la llauna i rosego una mica de formatge, mentre coc un plat de pasta, que, amb una mica més de formatge, pernil dolç, una poma i un bocinet de pa, serà el meu dinar. Vale, els que em coneixen saben que això de «bocinet» és una llicència literària, que jo no en menjo només un bocinet, quan menjo pa. Però, ¿què no és una llicència literària quan escrivim així, a boca de canó, moguts només per l’afany de compartir aquests moments quotidians amb la resta de Companys de Viatge? Mentre escric això, sona Frantic, d’Ennio Morricone. És una mica cursi, però té la seva cosa. Estic content, sembla que comencem a ser una bona colla de cronistes desesperats (en tots els sentits de la paraula desesperació, fins i tot els bons), deixant que ens gotegi l’ànima aquí, sobre la pantalla... compartint realitats i ficcions. M’agrada.

Més Spiegelman al The New Yorker

2008-10-13T12:36:00.000-07:00

¿Recordeu al senyor Spiegelman, el de la portada gairebé negre sobre negre del 11-S que us vaig ensenyar?

Doncs avui una altra. Pérez de Rozas, el meu profe de Tècniques del Periodisme Imprès, ens l'ha descobert aquest matí.

Va inventar-la l'autor de Maus quan el cas de la becaria més famosa del món, la Lewinsky, i el llavors president dels EUA, Clinton, ocupava les portades de tots els mitjans.

La idea era tan bona que ni tan sols van necessitar titular.

Deixeu-me que us presenti la fotògrafa Cris Izquierdo, una nova "coleguita"

2008-10-12T11:16:00.001-07:00

Res millor per acabar un diumenge que una bona (encara que petitíssima) selecció de fotografies, ¿no? Doncs aquí us en deixo 3, obra d'aquesta noia que vaig conèixer l'altre dia a classe. Una paia interessant, que estudia Periodisme, de matí, i continua els seus estudis de Fotografia, de tarda (que no té temps d'avorrir-se, vaja). Per qui estigui interessat en veure més coses seves, té un Flickr on hi penja alguns dels seus projectes.

3/4 parts d'un pollastre, tecnologia de seguiment "24 heures sur 24" i un dibuixant sense nom.

2008-10-12T06:06:00.000-07:00

Acabo de cruspir-me tres quartes parts d'un pollastre, amb la seva corresponent ració de patates al forn. Ara mateix, podria fotre'm al llit i dormir fins a mitja tarda, com a mínim. Però no ho faré. Malalt com estic, d'aquesta tecnologia del segle XXI que em permet fer-vos partíceps del meu dia a dia, gairebé minut a minut, m'assec davant la pantalla -després de passar pel quarto de bany a rentar-me les dents-, i el·laboro posts com aquest, de seguiment al detall del meu diumenge a la tarda.

I aprofito per llencar-vos un repte. ¿Algú coneix l'autor (dibuixant, artista, dissenyador) d'aquest dibuix que acompanya el text? Vaig retallar-lo del diari El País, potser fa, què sé jo, 5 o 6 anys. Acompanyava una d'aquelles seccions de relats més o menys interessants, escrits per escriptors més o menys famosos, que ofereixen els diaris a l'estiu, a falta de teca més informativa. No m'hi va la vida, en saber-ho, però em faria il·lusió...

en los pomos de las puertas

2008-10-11T13:01:00.000-07:00

ayer soñé mi gato muerto.
mi madre venía
y me decía:
Jordi, sígueme.
y recuerdo pasillos
sin luz y sin tiempo
pasillos de sueño
y en una habitación vacía
mi gato panza arriba
encima de la
cama:
mira.
y aquel no era mi gato,
parecía algo del demonio
y sin embargo
lo era.
se había cortado
las venas,
había quedado en una postura imposible
y no había ni rastro de sangre,
sólo un charco de dolor
entre las sábanas.
recuerdo saberme en un sueño
y a pesar de eso
llorar
y pensar
por qué él
y no yo,
por qué él y no yo.
recuerdo saberme en un sueño
y llorar
sin entender.
¿por qué se suicidan los gatos
cuando la noche duerme?
luego un estado de vigilia
sin maullidos en los pomos de las puertas
y el despertar
con un mal sabor en los labios,
con un gesto extraño en la mente.
antes de salir a la calle
mi gato me miró
lo acaricié,
maulló
cariñosamente como siempre
y me fui al trabajo
pensando que quizás
en el fondo
aquel no sería
un mal día.

(agost de 2002. com passa el temps.)

Menys profunditat, que vol dir més tonteria, que a la llarga vol dir que serem més manipulables. Però si tots serem tontos, ¿qui ens manipularà?

2008-10-10T06:17:00.000-07:00

Acabo de llegir un article al diari que adverteix que l'ús d'internet està (mal)acostumant el nostre cervell a llegir i a assimilar -només- textos breus, variats i cridaners. I que, més tard o més d'hora, això ens passarà factura: perdrem la capacitat de llegir i de pensar en profunditat.

En aquest article, un especialista en Tecnologies de la Informació i de la Comunicació, Nicholas G. Carr, "asegura que ya no piensa como antes. Le sucede sobre todo cuando lee. Antes se sumergía en un libro y era capaz de zamparse páginas y páginas hora tras hora. Pero ahora sólo aguanta unos párrafos. Se desconcentra, se inquieta y busca otra cosa que hacer." [Se suposa que no està parlant d'una novel·la trepidant, és clar, parla de llibres teòrics, sobre qualsevol tema.]

Us passa a vosaltres? Sabeu de què parla o no ho heu experimentat mai? És curiós quan passen aquestes coses, les dues: aquesta disminució de la capacitat d'atenció de la que parla Carr, i quan de sobte llegeixes al diari una cosa en la que estaves pensant el dia anterior (jo mateix, ahir). A mi em passa, sí. De fet, ni tan sols m'he acabat l'article del què us estic parlant; fins i tot ara, arribats a aquest punt del post, ja començo a sentir la necessitat de canviar de tema, de buscar una cosa nova. Però ja! Zapping! Zas! A otra cosa, mariposa. Cambio y corto.

El «Taller de Cinema» de J. Fargas aterra a Martorell

2008-10-09T23:30:00.000-07:00

És l’oportunitat d’escriure, rodar i muntar un curtmetratge, aconsellats per un expert cineasta format a França.
Martorell tornarà a ser plató cinematogràfic, gràcies al Taller de Cinema, un curs condensat en 12 sessions, on els participants descobriran de manera pràctica els principals oficis del món del cine (guionista, productor, actor, director i muntador) realitzant un curtmetratge. Una experiència que ocuparà els vespres dels dijous, durant tres mesos, a partir del 30 d’octubre.
El responsable del Taller de Cinema és el català Jaume Fargas, que va estudiar Belles Arts a Barcelona, i Cinema, en una escola de Lille (França), on ja fa uns quants anys que va començar aquesta experiència didàctica. Des que va tornar, no ha parat de portar la seva «escola de cinema itinerant» per diferents poblacions del país: Gavà, Sitges, Castelldefels, Hospitalet, Sant Feliu i Manresa, entre d’altres.
«L’última partida», un curtmetratge realitzat pels participants del Taller de Cinema en una de les seves edicions a Sitges, participa aquest any a la secció Nova Autoria del Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges 2008. Un destacat important, en el ja de per si interessantíssim currículum d’aquest mestre de Cinema, que ara arriba a Martorell.
Els organitzadors del taller (l’Ajuntament de Martorell i la Diputació de Barcelona) posaran tot el material professional necessari a l’abast dels seus participants, tot inclòs en els 50 euros de matrícula, fins i tot una còpia en DVD del curtmetratge que realitzaran. (+INFO al Centre Cultural de Martorell 93 774 22 00)

(Publicat a L'Informador de Martorell, 10 d'octubre de 2008. Text i foto: J. Benavente)

Postals Ficcions (2): Recordant «La taronja mecànica»

2008-10-09T23:26:00.001-07:00

L’altre dia vaig esperar-me una estona al pas subterrani de Martorell Enllaç per si venien l’Àlex i els seus tres «drugos». Però res, no van aparèixer. Ni ells, ni el vell vagabund borratxo. No va haver-hi sessió d’«ultraviolència» amb el gran «Ludwig Van» de fons; ni actes execrables al son del «Singing in the rain»; ni batuts de llet energètica «Moloko», com a la pel·li de Kubrick. En canvi... qui sap què passarà a partir de ben aviat, quan el personal del Taller de Cinema comenci a voltar pel poble, amb la imaginació desbordada.

(Publicat a L'Informador de Martorell, 10 d'octubre de 2008. Text i foto: J. Benavente)

Brutal, de tan senzilla que és

2008-10-09T09:25:00.000-07:00

Una d'aquelles portades (de les 40 millors, segons la Magazine Publishers of America) de les que vaig parlar-vos l'altre dia. El seu responsable és Art Spiegelman, l'autor de la mítica novel·la gràfica MAUS, on els nazis eren els gats i els jueus els ratolins. Doncs aquí us deixo la portada que va dibuixar aquest senyor pel New Yorker, després del 11-S. Brutal, de tan senzilla que és.