Dies incerts

Començo aquesta bitàcola en dies incerts. (Que potser no ho són tots, però?) La vaga de transportistes que protesten pel preu dels carburants ha provocat una psicosi considerable. Supermercats sense productes frescos, i no tan frescos, gasolineres seques, tones d’aliments (fruita o llet, per exemple) que es fan malbé perquè ningú les distribueix, carreteres col·lapsades, un camioner mort i un altre amb cremades de 2on grau i unes imatges de repressió policial vergonyoses, ahir mateix, mentre sopàvem davant la tele; i el Govern improvisant, com sempre. [Per què últimament només tinc aquesta sensació, respecte dels que ens governen?]

Començo aquesta bitàcola en dies incerts, deia. La incertesa que viu el món, i la que visc jo mateix (ja ampliaré aquest tema més endavant). Ni tan sols puc assegurar que això prosperi. Que aquest blog tingui una continuïtat més o menys regular, vull dir. Ja ho veurem.

Començo aquesta bitàcola en dies incerts, però amb una certesa: si ara en tinc 27, fent un càlcul ràpid (arrodonint i sempre comptant que mori de vell) em queden entre 50 i 60 anys de vida.


[Sensació de vertigen.]


Per això començo aquest blog, perquè fa un temps que vaig arribar a la conclusió de que era ara o mai. Com més va, més entenc les obsessions del mestre Woody Allen; el sexe i la mort, sens dubte, ho impregnen tot. (Del sexe, també en parlaré més endavant, si per cas.)