notes sobre El Incidente

Un dels cartells de El Incidente de M. Night Shyamalan.

SPOILER: Si encara no heu vist la pel·li, i la voleu veure, no seguiu llegint.

M. Night Shyamalan (director de El sexto sentido, entre d'altres) és un geni de l’entreteniment i un artesà de l’ofici cinematogràfic, com Steven Spielberg, per citar un altre exemple. Night Shyamalan està obsessionat amb com ens relacionem amb els altres; amb la comunicació entre nosaltres i la resta, i amb de quina manera la diferència, però sobretot el desconeixement de l’altre, ens separa de manera alarmant, com si d’un mur de formigó de 7 metres es tractés. Vagin les tornes de morts i vius, de persones amb súper-poders i persones sense, d’alienígenes i terrícoles, de comunitats tancades en sí mateixes i la resta del món, d’éssers mitològics i éssers reals, o de nosaltres (els humans) i la resta de la naturalesa que pobla el planeta terra (en el cas de El Incidente, encarnada pel regne vegetal).

El Incidente és com una segona part del documental Una verdad incómoda que presentava Al Gore. Ens recorden un dels nostres fantasmes més sagnants, una de les veritats més putes a les que ens enfrontem avui dia: els únics culpables de que el planeta se n’estigui anant en orris som nosaltres mateixos. Primer, els que ens governen; després, els que remenen els calers, que sovint són els mateixos o són família dels primers; i finalment nosaltres, tota la resta. El que passa és que Night Shyamalan teixeix la seva fabulosa faula, no com un documental entre la divulgació científica i el missatge apocalíptic, sinó com un altre exercici d’estil i autoria cinematogràfica, com els que ja ens té acostumats. Molts el criticaran per fer “sempre el mateix”, i d’altres diran que no n’hi ha per tant, que ni és tan autor ni tan original. Però a mi m'agrada, i com que aquest blog és meu... [Sou ben lliures de dir-hi la vostra, amb un comentari.]

Night Shyamalan és un Hitchcock del segle XXI (fins i tot li posa Alma, el nom de pila de l’esposa del Mestre, a la parella del protagonista): juga amb els seus personatges, fa que les passin molt putes (en aquest cas, abocant-los al suïcidi, degut a una toxina que els capgira el cervell i que es propaga per l’aire), els fa superar-se (o morir) sense ajudar-los gaire, ni donar-los gaires pistes... i sempre mantenint-nos a nosaltres, espectadors, del cantó del protagonistes, és a dir, mantenint-nos en suspense, i sense saber d’on venen les hòsties, fins al final. De fet, ni tan sols al final s’aclareixen gaire, ni es solucionen, les coses: el final és obert, i l’explicació que s’insinua al desenllaç podria ser la bona, com podria no ser-ho. Al cap i la fi, el que compta és, per una banda, l’entreteniment, i per l’altra, el toc d’alerta que comentava: en temes ecològics i mediambientals, estem a un pas de no poder fer marxa enrere i precipitar-nos a l’abisme.

En un altre ordre de coses: impagables les escenes dels suïcidis col·lectius, com impagables els personatges de la parella d’amants dels hotdogs i les plantes, que en determinat moment ajuden al trio protagonista, o el personatge de la dona que viu sola en una casa perduda enmig del no-res, o l’escena en la que el prota i la prota es confessen enamorats a través d’un tub que va per sota terra, d’una casa a una cabana, a les que estan atrapats respectivament. No recorden el color de l’amor (el color d’un anell que canvia de color segons quin sentiment estiguis experimentant, i que, al principi de la relació, ell li regala a ella), no recorden el color de l'amor però tant és: saben que ARA s’estimen i volen estar junts, i amb això en tenen prou. Una pel·li indispensable. Punt.