-Si truquen, no l'agafis. Per molt insistents que siguin, per molt que el so se't clavi al cervell, no despengis per res del món. Ni despengis, ni desconectis el telèfon. Deixa-ho tot tal i com està i no facis res, d'acord? Tu actua amb normalitat; jo seré a l'armari, amb el revòlver carregat i amartellat. No m'agafaran viu, petita. Penso emportar-me'n a uns quants per davant, abans.
-Estàs bé, Johnny?
-[Suspir, i mirada d'incredulitat] A tu... què et sembla? Limita't a fer el què t'he dit, i tot anirà bé. D'acord?
-D'acord. Però, almenys puc deixar el ventilador engegat, oi?
1 comentari:
Ostres, una narració peculiar, però bé, bé.
M'ha agradat la última frase. De totes les que em podia esperar, aquesta de segur que no. Això m'agrada dels escrits, que em sorprenguin.
Per cert, estudiaré periodisme a la UAB. Tu hi estudies, allà?
A veure si ens veiem, doncs. =)
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada