La pell freda

(Article inèdit del març de 2004)

Una illa diminuta, lluny de tot. Uns atacants nocturns i estranys. Dos homes i una sirena, atrapats. Tan presos del setge com de la pròpia bogeria. I un far de roca com a única protecció. La pell freda és un fenomen literari i editorial d’abast universal que parla català.

Albert Sánchez Piñol (antropòleg i escriptor nascut a Barcelona el 1965) havia publicat tres llibres fins el 2001. Reconegut per la crítica però desconegut pel gran públic, no va ser fins el 2002 que la vida li va donar un tomb espectacular, potser anhelat, però del tot imprevisible. L’octubre d’aquell any es publicava La pell freda. La resta (el boca-orella, les traduccions, les reedicions i l’èxit) encara dura. L’autor resumeix la novel·la com la història d’un boig, un fugitiu i una sirena, atrapats dins d’un far en una illa deserta. Però la veritat és que la història, més enllà de l’escenari i de les peripècies dels protagonistes, no es queda aquí. Com aquell que no vol, i amb el format de les novel·les fantàstiques i d’aventures, Sánchez Piñol ens mostra els seus personatges com el que són: la suma d’unes circumstàncies que els superen, i un garbuix d’instints, tan tendres com letals.

El moment: la segona meitat del segle XX. L’espai: una illa deserta pròxima a l’Antàrtida. El fenomen: un boom editorial, èxit de vendes, crítica i públic, i el fet que s’estigui traduint a diversos idiomes. ¿Però per què aquest èxit, si està repetint un model antic, de grans referents com ara Conrad o Lovecraft? La resposta està a les poc més de 300 pàgines de la novel·la. La pell freda és un llibre que no es deixa fins al final. La clau de tot això: el plaer en sí de la lectura, el que té d’intrigant el relat, les dosis d’aventura, d’amor i de sexe, i la possibilitat de viure la intensitat d’altres vides sense moure’ns del sofà de casa. Sánchez Piñol recupera un model clàssic –la novel·la fantàstica, narrada en primera persona–, però el reescriu el 2002 i des de Barcelona. Ara i aquí. I és això el que ens el fa tan proper, i alhora universal; per això sap greu quan tanquem el llibre a la darrera pàgina.

Som en una illa propera al pol sud, diminuta i amb forma d’ela. En un extrem, la casa del tècnic meteorològic; a l’altre, un far que desafia el vast horitzó d’aquelles latituds, com una torre fortificada. I en aquest escenari minúscul i feréstec, dos homes, units a contracor per sobreviure als atacs nocturns d’uns éssers aquàtics. Entremig dels dos, una sirena i un nen. I el descobriment de la complexitat de l’ésser humà, perquè no hi ha millor manera de trobar-se a un mateix que estar a punt de perdre el cap, i la vida. D’això ens parla La pell freda des de la primera pàgina: de l’amor en temps de guerra; de la lucidesa en moments de follia; del que pensem que som i el que som en realitat, quan arriba el moment de la veritat.

I aquí està la universalitat de la història, quan ja en el primer paràgraf diu allò de mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells a qui estimem. El problema ve quan l’estimat i l’odiat es confonen. Quan dubtes si realment desitges la mort del que creies el teu pitjor enemic. O de la profunditat de l’amor que sents per algú.

Sánchez Piñol ens dóna la visió de l’antropòleg que ha treballat el concepte de "l’altre". Concepte que es desmunta, com tota definició que busqui la confrontació entre cultures, en el mateix moment en que ens posem a la seva pell, la pell de l’altre. Vivim temps d’antagonismes imposats. De si estàs amb mi o estàs contra mi. De bons i dolents. Conceptes que sabem massa complexos per que serveixin per etiquetar, així, a la valenta. Parlo dels tristament famosos “eixos del mal” i de la malentesa “conspiració del món islàmic”. Perquè l’única cosa que fan aquests “altres” és tractar d’entendre el món d’una manera diferent a la nostra. Com diu Sánchez Piñol, l’enemic no era una bèstia, i aquesta simple constatació feia que em resultés impossible disparar contra ells.

La profunda reflexió que es deriva de la lectura del llibre, li dóna aquest valor d’actualitat. I potser és també aquí on l’autor dóna un volta més als models de Stevenson o Lovecraft. Potser és aquí on trobem la raó que el llibre s’estigui traduint a tants idiomes. Perquè està escrit en català, però pensat de manera universal.

La pell freda és un llibre que et recomanen; el llegeixes i el recomanes; i així successivament. L’encert d’Albert Sánchez Piñol és haver escrit una història que enganxa des del primer moment, que conté tot el que necessita un bona novel·la, i, sobretot, un profund coneixement del misteri de l’ésser humà, que no podrà entendre qui és en realitat fins que no tracti, primer, d’entendre als altres. I punt. El més engrescador de tot és que sembla que l’autor té pensada ja la continuació.

Som en una illa diminuta, lluny de tot. Però el que llegim ho sentim a prop, molt a prop. Només es tracta de triar: boig, fugitiu o sirena. Tot i que potser el secret està en posar-se a la pell de tots tres. Viure l’experiència, i aprendre’n.