"Liquidació total per tancament"

La primera tarda del meu darrer Camí de Sant Jaume, va transcórrer al poble de Jorba. Un poble petit i sec, almenys a l'agost, que s'articula a banda i banda de l'antiga N-II. L'únic negoci que vaig trobar obert aquella tarda (a part de la farmàcia, un bar, un forn de pa i la piscina municipal) va ser una botiga petita però molt aprofitada, d'aquells que venen des de cervesa en llauna, a un diari, unes llaminadures, olives o pastisseria industrial. A la porta d'entrada, un cartell que anunciava: "Liquidació total per tancament". I a mi, aquestes paraules m'exciten; no en un sentit sexual sinó en un sentit consumista. Que tot plegat té la seva eròtica (i les seves conductes compulsives) però en aquest cas concret, el què a mi m'encenia la imaginació era la possibilitat de trobar-hi alguna cosa "interessant" a un preu "encara més interessant". Una ganga, que només tingués dues opcions vitals: venir amb mi, o morir abandonada i trista, tan bon punt la botiga tanqui les seves portes per sempre. El què vaig trobar va ser una caixa de plàstic amb un cartell ben llaminer: "Libros GRANDES, 1€. Libros PEQUEÑOS, 0'50€". Per mi, un llibre interessant a preu de saldo és una bona ganga, és clar. No m'interessen ni els gerros antics, ni les figuretes decoratives, ni les jaquetes de pell amb coll de borreguito de segona mà. Però els llibres a euro són una altra cosa. Alguna vegada n'he comprat només pel plaer d'endur-me'ls a preu d'ocasió. Encara que després els regali, o els deixi oblidats en un prestatge. Doncs, mentre remenava (el millor moment és aquest: just abans d'acabar la primera mirada, quan encara qualsevol troballa és possible) l'home que regentava en aquell moment el negoci (un home d'uns seixanta i pocs, amb una samarreta imperi sota una camisa de punt ratllada, gros i amb cara de cansat, però molt atent) va excusar-se, abans inclús de que jo obrís la boca:

-Están mojados. Bueno... Se mojaron, y por eso los vendemos tan baratos, porque no se pueden tener en ninguna estantería, son más bien para leerlos una sola vez, y ya.

-Son libros de usar y tirar, entonces -vaig improvitzar.

-Sí -va acceptar ell-. Pero se pueden leer, ya lo verá.

-Ningún problema -vaig concloure jo, sense aixecar la vista de la pila de llibres que els meus dits anaven valorant mentre parlàvem.

Fins que vaig trobar-me un llibre de tapes gruixudes del mestre Stephen King. DESESPERACIÓN, una novel·la de 1996, pel què vaig poder veure quan vaig obrir-lo per la pàgina dels crèdits. Tal i com m'havia advertit l'home, es notava que havia estat mullat, i feia olor de florit. De fet, tenia fongs (fent la seva feina) molt a prop del nervi del llibre, allà on s'uneixen els plecs de pàgines cosides. Però aquests cosins malparits dels xampinyons encara tenien la feina en un estat inicial: les pàgines estaven tacades de mullena seca i encarcarades (no trencades) i feien aquella olor tan característica... però es podien llegir. A més, vaig pensar, pren-t'ho com si compressin un diari. Pagues 1€ i llegeixes tant com vulguis, i, en acabat, el llences. Al cap i la fi, tenia clar que no m'enduria el llibre, perquè hagués significat un pes excessiu i innecessari a la motxilla (que quan un camina, fins i tot les pàgines ja utilitzades de la Guia del Camí es converteixen en un pes mort, insuportable). Vaig pagar l'euro i vaig sortir. I aquella mateixa tarda, mentre reposava les cames, vaig llegir-ne 40 pàgines.

Un matrimoni de trenta i pico travessa la Interestatal 50, que creua l'estat de Nevada, "la carretera més solitaria dels EUA", segons diu el llibre, quan de sobte veuen un gat negre (mort, és clar) clavat en una de les senyals de trànsit del voral. La cosa comença així i va degenerant en una mena de malson claustrofòbic, on els personatges van caient com a mosques en una teranyina molt ben parada. I, en aquest cas, l'aranya és un policia d'uns 2 metres d'alçada i braços de ferro, que té terroritzat el poble de Desesperació (sic) i tot els turistes que va arreplegant a la carretera. Els fa pujar al seu cotxe patrulla, inventant-se alguna argúcia innocent, i, un cop pugen... Bé, amics, estem parlant del mestre Stephen King: un cop pugen, la cosa s'emmerda de mala manera.

Al vespre vaig deixar el llibre sobre una de les taules del gimnàs on l'Ajuntament de Jorba permet pernoctar als pelegrins del Camí de Sant Jaume, de franc. Espero que se'l trobi un altre pelegrí, i, si vol, se'l llegeixi... fins on pugui. I així, successivament. Fins que els fongs se l'hagin cruspit del tot. Una mena de Book Crossing amb compte enrere orgànic, però sense tota la parafernàlia dels missatges i els llocs amagats on s'oculten els llibres. Sigui com sigui, jo el vaig deixar allà, i el destí que segueixi el llibre ja no em pertoca. Per la meva banda, quan vaig tornar a casa, me'l vaig comprar, en versió de butxaca, i ja l'estic devorant. Una frase del llibre? Vinga va, unes paraules del fill de puta del policia protagonista:

-Tienen derecho a permanecer en silencio -prosiguió el policía con su voz de autómata-. Si deciden hablar, todo lo que digan podrá ser utilizado en su contra ante un tribunal. Tienen derecho a un abogado. Voy a mataros. Si no pueden pagar a un abogado, el estado les proporcionará uno...

Que bé que senta, tornar als Clàssics, redéu. Un King cada X setmanes, i com nou.