Sitges'08 i el dia que vaig conèixer al Tarantino

Va que, amb una mica de sort, m'acreditaran per anar al Festival Internacional de Cinema Fantàstic - Sitges '08 per la patilla. Bé, per ser un dels redactors de L'Informador de Martorell. Directors, guionistes, actors, actrius, periodistes i aspirants a qualsevol d'aquestes coses, frikys, caçadors de famosos i jo. Veure pel·lis, gratis, que encara no s'han estrenat, en una de les sales d'exhibició més grans d'Europa, l'auditori de l'Hotel Melià; assistir a rodes de premsa; i tornar a casa, a les tantes de la matinada, carregat de posters i flyers de pel·lícules vàries. Aquest any es commemoren els 40 anys de 2001: Una Odisea en el Espacio, del mestre Kubrick. Entre d'altres coses.

Adjunto una crònica d'una edició passada. 2005, crec. El dia que vaig conèixer a Quentin Tarantino. Publicat a l'Informador.

****************************************************************

Thanks for Pulp Fiction

Per caçar un famós cal tenir la sang freda dels franctiradors. Esperar hores –immòbil sota la pluja– fins que arribi el moment. Jo porto una pistola de joguina i l’anglès assajat. A la meva foto, Quentin Tarantino m’apunta al cap, like in the movies, mentre somric per L’Informador. Però aquesta foto no existeix. La diferència entre la genialitat i la simpatia d’una persona pot ser decebedora.

Quan surt de dinar no té temps pels seus seguidors. Signa 4 caràtules i desapareix. L’organització diu que no el poden obligar: perdrien les entrevistes pactades. Esperarem –parlo en plural perquè vaig estar amb autèntics caçadors de famosos. Amb acreditació o sense, persones que ho col·leccionen TOT: pel·lícules, bandes sonores, caràtules i fotos signades... i ho saben TOT. I dóna gust veure’ls “treballar”: coneixen les portes del darrere, els recorreguts, el tarannà dels organitzadors i les manies dels famosos.

Som al vestíbul de l’hotel Melià, seu del festival. La pluja continua. El vestíbul està pràcticament buit. L’enganxarem quan baixi de l’habitació. Tothom és a la sessió de gala de Flightplan (amb Jodie Foster). La veiem sortir per la porta falsa, després de rebre el reconeixement a tota la seva carrera, i somriure a la TV. Li faig una foto mentre li signa una caràtula a un col·lega.

Està preciosa, però la trobo baixeta. Desapareix.

Quarts d’onze de la nit. D’un dels ascensors surt Eli Roth (director de Hostel, peli produïda pel Tarantino). Una relacions públiques del festival creua el vestíbul en sentit contrari i agafa el mateix ascensor. Estava clar amb qui baixaria. Trec la càmera. I camino cap allà, sense córrer. Portem hores esperant aquest moment. La porta s’obre. Uns segons que revisc a càmera lenta. ELL, la noia i jo. Darrere meu, la resta. Excuse me, Quentin. Can I have a picture with you, please? Se m’acosta, diu que res de fotos, només la mà. L’encaixem, i em quedo glaçat. La noia se l’emporta. Quan em giro, cent persones corren cap a ell. La noia el fica dins d’un cotxe oficial, i desapareixen. A la una tenim peli japonesa al Cinema Retiro (Lady Snowblood, 1973). M’han dit que al Tarantino li encanta; s’hi va inspirar per Kill Bill.

Quan ja estem entrant, aturen la cua, i passen ELL i la seva gent. Seiem una fila per darrere. Algunes persones se li acosten. Res. La noia diu que “no és el moment”. Un col·lega contesta que fa dos dies que “no és el moment”. I que no se’ns pot tractar així. Que som fans –i aquesta paraula implica passió incondicional, però amb certs límits. El problema és que somrigui als periodistes (jo hi vaig ser), però no dediqui ni cinc minuts a la gent que ha vist –i estima– totes les seves pel·lícules. Fins i tot crida “No sign, no pictures!”. Ni signar, ni fotos!

Quan portem 15 minuts de peli, li porten una bossa. Puc dir que he vist el Tarantino assegut a dos metres de mi, fent soroll amb el paper de plata de l’entrepà que s’estava menjant. No sé, ganes de treure’m de la motxilla la pistola de joguina, apuntar-lo directament al cap i –abans de desaparèixer– dir-li: “De totes maneres, gràcies per Pulp Fiction”.