"Todo saldrá bien... Me has conocido en un momento extraño de mi vida"

Hi havia una vegada una novel·la d'un tal Chuck Palahniuk adaptada al cinema per un tal David Fincher. Anava d'esquizofrènia, consumisme, nihilisme, materialisme, sexe, violència i autodestrucció. Ben aviat, va convertir-se en credo, himne, biblia i banda sonora d'una generació que ho tenia tot i, alhora, se sentia completament buïda. Una de les millors frases de la pel·li (ironies) no surtia al llibre. Era la frase final (molt millor que moltes frases finals mítiques de la Història del Cinema) i la pronunciava el prota, mentre agafava la mà de la noia, i els edificis del centre econòmic i neuràlgic de la ciutat es desplomaven, fruit d'una sèrie d'explosions en cadena (metàfora de la fi d'un Era), amb la cançó Where Is My Mind, dels Pixies, de fons.