100.000 maneres de dir que NO, i un sol cor per trencar

Finalment, m'han denegat l'acreditació al Festival de Cinema de Sitges. M'han dit que NO (un NO com una casa de pagès) i m'han trencat el cor; que allò que deia jo de pel·lis gratis... tururú, diuen.

Però no passa res, perquè jo tinc una pistola col·lisionadora d'hadrons (que és com aquella màquina infernal que han construit a prop de Ginebra, però en miniatura i de coloraines) i ells no.



I això em fa molt poderós... i perillós; infinitament perillós, vaja. Sóc com un nen mimat de tres anys, amb un bidó de benzina i una bengala encesa, dins d'una habitació saturada de gas, a qui li acaben de dir que s'ha acabat l'estiu, i que, amb l'estiu, s'han acabat també els gelats per postres.

Acaben de dir-li que NO a un nen així. Però crec que ho superaré. Ara me'n vaig a l'habitació... a maquinar, com si fos l'Stewie.