Eduardo Benavente de Parálisis Permanente

Un matí de dissabte més, tancat a casa, fent coses per la uni. No tinc temps per penjar grans posts perquè tampoc tinc temps d'escriure'ls. Però volia deixar constància d'una troballa recent. Bé, recent en el meu cas, perquè segur que aquells que tenen més cultura musical que jo (gens difícil) ja ho sabien, que va existir un tal Eduardo Benavente, líder del grup Parálisis Permanente, una de les bandes mítiques de la Movida Madrileña. Va morir jove en un accident de trànsit, tornant d'un concert a León. Tenia 20 anys i tota una carrera per davant. Havia sigut guitarra, cantant i compositor de Parálisis Permanente, i bateria d'Alaska y los Pegamoides, entre d'altres coses. Tot un punk o post-punk, d'allò més interessant. I potser érem parents, collons! Tenim el mateix cognom. I no és precisament Martínez o Pérez (amb tot el meu carinyo pels meus amics Martínez i Pérez). Estic segur que si jo fos el personatge d'una novel·la de Paul Auter m'obsessionaria amb aquesta remota (o no tan remota) possibilitat i començaria a investigar-ho de manera frenètica. Començant per baixar-me tota la seva discografia. L'escoltaria (devorant-la, amarant-me'n) i em preguntaria si són imaginacions meves o és possible que alguna metàfora, o alguna melodia, em resultin familiars. Sigui com sigui, i encara que tard, m'alegra haver descobert aquest personatge, que m'atrau molt més que el senyor Jacinto Benavente (aquell dramaturg de l'època franquista, per no dir-ho d'una altra manera, amb el que crec que no m'hi uneixen llaços de sang). Us deixo amb Autosuficiencia, l'Eduardo és el que canta.