Les canyes ballaven a càmera lenta, com els surfistes del Joan Miquel Oliver. La llum del sol del migdia estovava les perspectives i les allargassava. El camí del cementiri semblava un sender de somni. Les distàncies s’havien desdibuixat. Podia posar-me a córrer i no avançar ni un metre, o canviar de lloc sense fer una sola passa. Una sensació estranya però gens desagradable, que va durar a penes un segon, el temps de fer la foto. I vaig continuar caminant, direcció Can Abat.(Publicat a L'Informador de Martorell, 17 octubre 2008. Text i foto: J. Benavente. )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada