It's so quiet

Hi ha dies en els que em sento cridanerament bé, com la Björk en aquest tros de videoclip dirigit pel gran Michel Gondry. I, en canvi, hi ha dies en que et lleves amb el peu que no toca i tot pren un caire fosc que ja es veu que no pot acabar bé. En el meu cas, avui la cosa ha acabat desembocant, ves a saber perquè, en un (mini) episodi de pànic a l'aula. Estava dalt la tarima dels professors, presentant el powerpoint d'un treball que hem hagut de fer en grups de 4 sobre un dels grans grups mediàtics europeus (nosaltres havíem triat Mediaset, d'en Berlusconi) quan l'agulla del tocadiscos de la meva vida s'ha aixecat bruscament. M'he quedat blanc i en blanc. Incapaç d'articular paraula. Embarrancat. Sense poder avançar ni tirar enrere per tornar a agafar embranzida. He mirat davant meu i tenia TOTA la classe i la professora mirant-me amb enormes interrogants vermells dibuixats als rostres. Al meu costat, els meus tres companys, que no entenien per què jo (que ahir vaig ser escollit per defensar el treball del grup davant de tothom) m'havia quedat mut, sense motius ni explicació aparent. Han sigut uns segons eterns en que he tingut temps de pensar de tot. He viatjat al passat, a aquells anys en que l'ansietat i jo érem pràcticament germans; i he viatjat al futur, on espero no trobar-m'hi mai més aquesta sensació tan asfixiant que et deixa completament grogui; he anat i he vingut, mentre notava que el cor se m'accelerava i la temperatura corporal començava a pujar-me perillosament. Per un moment he pensat que l'única sortida era aixecar-me de la cadira del profe on estava i marxar corrents al passadís, a plorar. Però llavors... en fi, llavors he pensat que no, que si ho feia, seria com creuar una línia, i donar-me per vençut definitivament. He convidat a un dels meus companys a seguir per mi. I després de mirar-me amb cara de "això no sortia al guió" ha començat a dir alguna cosa. S'ha estat uns cinc segons intentant agafar un fil que jo havia extraviat. Just els segons que sembla que necessitava jo per sortir del pou i agafar les regnes de nou. Finalment he pogut acabar i no hem hagut de lamentar danys personals ni materials. Al final, me n'he sortit, doncs. Però, encara que només hagi estat per un moment, tinc clar que aquest matí he tornat a mirar directament als ulls de certs fantasmes del passat que creia definitivament enterrats. Sempre, sempre estem a la puta corda fluixa (i l'abisme que s'obre sota els nostres peus és la bogeria). En fi.