Cada casa és un món, i darrere de cada porta s’hi amaguen monstres i princeses

Tinc un veí a l’escala que sempre que em veu em pregunta que què tal, que com va tot i que com estem, i somriu, mentre espera la meva resposta. I quan jo li dic que tot bé, gràcies, ell afegeix que se n'alegra molt, doncs, i que ara feia dies que no ens vèiem, i que ja ens veurem, que tingui un bon dia, etcètera, etcètera, i marxa escales amunt o escales avall o cap al carrer, sense perdre ni el somriure ni la mirada amable. Quan em veu carregat de bosses o amb el carro de la compra sempre pregunta si pot ajudar-me, o si pot obrir-me la porta o si necessito res. I somriu. Sempre somriu quan em pregunta qualsevol d’aquestes coses, o després de deixar anar alguna de les seves frases cordials. És així d’agradable, l’home. I amb la meva companya fa el mateix. De fet, pel què sé, ho fa amb tots els veïns del bloc. Sempre que te’l creues a l’escala o a la porta del carrer o de l’ascensor, et dedica somriures i bones paraules. Sempre que pensa que pot fer alguna cosa per ajudar, s’hi ofereix. I no se l’ha vist mai renegar, ni discutir amb ningú, al contrari, sempre saluda amb alegria. Té uns 40 anys i viu en un dels pisos del bloc amb el seu germà i la seva mare. És simpàtic i considerat. El veí ideal, vaja, tan atent. De fet sembla tan bona persona que resulta... insòlit. I precisament per això costa de creure que sigui de veritat. I la gent se’l acaba mirant com si estigués amagant alguna cosa. Se l’acaba posant en dubte. Tothom contempla la possibilitat que en el fons sigui un criminal sense escrúpols o un boig perillós amb grans dots d’actor. Un llop vestit d’ovelleta, que amaga uns ullals esmolats i pudents darrere d’aquest somriure de dibuixos animats que duu penjat d’orella a orella. En suma, una d’aquelles persones tan amables que quan al final acaba passant alguna cosa grossa, i es descobreix la veritat, no ho haguessis dit mai. D’aquelles que perpetren actes bruts i deplorables en la intimitat de la seva habitació. A les fosques, amb la porta tancada i un sobrenom per conservar l’anonimat i no deixar rastre a internet. Això o alguna cosa encara pitjor. La paranoia (o la raó) ens fa imaginar monstruositats allà on només hi ha bones intencions (i viceversa), perquè sinó no ens quadra. I jo em pregunto qui està realment en perill, entre tants monstres i tan poques princeses.