ARROPIERO, el vagabund de la mort.

Ahir a la nit vaig anar als Méliès. Érem cinc persones a tota la sala 2. La pel·li, un documental imprescindible: ARROPIERO, EL VAGABUND DE LA MORT, de Carles Balagué. Explica l'increible cas d'un dels assassins en sèrie més prolífics que ha parit Espanya. Es calcula que va matar unes 35 persones, potser més. Un home que tenia un cromossoma de més, un XXY, xapero, violador, necrófil, lladre, psicòpata, assassí, megalòman. Va acabar els seus dies confinat en un hospital psiquiàtric, alienat mentalment, gairebé amnèssic, i fumant de manera compulsiva. Va morir el 1998, i Balagué li ha dedicat un documental impressionant que no utilitza veu en off, no té narrador, perquè els narradors són tots els testimonis que hi apareixen: forenses, psiquiatres, advocats, policies, coneguts de l'assassí. El rastre de sang que va deixar l'Arropiero els anys 60 anava de Cádiz a Barcelona, passant pel Garraf, Roma, Marsella, París. El més increible és que un cop van detenir-lo, un grupet de polícies va haver d'acompanyar-lo, per refer el seu periple i reconstruir alguns dels seus crims. I un cop en van tenir prou (sense haver aclarit tots els crims) van entregar el dossier a les autoritats pertinents, i van tancar-lo a la presó, a la espera del judici. Un judici que no va arribar mai. El seu expedient va perdre's (parlem de principis dels anys setanta) fins que, tres anys després, i davant la impossibilitat de païr el reguitzell de morts que havia provocat l'Arropiero i la cagada d'haver-lo oblidat tant de temps, van ressoldre tancar-lo en un hosptital psiquiàtric, on moriria, gairebé trenta anys després.