Els dirigents dels països més poderosos del planeta van reunir-se a Washington el cap de setmana passat per reformar el Capitalisme, diu el pi de l’esquerra (de la foto) en l’antiquíssima llengua dels arbres. La resta de pins se l’escolten. Però malgrat tots els parlaments i tots els àpats que van celebrar, em temo que tot continuarà igual, afegeix l'arbre sense apartar la vista de la plana que s’estén als peus de la seva muntanya. Té la mirada fixa en una gran xemeneia metàl·lica que mentre ell parla no deixa de vomitar fum blanquinós al cel. Perquè el veritable problema, conclou el pi, no és tant el sistema econòmic com la mateixa naturalesa humana.
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 21 de novembre de 2008)
Sovint m’imagino que aquesta porta no és tan sols l’entrada a una antiga font excavada a la roca, mansió d’aranyes grasses com una nou, i d’una legió de mosquits. A vegades fantasio amb el fet de que darrere de les ombres del fons hi ha alguna cosa més que un simple mur natural de terra i pedres; jo hi veig un entramat de galeries... perforades al ventre de la muntanya per una civilització antiquíssima i oblidada. I m’imagino ficant-me dins d’una mena d’escafandre lleuger però hermètic (per evitar els atacs de les bestioles de la foscor) i llençant-me a explorar els misteris de les profunditats amb l’ajuda d’un frontal amb llanterna i un amulet de quan era petit.
(Publicat a L’INFORMADOR DE MARTORELL, el 26 de setembre de 2008)
La setmana passada, personal de la Brigada Municipal va netejar el caminet que duu a la Font del Gilet: un sender estret (de no més de metre i mig d’ample) que també porta al Castell de Sant Genís de Rocafort. En un punt determinat es bifurca, i un ramal va guanyant alçada fent ziga-zagues fins a les portes del castell, mentre l’altre continua suau, fins a la petita i fresca esplanada de la font. Són camins pedregosos i d’arrels vistes, que de seguida queden coberts de vegetació (esbarzers, sobretot) si no es cuiden, d’aquí la importància d’aquesta neteja periòdica. El sender principal neix a tocar de l’asfalt de la carretera de Martorell a Gelida (una mica abans del Km.1) i no està senyalitzat, però no té pèrdua: és el primer que ens trobem, a mà esquerra, si pugem la carretera esmentada. Des d’allà, arribar a la font són 10 minuts; 20, al castell. Excursions (minis) ideals per anar-hi a berenar amb la canalla. [A mi m’hi portaven de petit amb d’altres nanos del barri de la Font de la Mina, en unes sortides estiuenques mítiques, d’aquelles de motxilla, cantimplora i pa amb xocolata, que per alguns de nosaltres van significar el principi d’una passió per la muntanya que encara dura, però això és una altra història.] La placa metàl·lica fixada just a sobre de l’aixeta de la font (avui seca), ho diu ben clar: «l’any 1967, el sr. Pau Sendrós va fer-ne donació a la vila de Martorell». Que vol dir que, des de llavors, la font també és seva, senyora; de tots, vaja. Fins i tot dels follets i les fades, que mai se sap...
Els dirigents dels països més poderosos del planeta van reunir-se a Washington el cap de setmana passat per reformar el Capitalisme, diu el pi de l’esquerra (de la foto) en l’antiquíssima llengua dels arbres. La resta de pins se l’escolten. Però malgrat tots els parlaments i tots els àpats que van celebrar, em temo que tot continuarà igual, afegeix l'arbre sense apartar la vista de la plana que s’estén als peus de la seva muntanya. Té la mirada fixa en una gran xemeneia metàl·lica que mentre ell parla no deixa de vomitar fum blanquinós al cel. Perquè el veritable problema, conclou el pi, no és tant el sistema econòmic com la mateixa naturalesa humana. 
