Avui és pintura negra, però si els Mossos continuen picant amb aquesta brutalitat, demà podria ser sang. Perquè dels lamentables incidents d'ahir se'n compten un 20 ferits, entre estudiants, periodistes i gent que passava pel carrer. Però què passarà el dia que se'ls hi escapi (encara més) la mà i haguem de lamentar una vida? Mireu-vos aquest video; i aquest altre, que il·lustren d'allò més la brutalitat de què parlem. El primer és d'ahir al matí, a la Plaça Universitat de Barcelona. El fatal desenllaç del desallotjament dels estudiants anti-Bolonya de l'edifici mític de la Universtitat. El segon és el final de la concentració pacífica que va convocar-se al vespre, precisament per contestar la brutalitat policial del matí. La marxa no va arribar a Plaça Sant Jaume, la van trunca a cops de porra en plena Via Layetana.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris videos/música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris videos/música. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de març del 2009
Brutalitat policial contra els estudiants
Avui és pintura negra, però si els Mossos continuen picant amb aquesta brutalitat, demà podria ser sang. Perquè dels lamentables incidents d'ahir se'n compten un 20 ferits, entre estudiants, periodistes i gent que passava pel carrer. Però què passarà el dia que se'ls hi escapi (encara més) la mà i haguem de lamentar una vida? Mireu-vos aquest video; i aquest altre, que il·lustren d'allò més la brutalitat de què parlem. El primer és d'ahir al matí, a la Plaça Universitat de Barcelona. El fatal desenllaç del desallotjament dels estudiants anti-Bolonya de l'edifici mític de la Universtitat. El segon és el final de la concentració pacífica que va convocar-se al vespre, precisament per contestar la brutalitat policial del matí. La marxa no va arribar a Plaça Sant Jaume, la van trunca a cops de porra en plena Via Layetana.
diumenge, 15 de març del 2009
dimarts, 10 de febrer del 2009
Saviano a El País Semanal i a El Club de TV3
L'entrevista que va fer-li l'Albert Om (a El Club de TV3)
I el reportatge d'El País Semanal, sobre el dia a dia de Roberto Saviano, l'autor de Gomorra. A continuació us n'enganxo el principi:
No sé si estoy medio muerto o medio vivo. Lo que sé es que la amenaza de los Casaleses me ha convertido en peor persona. Más desconfiado, más egoísta. Siento odio por los amigos que me abandonaron cuando salió el libro, entre una partida de Playstation y una de la Liga Fantástica. Apenas salgo de casa. No puedo usar tarjeta de crédito. Vivo escoltado 24 horas al día. Ya no soy un hombre, soy un equipo. Los muchachos son fantásticos, son napolitanos como yo, hacemos deporte juntos, boxeamos en el gimnasio... Pero echo de menos Nápoles, aquellos retrasos eternos del tren en la estación... El tiempo se ha deformado, los minutos son extraños, cada movimiento banal requiere un día entero. Y no puedo hacer las cosas mínimas: pasear, tomar algo en un bar, comprar una nevera. Ayer fuimos al supermercado y fue patético. Los carabineros alrededor del carrito, todos opinando sobre la pasta que debía coger. La gente se asustó, nos abrieron paso en la caja para que nos fuéramos rápido. Cuando salimos les dije a los chicos: 'No volvemos".
I el reportatge d'El País Semanal, sobre el dia a dia de Roberto Saviano, l'autor de Gomorra. A continuació us n'enganxo el principi:
No sé si estoy medio muerto o medio vivo. Lo que sé es que la amenaza de los Casaleses me ha convertido en peor persona. Más desconfiado, más egoísta. Siento odio por los amigos que me abandonaron cuando salió el libro, entre una partida de Playstation y una de la Liga Fantástica. Apenas salgo de casa. No puedo usar tarjeta de crédito. Vivo escoltado 24 horas al día. Ya no soy un hombre, soy un equipo. Los muchachos son fantásticos, son napolitanos como yo, hacemos deporte juntos, boxeamos en el gimnasio... Pero echo de menos Nápoles, aquellos retrasos eternos del tren en la estación... El tiempo se ha deformado, los minutos son extraños, cada movimiento banal requiere un día entero. Y no puedo hacer las cosas mínimas: pasear, tomar algo en un bar, comprar una nevera. Ayer fuimos al supermercado y fue patético. Los carabineros alrededor del carrito, todos opinando sobre la pasta que debía coger. La gente se asustó, nos abrieron paso en la caja para que nos fuéramos rápido. Cuando salimos les dije a los chicos: 'No volvemos".
dilluns, 2 de febrer del 2009
La màgia d'Ibai Acevedo, l'artista de www.miabuelanoloentiende.com
A Barcelona hi ha molts fotògrafs (homes i dones) genials... però només un, d'entre tots ells, sap fer autèntica màgia. I ho fa basant-se en "somnis reals", com ell mateix diu.
És l'Ibai Acevedo.
Podeu trobar-lo a:
http://www.flickr.com/photos/miabuelanoloentiende
http://www.fotolog.com/noabuelano
http://www.miabuelanoloentiende.com/
És l'Ibai Acevedo.
Podeu trobar-lo a:
http://www.flickr.com/photos/miabuelanoloentiende
http://www.fotolog.com/noabuelano
http://www.miabuelanoloentiende.com/
diumenge, 18 de gener del 2009
dimecres, 24 de desembre del 2008
like a bird
En un dels meus somnis recorrents hi surt un dels meus amics, un tal Carlos, fent de Nelly Furtado; i per tant, en el somni, és ell qui canta i balla i mira a càmera en aquest videoclip. Tot plegat deu tenir una explicacio freudiana que se m'escapa. Sigui com sigui, la canço sempre m'ha posat de bon humor. Serveixi doncs com a nadala... gènere que, per altra banda, m'avorreix moltissim. Salut i bones vacances d'hivern a tothom.
dimarts, 16 de desembre del 2008
L'onze de setembre de Ken Loach
El gran Ken Loach. Ahir vaig veure el curt que forma part d'aquella pel·li que van fer onze directors d'arreu del món, amb la tragèdia del 11-S de 2001 a Nova York de fons, on cada un va rodar un curt d'onze minuts, nou segons i un fotograma. I, evidentment, la gran biblioteca d'Alexandria d'imatges que és Youtube, ens l'ofereix per la patilla. Que gran, el senyor Loach, i que gran i necessari, això d'aprofitar l'oportunitat que li brindaven per parlar del 11-S de 1973 a Chile.
diumenge, 14 de desembre del 2008
divendres, 12 de desembre del 2008
Hipòcrites paradoxes. Spots sublims
No vull parlar del fet que existeixin drogues legals i drogues il·legals, ni de la hipocresia de la paradoxa que suposa que els governs puguin utilitzar diners recaptats amb impostos directes que graven el tabac per finançar campanyes en contra del tabac. [Pausa dramàtica.] Només volia penjar un spot que m'ha semblat senzillament genial. La idea, la realització i, sobretot, aquesta veu en off inimitable, la veu de Silenci?.
El què em sembla ridícul és el paternalista "truca'ns i t'ajudarem a deixar de fumar" del final. Com si fos tan fàcil, o com si realment es necessités ajuda per fer-ho. Com deia aquell gurú del Deixar de fumar és fàcil si saps com, que va morir de càncer de pulmó perquè se n'havia arribat a fotre tres paquets diaris, "només hi ha una manera de deixar de fumar, i és no tornar a fumar".
El què em sembla ridícul és el paternalista "truca'ns i t'ajudarem a deixar de fumar" del final. Com si fos tan fàcil, o com si realment es necessités ajuda per fer-ho. Com deia aquell gurú del Deixar de fumar és fàcil si saps com, que va morir de càncer de pulmó perquè se n'havia arribat a fotre tres paquets diaris, "només hi ha una manera de deixar de fumar, i és no tornar a fumar".
diumenge, 23 de novembre del 2008
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Eduardo Benavente de Parálisis Permanente
Un matí de dissabte més, tancat a casa, fent coses per la uni. No tinc temps per penjar grans posts perquè tampoc tinc temps d'escriure'ls. Però volia deixar constància d'una troballa recent. Bé, recent en el meu cas, perquè segur que aquells que tenen més cultura musical que jo (gens difícil) ja ho sabien, que va existir un tal Eduardo Benavente, líder del grup Parálisis Permanente, una de les bandes mítiques de la Movida Madrileña. Va morir jove en un accident de trànsit, tornant d'un concert a León. Tenia 20 anys i tota una carrera per davant. Havia sigut guitarra, cantant i compositor de Parálisis Permanente, i bateria d'Alaska y los Pegamoides, entre d'altres coses. Tot un punk o post-punk, d'allò més interessant. I potser érem parents, collons! Tenim el mateix cognom. I no és precisament Martínez o Pérez (amb tot el meu carinyo pels meus amics Martínez i Pérez). Estic segur que si jo fos el personatge d'una novel·la de Paul Auter m'obsessionaria amb aquesta remota (o no tan remota) possibilitat i començaria a investigar-ho de manera frenètica. Començant per baixar-me tota la seva discografia. L'escoltaria (devorant-la, amarant-me'n) i em preguntaria si són imaginacions meves o és possible que alguna metàfora, o alguna melodia, em resultin familiars. Sigui com sigui, i encara que tard, m'alegra haver descobert aquest personatge, que m'atrau molt més que el senyor Jacinto Benavente (aquell dramaturg de l'època franquista, per no dir-ho d'una altra manera, amb el que crec que no m'hi uneixen llaços de sang). Us deixo amb Autosuficiencia, l'Eduardo és el que canta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
