El ninot de neu havia quedat perfecte.Però no va durar ni un minut.
Només en quedava un metre quadrat de sorra mullada, com si algú hi hagués abocat dues galledes d’aigua. De no ser per la pastanaga, els dos botons blaus, la pipa de fusta i la bufanda vermella, que havien quedat escampats de qualsevol manera en aquella porció de sorra humida, com a testimonis muts del què acabava de passar, qualsevol hauria pogut dir que el ninot de neu no havia estat res més que un simple miratge; una al·lucinació provocada per la calor que feia aquell migdia a la platja.
Malgrat tot, el papà de la nena de les trenetes rosses va pensar que els 900 euros que s’hi havia gastat havien valgut la pena. ¿Quant val el somriure d’una nena? I per què estava la fortuna familiar, sinó per pagar-li tots els capritxos que tingués, tan maca que era la seva filleta, pensava ell.
–Papà –va dir la nena, tota ulls blaus i somriure de llet, sense deixar de mirar aquell escampall que havia estat el seu ninot de neu.
–Sí, Carlota, preciosa meva?
–En vull un altre.
1 comentari:
A la meitat del teu escrit he somrigut amb tendresa, i al final he rigut, directament.
Els capricis dels petits... no s'acaben mai! :)
Però és el que té ser petit, que creus que ho pots tenir tot tan sols demanant-ho.
El que donaria jo per tornar a aquells anys d'innocència...
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada