aquell so de quan encara tot és possible

¿Què passa quan llancem els daus i, per una puta vegada en molts anys, la combinació que en resulta és perfecte? Sovint, esperant-nos el pitjor, no estem preparats pel millor. Crec que era Maria Teresa de Calcuta qui deia que hi ha més llàgrimes vessades per les pregàries ateses, que per les desateses.
Tant és. [Joan, creu-me] L’única sortida que ens queda, quan els astres s’alineen meravellosament al nostre favor, és fugir endavant; recollir els daus, somriure, apostar encara més fort i tornar-los a llençar.
En el fons, la màgia (allò que realment ens posa) està en el so apagat dels daus, rodant sobre el tapete... aquell so de quan encara tot és possible.

[Sort, amic!]