DE “SEXE, MENTIDES I CINTES DE VÍDEO”

(Article publicat a L'Informador de Martorell de l'any 2004)

Me sentía como un idiota fisgando de aquel modo,
pero no podía remediarlo. Era un monumento.
Una vez había sido una niñita, algún día estaría muerta,
pero ahora me estaba enseñando la cima de sus piernas.

Charles Bukowski a ”Mujeres”.

El Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona (FICEB) fa 12 anys. I jo hi vaig per 1ª vegada, i acreditat. Mostro la credencial i m’obren les portes. Entro a un paradís habitat per les dones que habiten els somnis humits, un paradís on es mira però no es toca, on tot és meravellosament fingit i, per un moment, sembla que les fantasies puguin fer-se realitat.

Dia 1. Començo a escriure a 40º de temperatura corporal: la temperatura a la que surt tothom del festival. Som a La Farga de l’Hospitalet, un recinte enorme, ideal per actes multitudinaris. Tot allò que tingui relació amb el sexe fet erotisme o l’erotisme fet pornografia, hi té cabuda. Revistes, cintes de vídeo i DVD’s, pòsters, quadres i dibuixos, nines inflables i consoladors de tots els colors; espectacles en directe per tots els gustos; projeccions de curts i llargs; Zona Gay i Club Bizarre; i un festival de cinema de gènere, presidit honoríficament pel mestre Luís García Berlanga.

Primer busco el bar i demano una cervesa. La tarda serà llarga i necessito beure’m tota la vergonya. Mentre bec, contemplo el panorama. Hi ha grups de gent –sobretot homes– en excitació creixent, al voltant d’actrius que es deixen fer una foto a canvi d’un petó. Aquí, les transaccions de la carn van així. Elles es promocionen, i ells contents de fotografiar-se abraçats a una bellesa que han vist al vídeo de casa o veuran ballar en directe ben aviat. De sobte, passa pel meu costat una noia altíssima, vestida només amb dos pams de cuir negre i sabates de tacó d’agulla. Porta un entrepà i un refresc, i camina despreocupada. Welcome to the paradise...

M’acabo la cervesa i m’acosto a un dels grups. Un paio amb bigoti d’adolescent em diu que és allà des de les 12 del migdia –i són quarts de sis–, i que si vull anem junts, i així ens fotografiem l’un a l’altre. I senyalant la noia que tenim més a prop, afegeix “puedes tocarle la teta, se deja”. Accepto. I ella somriu com si no portés 200 fotos en 10 minuts. S’hi posa ell. M’hi poso jo. I li agraeixo sincerament a la noia, convençut que al cap de dues fotos ja no se’n recordarà de mi. En el fons, la meva estada al festival pot resumir-se en unes quantes instantànies. Vagin passant-se-les: foto d’un travesti d’uns seixanta anys que només porta un tanga, botes altes i molt maquillatge. Foto amb la Carmen de Mairena, que em passa pel costat, li demano amb educació i accepta. Per darrere passen cinc visitants del festival amb cinc samarretes d’una de les pel·lícules de Conrad Son, el director de porno català, amb qui també tinc una foto.

Torno a la zona de les actrius. Ara hi ha una rossa preciosa. Metre vuitanta, ulls verds, pits... rodons. Està firmant pòsters de la seva productora. Jo trec el meu llibre Mujeres, de Bukowski, per si me’l pot dedicar. Se’l mira, em mira i somriu. Me’l dedica To Jordi i m’enamoro. El seu nom artístic és Jane Darling. Un espontani ens fa la foto. Ella es col·loca el meu llibre a l’escot, i m’abraça mentre mira a càmera amb murrieria. M’encanta aquesta noia. Però quan m’allunyo d’allà, descobreixo que la càmera estava apagada, que ella ha desaparegut als camerinos i que jo sóc un aficionat: la meva millor foto no la veurà mai ningú. Sospiro, i me’n vaig a un escenari on una noia morena amb gorra li està practicant una fel·lació a un espontani. M’hi estic una estona: foto.

Mentre fumo un piti, em passa pel costat un fotògraf acreditat, amb cara de ser d’un país nòrdic, menjant-se un entrepà de pernil salat. No deixa de sorprendre’m l’ambient que es respira aquí: sembla que tothom ha vingut a passar-s’ho bé. Els que paguen per entrar i els que cobren per ser-hi. Llavors sento xivarri. És la Jane que comença a ballar. Volo cap allà i desenfundo la càmera. Una sensació que desconeixia però m’encanta: ensenyar la credencial i que els de seguretat em deixin passar a primera fila, amb els fotògrafs de veritat. El públic queda a quatre metres, empenyent-se i lluitant per un espai on poder col·locar l’ull o la càmera. I jo em poso malalt durant 5 minuts, perquè la Jane coneix la seva feina com totes les que surten a l’escenari. Saben el què fan, i la reacció que provoquen entre el públic. Comença amb un vestit de “rejilla negra” que li transparenta el seu cos perfecte; i acaba nua, empunyant un consolador amb forma de polla i ficant-se’l... En fi: estalvio els detalls de la coreografia, però asseguro que la temperatura puja, fins i tot entre els càmeres acreditats, amb els que creuo mirades que diuen “tu estàs veient el que fa aquesta paia?”. Aleshores entenc què volia dir Sabina quan cantava allò de ser “fotógrafo en Playboy”. Quan acaben l’espectacle, les noies llencen samarretes de la seva productora al públic. La Jane també ho fa. I dic al públic, no als periodistes. Em quedo sense samarreta, però no per gaire temps.

Més fotos per l’àlbum: l’actor porno de Mataró, Nacho Vidal, dedicant-me una altra pàgina del llibre de Bukowski. I em sembla que ja en tinc prou per avui. Marxo. Però abans vull una samarreta. Pujo darrere l’escenari i li demano a l’speaker, que se’n desentén i m’adreça als de l’organització. Li pregunto a una dona amb gorra i pinganillo a l’orella: diu que m’hagués espavilat a caçar-ne una quan les donaven les noies. I quan gairebé em dono per vençut, veig a la Jane, amb un vestit que fa joc amb el seus ulls. M’encenc un piti i m’armo de valor. Primer m’ha dedicat el llibre, però ara ja l’he vist ballar i fer la seva feina amb el consolador. En fi, que estic impressionat, però m’hi acosto i faig servir el meu anglès que no és millor que el del Buenafuente. Li dic que em perdoni (sorry), que em faria gràcia una samarreta (I’m looking for a T-Shirt) però que ells (they) –i senyalo als de l’organització– no me la volen donar, que si ella podria... Em diu que m’esperi un moment. Desapareix darrere d’una cortina i torna a sortir amb una samarreta a les mans. Tinc una foto d’aquest moment: ve, se m’abraça i somriu a càmera. Li dic que “thank you very much” i ella diu que “you’re welcome”. I jo m’imagino fugint amb ella en un cotxe descapotable per una carretera recta cap a la posta de sol...

Dia 2. Aquesta vegada vaig amb un amic. I allò que passa: el meu amic té un amic que és el germà d’una de les artistes que actuen al festival. Són tres germans: un punxa la música, l’altre fa la percussió, i ella encén les fantasies del públic amb la seva manera de ballar. Gràcies a ells, puc viure la prèvia d’una actuació des de l’altre cantó de les cortines: els últims retocs perquè tot estigui al seu lloc quan l’speaker congregui al públic i presenti a l’Eva Morales (International Dancer), i els nervis de l’artista, passejant-se pels vestidors amb una cigarreta penjant-li dels llavis moments abans de començar. Fins que encenen els focus, sona la música, i les passes de l’Eva sobre la moqueta aclaparen totes les mirades. Es mou per l’escenari al ritme de la música, alhora que va perdent la roba pel camí, com perdia el seu guant la Hayworth a Gilda. S’enfila a les barres i s’hi enrosca. Balla i provoca al públic: sap que amb una mirada seva qualsevol creurà –encara que només sigui per un instant– que ella és la dona de la seva vida.

Mentre passa tot això, a l’altre punta del recinte algú s’abraça a una actriu, o es fa una foto amb algun presentador amb ombra d’ulls i els llavis pintats, o mira un quadre d’una noia que es llepa el dit com si fos una altra cosa i en pregunta el preu, o compra un consolador de color lila, o busca entre les cintes de vídeo aquella pel·lícula de porno amateur que sempre ha volgut. Jo acabo menjant-me un frankfurt amb ceba, mentre dalt d’un escenari, a escassos mentre d’on sóc, un nan calb treu un fil amb boletes del cony d’una rossa amb la boca. I tinc més fotos i més anècdotes... Creguin-me: si tenen l’oportunitat, treguin el cap pel festival l’any que ve. Sols, en parella o amb els amics. L’única cosa que pretenen els qui el fan possible és que se’ls contempli amb normalitat com una part més del nostre món. Que ja n’hi ha prou de negar què fem tots davant del vídeo o amb una revista, o com ens posem quan veiem ballar davant nostre una professional. Tot i que menys del que voldríem, el sexe forma part de les nostres vides. I la naturalitat, davant del que encara considerem tabú, és una vaselina que s’administra dia a dia.