encara que l'horitzó estigui en flames

de nit, no és que pensi diferent, és que penso d'una altra manera.

m'encanta l'olor de les nits d'estiu: l'aire fresquet de la city, quan sóc a la city, i la cantarella blasfema dels gripaus del riu del poble, quan sóc al poble. no és que escrigui diferent, de nit, és que escric d'una altra manera. i recordo quan per escriure havia de devorar cigarrets, quan escrivia amb el piti penjant dels llavis, i escrivia coses com "el fum del seu cigarret escalava cap al sostre en fines columnes efímeres", mentre el fum del meu cigarret saturava l'habitació, piti rere piti, deixant el cendrer a rebentar de burilles i metàfores mal apagades. fumar em feia sentir més dur, més certer, més tràgic. ara, en tinc prou amb les tragèdies quotidianes: avui he pagat 21 euros i mig, per quatre xorrades, al súper del costat de casa, això sí que endureix. avui els hi he dit als del párking que aquest és l'últim mes que precisaré els seus serveis, que me'n torno al tren, que el tren fomenta la lectura i a mi m'encanta llegir. m'estic plantejant saltar al buit, ara que s'acosta la crisi. no necessito fumar per sentir-me Bruce Willis a La Jungla de Cristal, escupint-li un ¡Yippikaye, hijo de puta! al destí. en tinc prou amb fer una passa... i provar sort. com qui aposta tots els seus somnis a un sol número. bé, no tots. sempre n'hem de guardar algun (com qui guarda bales) a la recàmera.

de nit, penso d'una altra manera i escric d'una altra manera, però quan em llevo pel matí, segueixo pensant el mateix. ¡pongámos rumbo al horizonte, timonel, y a toda vela! encara que l'horitzó estigui en flames. només viurem una vegada, no? algú va dir que només ens hem de penedir d'allò que no haguem intentat.