La Pesta som els homes

Eren tres homes i dos gossos, caminant de nit pel bosc.
Malgrat els frontals i la llanterna, era negra nit, sobretot en els punts del camí on els arbres tapaven la poca llum de la lluna minvant. Els sorolls i les olors nocturnes del bosc es mostraven amb intensitat; i ells, ni coneixien totes les olors, ni podien assignar una causa a cada soroll. Però allò també formava part del misteri que perseguien, quan havien decidit fer aquella excursió nocturna. Els gossos anaven sense lligar, uns quants metres per davant, explorant-t'ho tot amb la curiositat dels gossos joves.
De sobte un dels tres homes, el que anava davant, va aturar-se en sec, ofegant una exclamació i aixecant la mà que aguantava la llanterna per enfoncar just davant del seu nas. El que tenia més a prop va imitar el seu gest. El que tancava la marxa, uns metres més enllà, no podia veure per què s'havien aturat d'aquell manera.
Durant un segon, el bosc va emmudir amb ells. Com si, tot d'un plegat, tots els éssers vius del bosc estiguessin pendents d'aquell punt del camí. El de més enrere va acostar-se als seus dos amics, per veure què els havia fet frenar de cop: era una teranyina que es parapetava ben bé al mig del pas. Ampla com una roda de camió i fina, però alhora imponent i segura, com només saben teixir-les les aranyes.
Al bell mig d'aquell atrapa-somnis de fil enganxifós, una aranya marró, gruixuda com la primera falange d'un dit gros, els observava amb els seus ulls verds i brillants.
Els havia anat de ben poc. La teranyina s'extenia just a l'alçada dels seus caps, i, si no arriba a ser perquè el que anava davant havia tingut molta vista, se l'hagués empassat. Era un muntatge perfecte, amb quatre vents perfectament estirats...
Els va saber greu molestar-la, però van haver de trencar-ne un per poder passar per sota sense endur-s'ho tot al seu pas. I llavors van veure una de les imatges més captivadores d'aquella nit: l'aranya recollint el fil malmès, amb les dues potes davanteres, com un mariner avesat recolliria el cap que manté la seva embarcació lligada al port, abans de salpar.
L'aranya no va dir res, ni se'ls va mirar, ni els hi va saltar al damunt. Res. Va limitar-se a recollir el fil. La naturalesa no té rancúnia perquè no té mala fe.
La Pesta som els homes.