Ja torno a ser a quí, amics. Encara em noto les cames carregades i sento una certa nostàlgia d'aquests cinc dies de llibertat sota el cel, caminant cap a l'oest... però aquí estic. I avui, per ser el primer dia, amb un post ben curtet. Una càpsula.
Els indicis que demostren que vam ser-hi. Les petjades que deixem darrere nostre.
[Te'n recordes, Mercè, d'allò que deies, de que seguies les marques que deixaven les meves soles...?]
Pues eso.
1 comentari:
estels grocs, cigronets, petjades.... i si no ... missatge o trucada... i el Jordi m'explicava bé el camí que calia agafar.
Us imagineu que a les cruïlles de la vida tinguéssim un Jordi al davant???
mercè
Publica un comentari a l'entrada