L'aventura barcelonesa que vaig emprendre anant-me'n a viure a la capital amb l'Emilie comença ara. Dijous començo a estudiar Periodisme, en el què han de ser dos anys intensius i definitius (tot i que l'única cosa definitiva que hi ha a la vida és la mort) per la meva vida laboral i personal. Si existeixen les setmanes transcendentals, aquesta n'és una. Deixo el poble enrere [a la foto d'avui, jo, llevant-me per darrera vegada al meu llit de sempre] per començar una nova etapa, marcada pels dubtes, les pors i els nervis que palpiten sota la pell però, sobretot, per una il·lusió exacerbada, i unes ganes d'aprendre incombustibles. Almenys, això és el què sento ara mateix. Escric des dels 12 [des de que se'm va activar la líbido, vaja, potser tingui relació] i jugo a fer de periodista des de fa gairebé 10 anys... però ara aniré a una facultat on s'hi formen els futurs periodistes de veritat. Això vol dir que avui, encara tot és possible, i els somnis estan intactes. Per si tot això fos poc, diumenge marxa a Santiago (per 9 mesos, mínim) un dels meus millors amics. Ell comença la seva aventura santiaguera, i jo li desitjo el millor, sens dubte, (molt més que el millor, vaja) però serà dur tenir-lo lluny. A part, ara mateix estic sense feina, només amb lo estalviat i el suport familiar, i amb una crisi econòmica global en vistes, que s'endevina tan devastadora com un tsunami. Se avecinan tiempos oscuros, vaja, que vol dir que és ara quan hem de treure el millor de nosaltres mateixos. Enginy, geni, ganes de viure i de trar endavant, i sisos dobles. Em llevo en un nou dia, incert; però amb les forces intactes.
5 comentaris:
Estic en etapa de total incertesa... fa una setmana em confirmaren que no puc acabar d´estudiar este any. Vamos, que fins setembre no puc acabar el que em queda per ser CAPITANA, amb totes les lletres, certificat de Marina Mercant inclós. Perquè vaig portar UN dia després un paper que em faltava per a la matrícula. La vida desbaratada del tot. Ara pensar en què farem.
La Etxebarría i el Loriga prometen quan tens quinze, setze anys. Després, quan la teua vida acaba siguent millor que els seus llibres, et fan gust de poca cosa. I el que et queda és un odi inmens cap a ells perquè d´allò no escrigueren segones parts, no ens contaren com era la vida dels protagonistes una volta passats els vint-i-tants i arribada la maduresa. Això ho hem descobert ara, i l´únic que puc fer és cagar-me amb ells per fer-me creure que viuria sempre dins d´una novel.la generacional on mai es feia de dia.
Molta sort. A tu i al Joan!
cagar-me en ells, no amb ells. Ells que caguen a gust a les seus cases, que com el vàter propi no hi ha cap.
Xaxo, ja puc escriure cosetes com a blogger.
Ja ens anirem escrivint.
J.
som-hi, primo!!quina setmaneta. Jo dma faig una prova per entrar a una escola de teatre...si la crisi et persegueix...correeeeeeeee!!!!
Ja fa dies que vas a la facu !!!!! ja fa dies de tot això, però jo ho llegeixo ara.... i ???? saps???? em fas un xic d'enveja.... no pel periodisme, no ... que no seria pas "lo" meu, si no per .... això de canviar-ho tot !!!!! d'engegar de nou !!!!
Endavant Jordi!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada