Les persones estan bé, però sovint prefeixo els espais naturals buits

Ja tenim un pic més al sac. Un tuc, en aquest cas, que avui patejàvem en aranès. Tuc deth Pòrt de Vielha, 2.605 m, més o menys, però què més dóna: no era una tresmil, però l'hem suat. Malgrat el bastó que portava (nunca salgo de casa sin él: un bordón original, comprat al Camino, a Galicia, el 2000, i que porta ja uns 1.000 km patejats amb mi) baixant m'he fet malbé els genolls, i pujant havia "traballat" les cames, i tot plegat m'ha passat factura: he arribat a casa, he fotut un polvo amb la parenta (que feia dos dies que no la veia) i després no podia aixecar-me del llit, perquè les tenia adormides (les cames). Però guay, m'emporto aquella pau del cim; que cursi que sona això de pau: el que m'emporto és aquella meravellosa absència d'humanitat, que a certes alçades no som els homes qui regnem i ho podrim tot (bé, l'aire sí... però ja m'enteneu), a certes alçades on ni l'herba hi creix, s'hi respira una buidor molt acollidora. Un parell de voltors aprofitaven les corrents tèrmiques per planejar per sobre els nostres caps. El vent ens ha ofert una treva i, malgrat les previsions metereològiques, feia un dia de collons. El sol picava tant que teníem calor fins i tot en màniga curta. Ens hem fet les fotos de rigor amb els col·legues, érem tres i un gos que gairebé ens entén quan parlem. Baixant hem revisitat alguns tòpics amb un amic, que si la frase de Mallory (ara ho dic bé, comtessa... Espero) de que les muntanyes es pugen senzillament perquè existeixen, tot i que ell parlava d'una en concret, la mare de totes les altres, l'Everest; que si Hillary deia que un pic no es corona quan arribes dalt, sinó quan has tornat, sa i estalvi, al camp base, en el nostre cas, els cotxes; i que si algú, no sabem qui, va dir que això de l'alpinisme és la conquesta de l'absurd, perquè només té sentit per qui ho fa, i no es pot explicar. Com diu el meu amic, si lo hacemos es porque nos gusta, porque nadie patea 6 o 10 horas por la montaña si no le gusta. I punt. Amb això en tenim prou. I per cert, sí, hem vist els nius d'ametralladores de la Guerra Civil. Que guapos. A més de dosmil metres, n'hem vist tres, desperdigats però estratègicament col·locats en aquells prats desoladors i aquelles tarteres magestuoses. Una mena de búnkers de formigó de tres metres quadrats, amb una obertura a mode de finestra des de la que divisar i disparar (en el seu moment) i una altra obertura, a l'altra cantó, com a porta d'entrada, amb un mini passadís en forma d'ela... que segons m'ha explicat l'altre col·lega, era perquè si els hi tiraven una granada o similar, no els caigués ben bé dins. I meticulosament coberts de pedres, perquè es confonguin amb el paisatge. Resumint: que anem bé, que amb el Jorge (l'amic que té el gos que parla) vam prometre'ns que miraríem de fer, mínim, una sortida al mes... i ho estem aconseguint. Avui havíem d'estar fent la Matagalls Montserrat, però no ens hi van voler, havien exhaurit les places. Tant és, érem a la Vall d'Aran. I ara tinc les cames adormides, però somric. (Les fotos, les penjaré un altre dia, que avui no portava la meva càmera, i encara no les tinc.)