"una vegada a la vida" (1)

L'última cosa que s'hauria de fer quan et decideixes a intentar una senyora travessa com la Matagalls-Montserrat (una caminada popular que recorre els gairebé 85 km que separen les muntanyes de Matagalls i Montserrat, d'una sola tirada) és estrenar calçat. Malgrat tot, és el primer que faig. Falten tres setmanes pel Dia D, i jo necessitava un calçat nou, així de senzill.

M'he comprat (això no és publicitat, és descripció) unes Nordic Flex Quechua al Decathlon: una mena de bambes per córrer, reforçades i fosques; les més barates i alhora còmodes que he pogut trobar, que, a més, venien amb un clauer en forma de sola en miniatura, molt xulo.

[Que les bambes siguin per córrer, i que hi hagi gent que faci part de la travessa corrent, no és concloent: nosaltres ho farem a peu. A una mitja de 5 km/h.]

Ho faré amb el meu amic Jorge. Tots dos som del parer que això de la Matagalls-Montserrat és una d'aquelles coses que "s'ha de provar, encara que sigui una vegada, per saber què és". Això de que existeixin coses que es fan "una vegada a la vida" em fa reflexionar sobre les nostres limitacions: l'ésser humà, amb tot, és ben poqueta cosa.

Per altra banda, recordo la resposta de Hillary a la pregunta de per què pujar l'Everest. Perquè és una cosa que està aquí, contestava ell. I això és el què dóna sentit a tot plegat, fins i tot al fet de que, ben mirat, no siguem gran cosa. Som pràcticament insignificants... però, alhora, som capaços de grans proeses. Futils, potser, però grandioses.

Aniré consignant aquí tot el que passi, des d'avui (un dia després de decidir-nos a fer-ho) fins que arribi el moment de llençar-s'hi (el cap de setmana del 20-21) i, fins i tot, les conclusions finals (de l'endemà) si és que sobrevivim.



Foto: el meu amic Jorge, davant d'una alzina surera amb les faldilles aixecades.