He sortit a córrer sota la pluja. La tarda pintava malament però, com que tant me feia, he sortit tant sí com no. I, efectivament, no portava ni dos minuts corrent, quan ha començat a descarregar fort. Literalment. Les gotes d'aigua freda em picaven les cames i els braços nus, alhora que feien cascada a mig pam del meu nas, despenjant-se per l'extrem de la visera de la meva gorra xopa, cap al terra que anava deixant enrere. El fang trepitjat del camí. Més enllà de la poesia barata i de l'excitació i la nostàlgia que sol provocar-me la pluja, el què buscava era un bon chute d'endorfines... que és el què he tingut, és clar. M'he quedat descansat. Ara somric.
La senyora Dalloway va decidir que aquella no seria l'última vegada.
[A Marto també hi plou, avui, Joan. Tot i que el clip és de fa uns mesos.]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
vés amb compte no agafis una galipandria (m'encanta aquesta paraula...)!
A casa meva tota la vida s'ha dit calipàndria, amb "C".
Igualment bona paraula.
;D
J.
Publica un comentari a l'entrada