Viatgers

(Si l'any 2005, quan vaig escriure-ho, hagués tingut un blog, ho hagués penjat. Més val tard que mai.)

Són tres quarts d’una de la nit. Acabo d’arribar a casa, i abans d’entrar m’he trobat la dona d’un veí. Petitona, morena, bon cul, pits petits, simpàtica, periodista. (Ho té tot per posar-me molt tonto, fins i tot parella. Però aquest, avui, no és el tema del relat.) Passejava el seu gos marró d’orelles llargues i raça anglesa. M’ha dit que se li havia clavat una espina a l’orella i que el pobret s’estava tornant boig. El portava al veterinari, d’urgències. Li he desitjat que no fos res... i l’he perdut de vista.
I sóc conscient que aquest no és el to més apropiat per començar aquest relat, però ha anat així, i a vegades, enteneu-me, aquesta és la única explicació.
Encenc el catorzè piti del dia –els compto perquè cada matí quan em llevo prenc la determinació de no fumar-me’n més de deu.
I escric.
Per la finestra veig les escales que pugen al terrat i a la foscor.
Sona Bach per l’mp3 de l’ordinador.


Això va de persones que conec que han tingut experiències difícils d’explicar. Com la iaia d’una amiga que veu coses mentre dorm: coses que estan passant, o passaran, a quilòmetres de distància del seu llit. O el pare d’un col·lega, que té contactes amb persones mortes que el venen a buscar de nit perquè els acompanyi. O el somni d’un amic, que es complementava amb el somni que havia tingut un company de feina seu, aquella mateixa nit.
Això va de coses que necessiten d’un acte de fe per creure-les.
I no parlo d’una fe cega i dòcil com que la exigeix qualsevol dogma de qualsevol religió. Parlo d’un vot de confiança. Perquè hi ha persones que han vist coses que no s’expliquen, però tot i així les han vist. O les tractes de boges o tires d’acte de fe i TE LES CREUS.
No solc ser una persona crèdula en aquest aspecte. Tinc un amic que deia que ell només creia en l’estat del seu compte corrent. I un altre que diu: “A mi, el que m’agrada és que em mengin la polla, i el demés són tonteries”. I estic bastant d’acord amb tots dos. Però, tot i que la societat en la que vivim i els nostres instints ens converteixin en persones eminentment materialistes, hem d’admetre que, a vegades, sembla que hi hagi alguna cosa més. Aparicions, cares que es dibuixen a les parets de certes cases, crits, sospirs. Converses que no se sap d’on venen, ni de qui, ni de quan.

El pare d’un col·lega de la facultat assegura que té viatges astrals des d’abans que nasquéssim nosaltres. (Pels que no em coneixeu: aquest home assegura que porta més de 25 anys realitzant viatges d’anada i tornada, sense moure’s del llit.) Es veu que té unes deu o quinze llibretes d’anelles escrites a mà, per davant i per darrere, on hi anota meticulosament tot allò que recorda quan es desperta l’endemà.
El meu amic diu que potser algun dia les utilitzarà per escriure’n un bon guió. I no dubto que sigui així.
El pare del meu col·lega diu que s’ha vist volant per l’habitació mentre el seu cos dormia al costat de la seva dona. Diu que ha estat a llocs inexplicables, diferents a tot allò que haguem pogut veure o imaginar mai. Diu que ha vist colors que no pot entendre. Colors que no pot descriure amb les paraules que coneixem. I això no és com aquell rotllo dels cent i pico colors blancs que tenen els esquimals.
Això m’ho explicava un dia que estàvem fent unes pintes en un pub irlandès de Barna. El meu col·lega em mirava als ulls –anava content però no begut– , i em deia:
–Tío, tal y como te lo digo. Ya conoces a mi padre. Pues es así...
El pare del meu col·lega assegura que a vegades fa els viatges acompanyat d’esperits. Unes nits són esperits bons, que somriuen i li expliquen coses, i d’altres són dolents i tenen les faccions fetes malbé i uns ulls que acollonen.
Diu que en alguna ocasió ha tingut por de no poder despertar.
I el meu col·lega em deia:
–Al principio, mi hermano y yo preferíamos no saber nada de eso, éramos pequeños. Y mi padre nos mantenía al margen. Pero ahora, en casa, esto ya se vive como algo normal.
Jo recordo haver-me’l mirat com mai me’l havia mirat abans. Feia cinc anys que el coneixia quan m’ho explicava, i fins aquella nit no en tenia ni puta idea de tot allò.
I ell afegia:
–Una mañana, estaba yo en el lavabo lavándome los dientes y pasó mi padre y me dijo: “Gracias por lo de anoche, hijo”. Y yo le pregunté: “¿Por qué?”. Y me contestó: “Ayer, cuando volviste de fiesta, viniste a la cama y me deseaste buenas noches. Dijiste buenas noches, papá, y me diste un beso”.
I afegia:
–Y lo bueno es que yo aquella noche había llegado a las tantas, como él decía, pero había ido directamente a la cama.
Jo apurava la pinta, i ell afegia:
–Pero mi padre es así. ¿No te lo había contado, verdad?
El pare del meu col·lega és un guàrdia civil retirat. Però això, en principi, no hi té res a veure, ni és una explicació en si mateixa.

Són coses que et fan rumiar. Perquè una cosa son les pel·lícules o els llibres de terror, i l’altra és que una persona que coneixes, i saps que no s’ho inventa, t’ho expliqui com una vivència personal.

Una amiga molt especial va explicar-me que la seva iaia també ha tingut experiències d’aquest tipus. Des de ben jove. És d’aquestes persones que mentre dorm volta pel món, i veu coses. I a vegades es desperta sobresaltada al llit, tan convençuda del què ha vist com si hi hagués estat realment.
Es veu que un dia, mentre el seu fill feia el servei militar, va despertar al seu marit i va dir-li:
–Hem de fer alguna cosa, el Roger ha tingut un accident. L’he vist enmig d’un incendi. I no estic tranquil·la.
I era veritat. Hi havia hagut un incendi a la caserna. I per sort el seu fill n’havia sortit bé. Però havia anat així.
I de la caserna a la casa dels pares hi havia més de 150 quilòmetres.
Aquestes coses són així: la persona que té aquesta capacitat no ho demana. No s’estudia ni s’aprèn. Et toca i punt. La majoria de les persones vivim i morim perdent-nos tota aquesta ALTRA realitat. Però algunes persones no: algunes persones han nascut amb aquest do. I poden VEURE.
Això m’ho explicava un dia que anàvem conduint per una carretera poc transitada, de nit. Jo em feia el dur, ja sabeu què vull dir... Deia que no crec en aquestes coses. I llavors va explicar-me allò d’una tieta seva que tenia una amiga –una bona amiga que no li mentiria– que explicava que una nit, conduint per una carretera poc transitada, ella i el seu marit havien vist clarament com una silueta, que de sobte havia aparegut davant seu sobre l’asfalt, TRAVESSAVA el cotxe, així com sona, sense causar desperfectes. Havien vist la silueta d’una persona entrar per la part del motor, passar entre ells dos per sobre del canvi de marxes i sortir per darrere. Havien VIST això... i havien sentit un fred. De cop i volta. Entrar i sortir. Vist i no vist.
L’endemà, de tornada, era de dia. I van poder fixar-s’hi: més o menys allà on havien tingut aquella experiència la nit anterior, hi havia una creu de ferro, petita i coberta amb una corona de flors seques. La típica creu que posen els familiars d’una persona morta al costat de la carretera.
Jo vaig seguir fent-me el dur. Però cada mosquit que se m’enclastava al vidre em feia obrir més els ulls, escrutant la nit que omplia l’asfalt, el cel i els arbres del voltant.
Sembla que hi ha moltes coses que se’ns escapen, i no estic parlant de l’alta política o la manipulació dels mitjans de comunicació o la publicitat subliminal. Parlo d’allò que s’espera dins l’armari quan apaguem el llum cada nit.
O del que fa la nostra ment mentre dormim.
O d’una ànima insatisfeta, atrapada entre el nostre món i l’altre, buscant algú que tingui la capacitat d’escoltar-la. I seguir-la.
O de la relació que hi ha entre allò que somiem i allò que passa al món.

Tinc un amic que va tenir un somni premonitori compartit que, a dia d’avui, però, encara no s’ha complert. I esperem que continuï així. El meu amic va somiar amb un company de feina que feia un any que ja no treballava amb ell. El somni passava en una gasolinera de nit. Parava el seu cotxe al costat d’un sortidor disponible i quan es disposava a omplir el dipòsit, veia passar el seu excompany, en plena crisis nerviosa i la roba tacada de sang, en direcció a la caixa. Ni tan sols tenia temps d’aturar-lo per preguntar-li què passava. I només recordava això.
El contingut d’aquest somni no hagués passat d’anècdota escabrosa si no hagués estat perquè el matí següent, al arribar a la feina, un altre company de feina va comentar-li al meu amic, com de passada, que aquella mateixa nit havia somiat amb aquell excompany...
El meu amic no ho havia explicat a ningú, i va fingir sorpresa en sentir allò perquè l’altre continués explicant. El seu somni també passava en una gasolinera i de nit. I la única cosa que recordava era que havia vist com un desconegut apunyalava la dona d’aquell paio que feia un any que no veien.
Al sentir això, el meu amic va explicar-li a l’altre el seu somni. I al principi volien pensar que un dels dos feia conya. Però no era així.
A l’hora d’esmorzar van trucar a l’excompany.
Ningú va menjar-se l’entrepà fins que, al final de la conversa, van penjar el telèfon.
Ell i la seva dona estaven perfectament. I és més: la dona esperava un fill. Avui el nano té un any i mig i l’únic problema que té la mare és que, passat el permís de maternitat, van acomiadar-la de la feina de manera improcedent. Ara està criant el seu fill a l’atur. Però de moment, ningú l’ha apunyalat.
Ja he dit que això anava de persones que conec que han tingut experiències difícils d’explicar.

No tinc prous coneixements ni experiència en el tema com per arribar a cap conclusió. I tampoc és el que pretenc. Només feia temps, abans d’anar a dormir. L’escala que puja al terrat continua el seu camí cap a la foscor. La meva veïna ja deu dormir: el seu gos deu portar Vetadine a l’orella, i ella, una samarreta sense mànigues, i calcetes.
En fi, m’estic tornant a desviar del tema...
Volia dir que hi ha massa coses tangibles que em preocupen com per haver de perdre el son amb coses que no he vist mai.
(L’ordre és aleatori.)
–Trobar alguna feina que tingui una mínima relació amb el que m’agrada.
–Entendre una mica les dones, i entendre’m a mi: saber escoltar i explicar-me.
–Conservar els bons amics.
–Tenir més paciència amb els de casa.
–Evitar el càncer de pulmó, tenint en compte el que fumo.
–O que no se’m bloquegi un dia la direcció del cotxe, així sense més, i m’enclasti contra un mur.
APROFITAR MÉS EL TEMPS, vaja.
Hi ha massa coses tangibles que em preocupen com per haver de tenir por d’un gat negre que se’m creua pel carrer.
El veritable terror podem ser nosaltres mateixos.

De fet, el meu pare sempre diu que li encantaria contactar amb tots els nostres avantpassats. Fa uns quants anys que es dedica a la recerca genealògica. Ma mare i ell passen les vacances i el seu temps lliure visitant arxius, fotocopiant o microfilmant documents, intercanviant trucs amb altres freaks de la genealogia. Un dispendi enorme de temps i diners. Però tothom necessita una afició. Una persona ociosa és una persona que pot pensar. I pensar no sempre és recomanable.
La solució –assegura mon pare en conya– seria que els morts de la família s’apareguessin al despatx de casa, es posessin en fila, i li anessin cantant “Data de Naixement, Any de Defunció, etc”. Acabaria l’arbre en una nit.
Però això no es tria.
No es compra.
Ni es demana als Reis.
Suposo que això és com tenir una habilitat innata per les matemàtiques, o un cor d’atleta, o una polla de 30 centímetres.