Pintorbcn.cat: l’ofici d’embellir façanes

Pintorbcn.cat, treballs de pintura i estucs de calç.

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi, després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça; tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el què passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

(Text: Jordi Benavente. Foto: Xavier Pérez. Publicat a L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009.)

Enoteca Divins: «Te’n privaràs?»

Enoteca Divins (Mercat de Les Bòbiles i Pl. Joan Serrats 5 i 7)
Aquesta setmana contesta les QC el Toni Albiol, encarregat de la direcció tècnica i copropietari, amb la Montse Pascual, de l’Enoteca Divins. Un negoci que des de 1996 obre les seves portes, tots els dies menys diumenge, als amants del vi entès com a cultura i com a plaer. Una bodega assortida amb ampolles de totes les denominacions d’origen, nacionals i internacionals; blancs, negres, rosats, dolços, escumosos. I també copes, decantadors i articles de gastronomia selecta. Ideal per aquells que ja són coneixedors i apassionats del «nèctar» de les millors vinyes (i d’altres alcohols), i també per aquells que s’hi vulguin introduir. A Divins s’hi organitzen jornades per descobrir l’art de l’enologia. Per tenir més informació al respecte, podeu consultar la seva web: www.edivins.com, o anar-los a veure personalment. Amabilitat, professionalitat, constància i amor per allò que venen, són algunes de les seves credencials.
En Toni diu que no té cap canal de TV preferit i que no suporta els serials però que s’empassa tots els programes on hi corri una pilota. «Perico fins a la mort», aquest enòleg autodidacta, incombustible i polifacètic també fa un programa de divulgació de la cultura del vi: «El tirabuixó», tots els dimecres a les 12 del migdia a Ràdio Martorell (100.3 FM). El seu personatge històric favorit és el Che. Una cançó que li dóna bon rotllo, «Born to run» de Bruce Springsteen. Una pel·li, «Casablanca». L’últim llibre que ha llegit, com no, «El celler» de Noah Gordon. Però si ha de triar un autor, diu que es queda amb Milan Kundera.
Segons explica, la seva feina consisteix en «mirar de ser feliç, i alhora fer una mica més feliços als demès». El seu client ideal «són tots, però els que confien plenament en els teus consells són els més agraïts d’atendre», admet. De petit volia ser «geòleg», però la seva vocació frustrada és la de cantant.
Diu que el que més venen al llarg de l’any és «vi, cava i whisky», i el que menys, «aigua». Que, de vacances, està bé a tot arreu, però que si pogués viure en un altre lloc, li agradaria Sant Sebastià. Que quan es mira al mirall constata que «al contrari del que passa amb el vi, el pas del temps no millora als humans». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva es «destaparia un Chateau Petrus», per celebrar-ho, i seguidament s’agafaria un any sabàtic «per conèixer tots els indrets vitivinícoles del món» i reposar, lluny de tot, uns mesos.
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 27 de febrer de 2009)

Grànter: «Moda per totes les talles»

Boutique GRÀNTER (c/ Francesc Santacana, 30)
Aquesta setmana contesta les QC la Mª Teresa Parera, propietària i dependenta de «Grànter», una boutique de roba femenina de totes les talles, situada just davant de la Casa de Cultura de la Vila, i que, irònicament, ocupa el local que va deixar lliure l’antic «Dolç i Sec», mítica botiga de llaminadures, pastetes i fruits secs, que segur que molts dels nostres lectors recordaran. La Mª Teresa va obrir el negoci l’any 1995, amb la intenció de combinar elegància, moda i mides «reals», de la 38 a la 60. Que no tot són talles 36, a la vida. Ens explica que sempre li havia interessat la moda, i que de més jove va aprendre a cosir i tot, i que, finalment, la inspiració va venir-li d’una parella d’amics de Gavà, propietaris d’una botiga de roba, que van donar-li l’embranzida definitiva. I ja porta 14 anys. Diu que el seu client o clienta ideal, «tant pot ser una persona amb les idees molt clares, com una que no ho tingui tant clar, però es deixi aconsellar». I que si pogués ser la seva pròpia clienta «no pararia de comprar, perquè m’encanta estrenar» I, amb un somriure, afegeix: «Però amb coneixement». Quan li pregunto per les seves aficions, em diu que la botiga li ocupa tantes hores que pràcticament ho considera el seu hobby. I és que ella ho fa tot: porta els números, fa les previsions, tria la roba, munta aparadors diferents i atractius cada setmana, i alhora administra aquella psicologia inherent a tota botiguera, «escoltar i mirar d’entendre als clients, i trobar-los-hi allò que necessiten». Tot un repte, i «molts mals de cap», que assumeix sense por, i amb la passió de qui «ja de petita jugava a ser mestressa d’una botiga». Quan troba una mica de temps lliure, li agrada anar a ballar, al teatre o al cine, «m’encanten les pel·lícules d’intriga i les d’amor». L’última que ha vist és «Australia», amb Nicole Kidman. El seu canal de TV favorit és TV3, i la seva sèrie, «Ventdelplà». En quant a llibres, li agraden els «que expliquen coses reals, com “El alma está en el cerebro”, de l’Eduard Punset». Diu que va néixer en aquest poble, i que no s’ha plantejat mai en quin altre lloc li agradaria viure, perquè ja s’hi troba bé, aquí. Somnis? Diu que sí, que en té uns quants... però no me’ls explica, «del què es tracta és d’anar-los acomplint». I alguna mania? També, segons el seu marit, es veu que «algunes». Diu que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva els compartiria amb els seus. I que la vida és una lluita constant, «encara que soni tòpic, és així».

(Text: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el 13 de febrer de 2009)

QÜESTIONS COMERCIALS: «No deixis passar el temps...»

Perfumeria AURORA (c/ Francesc Santacana, 17)
Aquesta setmana, contesta les QC la Marisa Olivet, l’actual propietària d’aquest petit però veterà establiment situat al cor de La Vila. Un d’aquells negocis de tota la vida (fa més de 25 anys que funciona) amb clients i clientes fidels, i, alhora, amb l’energia, la capacitat i les ganes de donar-se a conèixer als nouvinguts que es vulguin deixar aconsellar per una esteticista, la Marisa, amb més de 19 anys d’experiència assessorant clients per oferir-los-hi exactament allò que els convé. Perfums, cremes hidratants, relaxants, revitalitzants, per combatre l’estrès, les arrugues o l’envelliment; que fan «de tot menys miracles, vaja», fa broma, la Marisa. Bellesa i salut (la primera depèn de la segona) servida en flasconets, ampolletes i capsetes de tots els colors, mides i marques. Pensats per tenir cura d’un mateix i per presumir. Ideals per regalar o per regalar-se. La Marisa diu que sempre ha estat una enamorada de la música, cosa que possiblement li ve de la mare, que n’era professora i tocava el piano; però, professionalment, ha seguit les passes del seu pare, que es dedicava al comerç. És una dona elegant, sensible i una mica tímida, amb un hobby curiós però comprensible, tenint en compte el seu ofici: col·lecciona flascons de perfums en miniatura. Quan li pregunto, admet que la seva cançó és «The great pretender» (la versió dels «The Platters» o la de «Freddie Mercury»). De la tele, en tria el mític programa sobre el mar, «Thalassa». Parlant de llibres, diu que, últimament, n’està llegint un del polític i filòsof gironí, Alexandre Deulofeu (1903-1978), sobre «la matemàtica de la història» (teoria segons la qual les civilitzacions segueixen “cicles naturals” semblants als dels éssers vius, que, ben sistematitzats, ajudarien a preveure i evitar els conflictes bèl·lics), que li «sembla molt, però que molt interessant». Si pogués, diu que li encantaria viure a la Cerdanya. Si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva «viatjaria més, sens dubte, tot i no dominar gaire els idiomes». Diu que l’eslògan ideal pel seu negoci seria: «No deixis passar el temps, la pell s’ha de cuidar i protegir». I que la vida és... una carrera d’obstacles.

(Publicat a L'Informador de Martorell, el 16 de gener de 2009. Text i foto, Jordi Benavente)

Qüestions Comercials: «Calçat de somni i sandàlies alades»

Calçats i Estil, Hermes S.L. (C/ Lluís Gaya, 2-A)
Aquesta setmana contesta les QC el Toni Cruz, gerent i dependent d’aquesta sabateria amb nom de déu de la mitologia grega, que calça martorellencs des de l’any 2000. És un espai concebut i decorat amb molt de gust, i presidit per l’escultura d’una de les sandàlies alades d’Hermes (protector dels caminants i déu, entre d’altres coses, dels encontres inesperats), obra de l’artista martorellenca Mari Diego. S’hi pot trobar calçat esportiu i de vestir, elegant i modern, seleccionat amb una fórmula secreta... que el Toni ens ha revelat en exclusiva. Només ven allò que prèviament l’ha enamorat a ell (consell que va donar-li un representant d’una prestigiosa firma de sabates mallorquina en una fira de mostres del ram, fa uns quants anys). Obert de dilluns a dissabte, el seu poètic eslògan és: «Habito tus pasos, sueño tu andar, camino contigo». ¿Què els hi havia dit, estimats lectors? Calçat de somni. El Toni diu que el seu canal favorit és Cuatro, el seu programa, «Callejeros», i la seva pel·li, «Un paseo por las nubes». Que li agrada «la pluralidad que existe en estos momentos» a Martorell, però que escurçaria «las distancias que se crean entre ambos espacios del río». Que el seu autor favorit és García Lorca. I que el futbol li és indiferent, al contrari que Sean Connery, que li encanta, o les cançons de Juanes, que li donen bon rotllo. Que quan era petit, de gran «quería ser yo mismo». Que la seva vocació és «ser feliz», i el seu hobby muntar a cavall. Que si ha de triar un personatge històric, es queda amb Alexandre Magne. Que el millor per anar de vacances és combinar platja i muntanya, i que per desaparèixer uns dies no hi ha res com l’Empordà. Que quan es mira al mirall veu «alguien que busca crecer día a día». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva intentaria ajudar aquells que s’estima i muntaria una ONG per la gent gran. I que la vida és «una sorpresa».
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 2 de gener de 2009. Text meu; foto de Fernando Hoya)

Qüestions Comercials: Cal Parellada.

Roba de Treball PARELLADA, C/ Mur, 45.
Aquesta setmana contesta les QC el Francesc Parellada (Martorell, 1925), un dels sastres mítics del poble, que els anys 90 va tancar la sastreria per muntar aquesta botiga de roba de treball, amb l’ajuda de la seva dona Pilar i el seu germà Valentí. Granotes de mecànic, armilles amb butxaques, pantalons, jerseis i jaquetes reforçades, i tot tipus de roba i complements resistents. El senyor Parellada té 82 anys i els genolls tocats, però segueix ple d’energia. Diu que es lleva a les 8 per obrir la botiga a quarts de 10. Que els programes que més li agraden són els telenotícies, i que a casa hi miren «TV3, el 33 i 8TV, perquè són en català i nosaltres som catalans». Que al cine «fa dies» que no hi va, però que, si no fos per les cames, el que faria és anar-se’n a ballar amb la seva dona, «perquè m’encantava ballar». Que tot i haver estat un sastre reconegut i amb molts encàrrecs fins a l’últim dia, la seva vocació secreta era la música, «havia tocat el piano, m’agradava i se’m donava bé». Que un dels llibres de la seva vida ha estat «Heraldos del porvenir. Siempre adelante», per les «vides exemplar que s’hi podien llegir». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, primer se’ls faria amagar «ben amagats, no fos cas...», i després plegaria. «Tot i que, mentre n’hi hagi per viure, ja en tenim prou», afegeix. I que la vida és «treballar o estudiar, però esforçar-se sempre, i ser atrevit, per tirar endavant».
(Publicat a L'Informador de Martorell, el 12 de desembre de 2008)

Qüestions Comercials: "Una petita perla a La Vila"

MURA, Francesc Santacana, 31
Aquesta setmana, contesta les QC l’Oscar, un dels dos socis de MURA, aquesta rara botiga (com rares són les perles que es formen a l’interior de les ostres) nascuda el 2007 i «dedicada al Japó». S’hi poden trobar tot tipus de te, teteres, espelmes decoratives, xocolates, encens, llibres de temàtica oriental i regals singulars. (Ja saben què regalar per Nadal?) I també té una petita terrassa interior, com les d’aquelles encantadores botiguetes del barri Gòtic de Barcelona, on podem degustar-hi els seus tes... L’Oscar diu que es lleva a quarts de nou per no perdre el tren (ve de Badalona), i que la seva hora d’anar-se’n a dormir depèn de si xateja o fa l’amor fins molt tard, però que els ulls solen tancar-se-li a mitjanit. Diu que no mira gaire la TV perquè «la cosa está muy mal». Que l’últim llibre que s’ha llegit és la «Guía de Fez y Marrakech». Que no té autors de capçalera perquè la seva vida «ya es un gran libro», i ell n’és l’autor. Que això de triar entre Barça i Espanyol, l’avorreix. Que no té personatges històrics favorits, però que «Calígula y Cleopatra se lo pasaron bomba». Que quan era petit, de gran volia ser de tot, però que es tracta de ser persona i de llegir tant com puguis. Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, primer passaria pel notari, no fos cas que el banc els perdés... i, després, a gaudir! Que la seva feina consisteix en «vendre», tot i que ell prefereix dir-n’hi «satisfacer las necesidades del cliente; y no estoy hablando de sexo», aclareix. I que la vida és «maravillosa, si no tomas Prozac ni otras drogas, y no has perdido a un ser querido».

(Publicat a l'Informador de Martorell, el divendres 28 de novembre de 2008)

Qüestions Comercials: «Si no ho tenim, t’ho portem»

CA L’AUGUSTO, Plaça de la Vila, 50.
Aquesta setmana, contesta les QC la Mª Agustina Porcel, que és qui regenta actualment aquest negoci centenari, que va començar com una esparteria el 1905 i que avui és una botiga de cistells, marcs de fotos, articles de viatge, objectes de fusta i vímet, i carteres de pell, entre d’altres productes. (Jo en recordo els cotxes Majorette que hi venien quan era petit.) Ella diu que hi porta 33 anys, i que hi treballa de dilluns a dissabte, amb tres setmanes de vacances l’any, més Festes. Que el seu programa favorit és el 30 Minuts. Que l’últim llibre que ha llegit és «L’Omnibús de la mort: parada Falset», perquè l’autor, en Toni Orensanz, és del seu poble. Que és del Barça. Que Paul Newman l’hi tenia el cor robat. Que el seu personatge històric favorit es la Mare Teresa de Calcuta. Que quan era petita, de gran volia ser «modista». Que els seus pares eren pagesos. Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva «els repartiria». Que per anar de vacances prefereix la muntanya. I que la vida és «viure cada dia».

(Publicat a L'Informador de Martorell, el divendres 7 de novembre de 2008)

Qüestions Comercials: «La vida és una tómbola»

FRANQUESA, Pl. De l’Església, 4.
Aquesta setmana, contesta les QC la Conxita Garrigó. Casada. Dos fills. Una de les dependentes d’aquesta casa de maletes, motxilles, bosses de mà, moneders, etc. Simpatiquíssima, xerraire, venedora de pura raça. La Conxita diu que es lleva a les 7 i se’n va a dormir a mitjanit. Que la seva sèrie de TV preferida és «La Señora» de TV1, però que, si ha de triar, es queda amb TV3. Que l’últim llibre que ha llegit és «El juego del ángel» del Ruíz Zafón. Que, «si aquest val», el seu personatge històric favorit és «el Capitán Alatriste del Pérez-Reverte». Que quan era petita, de gran volia ser «botiguera, mestressa de casa, infermera, secretària». Que està enamorada de l’actor Hugh Grant. Que la seva feina és «entretinguda i ben pagada, i consisteix en trobar el complement adient per a cada client». Que si li toquessin 10 milions d’euros a La Primitiva, malgrat tot, deixaria de treballar. Que un bon eslògan pel negoci seria: «Si a la moda vols anar, a la Franquesa has d’entrar». I que la vida és «una tómbola».

(Publicat a L'Informador de Martorell, 31 octubre 2008)

Qüestions Comercials: Cal «CASASAYAS», al c/Lloselles, 33.

«La vida és una passejada»
Aquesta setmana, contesta les QC la Maria Dolors Casasayas. Casada amb el Juan. Dos fills. Regenta una botiga de tovalloles, tovalloletes, barnussos, roba interior, pitets, vetes i fils... i tot un món de colors i textures, que ja em fascinava de petit. La Maria Dolors treballa de dilluns a dissabte, i diu que la seva feina és «bonica». Que si li toquessin 10 milions d’euros a la Primitiva «descansaria». Que els dies laborables, es lleva a quarts de vuit i se’n va a dormir a mitjanit. Que entre platja i muntanya, prefereix no triar, i quedar-se amb les dues opcions. Que quan era petita, de gran volia ser «botiguera». Que els seus pares ja ho eren. Que l’últim llibre que ha llegit és «Un món sense fi» de Ken Follett. Que l’eslògan ideal pel seu negoci és «Entra, mira i compra». I que la vida és... «una passejada».

(Publicat a L'Informador de Martorell, 17/10/2008. Text i foto: J. Benavente.)