Pintorbcn.cat: l’ofici d’embellir façanes

Pintorbcn.cat, treballs de pintura i estucs de calç.

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi, després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça; tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el què passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

(Text: Jordi Benavente. Foto: Xavier Pérez. Publicat a L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009.)

"Aquest any toca el Castell dels Reis Mags"

Entrevista a LLORENÇ GUICH (Horta, Barcelona, 1937).
Constructor de palaus i pessebres.
(Publicada a L'Informador de Martorell, el setembre de 2008.)


Encara falten uns mesos pel Nadal, però el senyor Guich ja es prepara per la vinguda del nen Jesús. El que fou propietari i gestor del mític «Cine Nou» del carrer del Mur [on ara hi té una pista de bàsquet coberta el Col•legi La Mercè], avui té 71 anys, està jubilat i construeix palaus en miniatura amb una barreja de paciència, passió i obsessió. No utilitza plànols, calcula les perspectives a ull i, per això, sovint ha de desfer alguna cosa i tornar a començar. El seu taller sembla la part del darrere de la fusteria del mestre Geppetto. Però, en aquest cas, l’artesà no fabrica nens de fusta, sinó castells pels Reis Mags, paisatges i pessebres poblats de pastors, àngels, animals i la Sagrada Família. Diorames on el volum, la llum i la profunditat es miren fins a l’últim detall.


Per què ho fa, Llorenç?
Perquè m’agrada. M’hi trobo bé. I, al final, dius hòstia que bonic. I ara que estic jubilat m’ocupa el temps. Perquè sinó què hauria de fer, anar al bar, a fer un cafè?
Quantes hores hi dedica al dia, una setmana normal?
No més de dues hores, els matins. Solc començar al gener, i allargo la feina fins a finals de novembre. Per Nadal ho exposo.
Quan va començar, quin va ser el seu primer contacte amb l’art del diorama?
Als 12 anys, amb el Jaume Amat... Ell va ensenyar-me a fer les plaques de guix. Ara hi poso porexpan, així pesa menys. I ho reforço amb fullola, que és resistent però lleugera. I després d’aprendre’n la tècnica, amb el Jaume, ja va ser de manera autodidacta. Vaig anar agafant idees d’altres pessebristes o maquetistes, i fins i tot d’arquitectes. Que no compartim materials, però sí maneres de fer.
Els ha exposat en algun lloc, els seus diorames?
Als multicines del Centre Comercial d’Abrera. Des de 1998 en faig dos, un naixement i un passatge de la vida de Jesús o de la Bíblia. Imagina’t si hi ha possibilitats: l’arribada d’Egipte, la fugida d’Egipte, Betlem, la Samaritana, l’Anunciació i, dels Reis d’Orient: un descans en el camí, la caravana o el que toca aquest any, el castell. N’hi dic castell perquè palau em sona massa «rimbombante»... No?
Té deixebles o amics amb qui comparteixi aquesta afició?
Deixebles no, perquè no n’ensenyo a ningú. I amics, mira, el Joan Colom, per exemple, quan érem més joves, la meva especialitat eren els diorames, però ell sempre guanyava els concursos de la categoria de «pessebres populars», que és aquell que es fa pla, sobre una taula, amb la molsa i tot plegat.
De tots els que ja ha fet, de quin n’està més orgullós?
No n’hi ha cap de concret. Amb tots m’ho passo bé. He tingut dues èpoques, una en la que feia un diorama pel vestíbul del Cine Nou, cada Nadal, i aquesta segona època, al Multicines Abrera.


En què o en qui s’inspira?
Buf! No ho sé... en la Bíblia, en altres pessebres, en postals nadalenques, en fotos o dibuixos que veig.
Escolta música, mentre treballa?
No, jo sóc més de tertúlies, a la ràdio. De fet, escoltava Catalunya Ràdio... Però ara que ha marxat el Bassas, no sé què escoltar, estic molt emprenyat, tu. Mira, ara tenia Ràdio Martorell...
Hi ha alguna escena que se li resisteixi per complicacions tècniques? Algun somni en miniatura irrealitzable?
Doncs, no. Jo vaig rumiant i calculant d’any en any, buscant la inspiració. I l’última cosa que se m’ha ficat al cap és recrear el port d’Egipte.. Per això m’he fet fer una rèplica del vaixell en miniatura que van trobar a la tomba del Tutankamon. Me l’ha fet un senyor del Barri de la Mina que és un artista fent vaixells de fusta, el Josep de cal «Bocassa». En té un munt. I també compto amb la bona feina dels germans Colomer, de Barcelona, que em fan figuretes a mida, o els d’Artesania Bertran, que fan les millors palmeres...
Digui’m una pel•lícula de romans que consideri un clàssic?
Home, «Ben-Hur», que era impressionant. No? O «La Túnica Sagrada», que va ser la primera en Cinemascope. Però això millor que ho reservem pel dia que m’entrevistis per parlar del Cine Nou, no?
No ho dubti.

TANCA «CAL SEGURA»

(Publicat a L’Informador de Martorell el 18 de Juliol de 2008)

La Vila torna a quedar orfe d’una altra botiga mítica.

Molt sovint, el cicle natural de les coses fa que el final de certs negocis “familiars” sigui inevitable. Malgrat tot, hi ha fets que costen d’acceptar. I en el cas concret de CAL SEGURA (que a principis de mes tancà definitivament la reixa) no són poques les veus recollides pel carrer que se’n ressenten amb un deix de nostàlgia. Perquè aquesta xarcuteria (on també s’hi podien comprar olives farcides, refrescs o galetes) era destí diari obligat de molts vilatans d’aquells que, lluny de les compres setmanals a les grans superfícies, encara surten amb el cistell i tenen un lloc on comprar cada cosa. Comprensiblement, sembla que els darrers dies de la botiga van ser jornades emotives pels propietaris, perquè tothom els hi preguntava el per què i, alhora, perquè junts recordaven vells temps. Parlem d’una casa que ja funcionava abans de la Guerra, quan la regentaven els pares de l’actual propietari. Avui, als baixos del número 4 de la plaça de Vila, hi queda un local buit, ple de records i fragments de converses, d’aquelles que només poden tenir lloc mentre esperes que algú “de confiança” et talli el pernil dolç o la llonganissa, i en botigues “de tota la vida” com Cal Segura, amb solera i història. Els propietaris han preferit no concedir cap entrevista, al·legant que encara han d’acabar de pair les emocions d’aquestes darreres setmanes. Ho respectem, alhora que els hi desitgem el millor de cara a aquesta nova etapa sense la xarcuteria però també, de ben segur, plena de sorpreses i al·licients.

“Sempre dic que l’esforç té premi, i ho havia de demostrar”

Entrevista [publicada al setmanari L'Informador de Martorell, el 4 de juliol de 2008] al martorellenc Isaac Sánchez González (Badalona, 1981). Dibuixant de còmics, pintor, mestre de dibuix i guanyador de la darrera edició del premi Josep Coll de Còmic Il·lustrat.
PERFIL
L’Isaac fa 5 anys que viu a Martorell. És dibuixant de còmics, ha estudiat Belles Arts i , des de fa dos anys, dóna classes de dibuix i pintura a petits i joves, a la seva acadèmia, La Finestra, al barri del Camí Fondo. Ha fet una mica de tot: il·lustracions per revistes, tires còmiques, publicitat, fins i tot caricatures al carrer, “petits treballs, per anar tirant i fer el que m'agrada”. Durant el transcurs del darrer Saló del Còmic de Barcelona van atorgar-li el premi Josep Coll, categoria de menors de 30 anys, per la seva obra “El regreso del Hombre Pez”. Són 6.000 euros i la publicació de l’obra, l’any vinent, per Glénat Ediciones. Serà la primera vegada que li publicaran una de les seves obres de manera íntegra, en un llibre de tapa dura i format europeu. (Aprofitem per conèixer-lo una mica més i per felicitar-lo molt sincerament.)
Quan eres petit, què volies ser de gran?
Dibuixant. Ho tenia molt clar. M’encantava la sensació d’obrir un còmic i “fugir de tot” a l’interior de les seves vinyetes; sempre n’he portat un a sobre. Crec que quan un vol fer còmics és per comunicar-se amb aquella gent que té “certes inquietuds”, i fer-ho creant personatges, ciutats, móns...
I quins són els teus referents?
Sens dubte Will Eisner, el mestre entre els mestres. El treball de Carlos Giménez, Mignola, i, com a guionistes, Alan Moore, Jodorowsky.Tots d’estils diferents i excepcionals.
Quin tipus de música escoltes mentre dibuixes?
De tot menys els hits dels 40 principals. Sense música no podria dibuixar ni imaginar històries a la meva manera. Aquest dies escolto música dels 80, però vinc d’una temporada d’escoltar des de heavy a chill-out.
Per què n’hi dius “La Finestra” a la teva acadèmia?
Perquè hi ha una finestra [Somriu.] I perquè un quadre, una vinyeta o qualsevol lloc on hi posis un dibuix o una imatge, també és una finestra.
Quins consells els dones als teus alumnes?
Es tracta de “sentir” el que es fa, sobretot en temes artístics; utilitzar la intuïció. Sobretot intento que aprenguin de sí mateixos. Sona estrany, però és així. S’ha de ser fidel a un mateix, buscar el teu estil i no tenir mai por.
I tu, vas tenir mestres?
Sí, des de petit, i alguns m’han marcat moltíssim. El meu germà, per exemple, que em corregia els primers dibuixos. A l'institut Pompeu Fabra, la Mamen, una professora que em va descobrir moltes coses sobre què significa fer un còmic.
Vas anar a la JOSO?
No. I no tinc molt bones referències d’aquesta escola; és molt digna, i tal... Però crec que per ser un dibuixant de còmics complet has d’aprendre anatomia, perspectiva, color... No només “a fer còmics”, directament. S’ha de saber dibuixar de tot.
Què se sent quan un jurat tan important et reconeix la feina?
La satisfacció de rebre un premi a l’esforç. La prova que val la pena suar tinta, i mai millor dit, per assolir els teus reptes. Als meus alumnes sempre els hi dic que l’esforç té premi, i ho havia de demostrar.

Pots resumir-nos la llegenda de l’Home Peix?
És un mite cantàbric d’un home que va llençar-se al riu i va transformar-se en mig home, mig peix. Al poble on se suposa que va passar, s’ho prenen molt seriosament, tenen la plaça de l'Home Peix, l’estàtua, el passeig... Tot un reclam turístic. I per molts d’ells, va existir: simbolitza la valentia de decidir-se a desaparèixer, a canviar de vida. El meu Home Peix, és aquest mateix, que va desaparèixer fa 300 anys, i ara torna. El poble ja no és el que era, i ell gairebé ja no raona com una persona, és més animal, i també més pur i lliure. Una història divertida, entretinguda i, alhora, reflexiva.
Què et compraràs amb els 6.000 euros?
Tranquil·litat i serenitat, per seguir dedicant-me al que vull.
A qui regalaràs els primers exemplars de l’obra premiada?
Als meus pares, que s’ho mereixen tot; al meu germà, que és la meva inspiració des de petit; a alguns alumnes, que els hi tinc molt “cariño”; i a la Mec, una futura artista que m’ajuda molt.
I quin és el proper projecte?
Tinc algunes idees al cap, relacionades amb el meu món paranoic i surrealista, coses estranyes, que encara han de rebre forma. De moment, però, vull donar-ho tot en el present.

L’AVE per Martorell. Les esquerdes d’un projecte controvertit.

(Article publicat a L'Informador de Martorell, el 6 de juny de 2008)

L’Alberto Vázquez té 59 anys i viu amb la seva dona al carrer Francesc de Carmona del barri de Can Cases, a tocar del túnel que (com dèiem al passat article «Vist i no vist. L’AVE per Martorell») travessa el subsòl de Martorell, aproximadament des de la deixalleria municipal fins al parc de Can Cases. Les obres del tram Madrid-Barcelona del tren d’alta velocitat s’han acabat; en el seu moment, la Ministra de Fomento, Magdalena Álvarez, va fer el trajecte fins a Sants, on va ser rebuda per les autoritats i la polèmica; (malgrat tot) els combois van començar a circular l’endemà, complint horaris i número de viatges per dia; i 77 dies després de la inauguració, s’arribava a la xifra màgica d’un milió de passatgers. L’AVE que uneix Madrid i Barcelona, funciona, doncs. Però això no vol dir que tot marxi bé: encara queden serrells pendents.
Quin problema teniu a casa exactament?
Tenim esquerdes a les parets i els sostres, teules trencades i mogudes, goteres, i un problema estructural en una de les cantonades de la casa.
Quan va començar, tot plegat?
Amb l’inici de les obres, el 2003. Des del principi vam tenir problemes de pols, dins de casa, i fang pels carrers; però els tremolors que van provocar les esquerdes i tota la resta, van venir quan van començar a treballar amb la compactadora, una màquina amb una bola de 15 tones que llençaven des de 20 m d’alçada, per compactar la terra. Imagina’t.
Sou els únics?
No, després d’uns quants estudis i peritatges, de la mateixa empresa, va veure’s que eren vuit les cases afectades (totes del mateix carrer). Tres d’aquests vuit veïns van acceptar la compensació econòmica que proposava l’empresa. I ara quedem cinc famílies.
Què heu fet fins ara?
Quan va sortir el projecte (el 1999) vam fer un escrit, advertint de què podia passar, però el van desestimar. Quan van començar els problemes (2003), vam parlar amb Madrid, amb Fomento, i vam anar a reunions a Barcelona. Tot eren bones paraules i promeses de que quan s’acabessin les obres, s’acabarien els problemes i arribaríem a un acord.
I què diuen, ara?
Que, com que l’obra ja està acabada, l’asseguradora de la constructora es farà càrrec de totes les despeses.
I?
Doncs que encara estem esperant, perquè el 2004 van reconèixer els danys però, fins ara, tot han estat llargues. A mitjans 2006 vam demandar-los, el 2007 va complir-se el termini que tenien per respondre, i, des de llavors, estem pendents de judici.
I què demaneu?
Que ens paguin les reparacions de tot el que van malmetre mentre duraven les obres, i que ens ho deixin fer amb els paletes que nosaltres triem.
Has estrenat l’AVE, Alberto?
No, però m’encantaria viatjar-hi. Per què no?